UNITAT 2

UNITAT 2. ELS SISTEMES ECONÒMICS.

Un sistema econòmic és la manera com s’organitza una societat per a satisfer les necessitats humanes a partir d’uns recursos necessàriament limitats. Tot sistema econòmic dóna resposta a 3 preguntes:

1) Què produir i en quina quantitat?
Han de produir-se avions de combat o avions comercials? L’AVE o més i millors trens de rodalia? Pa o armes? La societat soviètica disposava d’escassos béns de consum i, no obstant això, la Unió Soviètica era una potència militar, al produir una gran quantitat d’armes i material bèl•lic. Qui decideix el que s’ha produir?

2) Com s’ha de produir?
Ha d’utilitzar-se molt factor treball i poc capital? O molt capital i poc treball? Els bombons de la caixa vermella de Nestlé són col•locats amb precisió mil•limètrica pels braços mecanitzats d’un robot. Una altra alternativa seria fer-lo amb braços humans. Què determina que la producció es realitzi d’un o altra manera?

3) Per qui es produeix?
S’optarà per un sistema de mercat, havent de pagar un preu per cada bé o servei? S’assegurarà un consum mínim als més necessitats? Què es considerarà com consum mínim? Quines circumstàncies particulars haurien de concórrer per a accedir als béns subsidiats? Al llarg de la història trobem múltiples sistemes econòmics. L’antiga Roma tenia un sistema esclavista. El principal mitjà de producció era la mà d’obra esclava i, atès que els esclaus s’aconseguien fonamentalment mitjançant la conquesta i dominació de pobles estrangers, això generava una constant pressió expansionista per a estendre l’imperi més enllà de les seves últimes fronteres. En l’Edat Mitjana, el sistema econòmic imperant va ser el feudalisme. El senyor feudal es comprometia a proporcionar seguretat al vassall, a canvi que aquest realitzés per a ell tota una gamma de treballs, incloent el pagament d’impostos, la prestació de diversos serveis personals.
En aquesta unitat anem a estudiar els 3 sistemes econòmics més estesos: el sistema econòmic capitalista o economia de lliure mercat, el comunisme o sistema d’economia de planificació centralitzada i el sistema mixte o d’economia intervinguda.
2.1. El capitalisme o sistema de lliure mercat

2.1.1. El fundador: Adam Smith o Richard Cantillon?

Sol citar-se a Adam Smith (1723-1790) com el fundador de l’economia moderna i a la seva obra La riquesa de les nacions (1776) com la pedra angular del capitalisme. No obstant això, Smith no només no va realitzar contribucions realment originals i importants a la ciència econòmica, sinó que va suposar una greu reculada en relació als seus predecessors Cantillon, Turgot, Francis Hutcheson i els escolàstics espanyols. I que la reverenciada An inquiry into the significance of nature and cause of the wealth of nations és una obra confusa, dilatada i plena de contradiccions internes. No obstant això, és precisament aquesta ambigüitat el que ha donat motiu a nombroses i variades interpretacions posteriors, des de David Ricardo a Karl Marx i Alfred Marshall.
Smith destaca la divisió del treball per la seva importància crucial i decisiva. Les causes que originen el gran increment de la productivitat, derivada de la divisió del treball, són l’estalvi de temps morts, el desenvolupament d’una gran habilitat per part de l’obrer i la invenció d’un gran nombre de màquines. El cèlebre passatge de la fàbrica d’agulles, on l’especialització en cada fase del procés de producció incrementava la producció de 1 agulla diària a 48.000 agulles diàries, va suposar una acusació de plagi de Smith al seu amic Adam Ferguson. En realitat, aquest episodi de la fàbrica d’agulles està extret sense esmentar-lo de la Encyclopédie francesa.

Smith estava impregnat d’un obsessiu sentiment calvinista que li va dur a diferenciar entre treball productiu enfront de treball improductiu. El treball sobre objectes materials ho considerava productiu, mentre que el treball immaterial o els serveis al consumidor els considerava “improductius”. Per a Smith, el treball dels servents, eclesiàstics, advocats, metges, homes de lletres, actors, músics, cantants d’òpera, ballarins, etc. era improductiu, ja que, en les seves pròpies paraules, “la declamació de l’actor, l’arenga de l’orador o la melodia del músic moren en l’instant mateix que es produeixen”. El persistent biaix fisiocràtic es manifesta també en la seva absurda afirmació que l’agricultura és un treball més productiu que la indústria.

Amb tot, aquesta actitud d’Adam Smith tan favorable a l’acumulació de capital i contrària al consum tenia almenys al seu favor el fet de reconèixer la importància d’aquesta acumulació per al desenvolupament i que l’estalvi és la condició de la mateixa.
El que va ser un complet desastre per errònia va ser la seva teoria del valor. Marx prendrà la teoria objectiva del valor treball de Smith. Aquest no va entendre que el valor no és objectiu, sinó que depèn de les valoracions subjectives que els consumidors atribueixen al producte. No és que el cost de producció determini el valor, sinó que és el valor sempre subjectiu que els consumidors atribueixen als productes el que determina el cost. El cost depèn de la utilitat i no al revés. La teoria del valor de Smith basada en el cost de producció és incapaç d’explicar la formació del preu de béns que no tenen cap cost perquè no són produïts, com obres d’art o descobriments arqueològics. De manera anàloga, els serveis immaterials com la música, el servei domèstic o els serveis d’un metge no poden explicar-se pels costos incorporats en un producte. Només la demanda subjectiva pot explicar la formació del preu. A més, dintre dels factors de producció, Smith s’oblida de l’empresari, figura tan important en el pensament de Cantillon i Turgot. L’anàlisi de Smith es basa únicament en l’estoc de capital. No es considera la figura de l’empresari com qui afronta riscos i anticipa el futur. Instal•lats als llimbs d’un hipotètic equilibri a llarg termini, el preu “natural” equival als costos de producció, els beneficis extraordinaris no existeixen com tampoc les pèrdues, i la figura bàsica de l’empresari no és necessària. No cal parlar d’empresarialitat.

Un dels majors assoliments d’Adam Smith va ser enunciar la manera com el mercat lliure guia els seus participants per a produir el bé que desitgen els consumidors mitjançant la persecució del propi interès. L’individu, al perseguir el seu propi interès, promou el de la societat d’una manera més efectiva que quan pretén promoure’l directament. És el cèlebre concepte de “la mà invisible”.

Pel que es refereix a la intervenció de l’estat en l’economia, Adam Smith defensava les següents formes d’intervenció del govern: l’educació i les lleis de navegació, l’encunyació de moneda i la regulació dels bitllets bancaris, les obres públiques i correus, la construcció obligatòria de murs de contenció d’incendis i el registre d’hipoteques, algunes restriccions a l’exportació de blat i la prohibició de la pràctica de pagar als empleats en espècie. És una ironia de la història que Adam Smith hagi passat com el gran defensor del lliure mercat, en general, i del lliure comerç, en particular, quan va ser comissari de duanes els dotze últims anys de la seva vida. La seva missió era recaptar els impostos a la importació. La correspondència examinada de Smith no mostra cap desig de suprimir aranzels, sinó tot el contrari.

Seria més just concedir l’honor de la fundació de l’economia moderna a Richard Cantillon (1680?-1734). Aquest banquer irlandès emigrat a França va escriure la seva gran obra Assaig sobre la naturalesa del comerç en general entorn de 1730, mig segle abans de la publicació de La riquesa de les nacions. L’Assaig de Cantillon ha estat justament cridat per Jevons com “el primer tractat d’economia” i, per a Friedrich Hayek, “Cantillon va arribar a ser la primera persona que va poder penetrar i explorar gairebé tot el camp que avui anomenem ciència econòmica”.

Cantillon realitza la primera anàlisi moderna de la formació dels preus. Considera que el “valor intrínsec” d’una cosa és “la mesura de terra i treball que intervenen en la seva producció”. No obstant això, considera que és la valoració subjectiva dels consumidors i no el “valor intrínsec” el que determina el preu. Per a Cantillon, i a diferència de Smith, no és el cost de producció el determinant del preu. Al contrari, per a Cantillon, el cost de producció té una funció molt diferent: decidir si un negoci pot produir beneficis o, pel contrari, pèrdues que obliguin a deixarlo. En altres paraules, no és que els costos de producció determinin els preus, sinó que els preus determinen quins costos de producció poden acceptar-se.

Una altra gran contribució de Cantillon, també a diferència de Smith, és destacar la figura de l’empresari. No estem en un món de perfecta certesa. L’economia no es trova permanentment en un estat d’equilibri a llarg termini. Tot el contrari, el món real és incert i inestable, i és l’empresari el que preveu el futur i paga avui unes despeses, esperant un benefici com a recompensa de la seva encertada previsió.
Una altra característica destacable de l’Assaig de Cantillon és que va ser el primer a entendre que els nous diners introduïts en la societat no fan augmentar tots els preus en igual quantia i al mateix temps. Alguns preus augmenten més que uns altres i més ràpidament. Això té conseqüències importants que analitzarem més endavant.

2.1.2. Característiques del sistema de lliure mercat

Es basa en la propietat privada dels mitjans de producció. Tot ser humà té dret a la vida, la propietat, la llibertat i la recerca de felicitat, de forma inalienable. Per a gaudir d’una vida en condicions dignes, cal poder accedir a la propietat dels mitjans de producció i consum, podent-los intercanviar lliure i voluntàriament en el mercat. L’existència de mercats, on conflueixen l’oferta i la demanda, determina els preus dels béns de consum i dels factors de producció. Així, en un mercat municipal, on s’intercanvien béns de consum, l’oferta i la demanda estableixen el preu del pa, de la fruita, del peix … En el mercat laboral, l’oferta de treball i la demanda de treball determinen els salaris. En el mercat immobiliari, l’oferta i la demanda determinen el preu dels habitatges … Aquests preus, en una economia de mercat, juguen una doble funció essencial: proporcionen informació i generen incentius. Proporcionen informació sobre l’escassetat o abundància relativa d’un bé. Últimament observem com el preu del blat augmenta. Això ens indica que, a causa d’una sèrie de causes (producció de combustible biològic sobre la base de cereals, gran demanda de cereals en el sud-est asiàtic …), el blat és relativament més escàs. Per tant, el seu preu augmenta. Inversament, quan el preu disminueix, ens informa d’una major abundància relativa del bé en qüestió.

En segon lloc, els preus generen incentius per a un comportament determinat. Si el preu del pa augmenta, tindrem incentius per a no malgastar-lo i racionalitzar el seu consum. Si, en un altre exemple, els salaris dels enginyers informàtics augmenten vertiginosament, això generarà uns incentius per a estudiar informàtica i entrar a treballar en aquest camp. I viceversa, si els salaris dels llicenciats en filologia clàssica estan pels terres, això genera incentius en el sentit de no estudiar amb fins professionals el llatí i el grec clàssics.
En una economia de mercat, el consumidor és sobirà (i consumidors ho som tots, des del naixement fins a la mort). Això significa que la resposta al “què es produeix i en quina quantitat” la té el consumidor, qui decideix amb les seves compres els productes que han de ser produïts. L’economia de mercat és una democràcia perfecta, on cada euro gastat en un bé o servei és un vot. Per contra, si els consumidors s’abstenen i decideixen no comprar un producte o deixar de comprar-lo, l’empresa tindrà en pèrdues i tard o d’hora serà expulsada del mercat. Les empreses decideixen com produir i, per a satisfer els gustos sempre canviants i volubles del consumidor, utilitzen els mitjans de producció que consideren més convenients. Si el preu del capital és elevat i els salaris baixos, utilitzaran una tecnologia més intensiva en factor treball. Si, pel contrari, els sindicats forcen els salaris a l’alça, les empreses expulsaran treballadors per a adquirir maquinària. En qualsevol cas, la lliure competència entre empreses introdueix una dinàmica en el mercat que situa a les empreses en un procés continu d’eficiència productiva i reducció de costos.

Finalment, contestant a la pregunta “per a qui es produeix”, diríem que l’economia de lliure mercat produeix per a qui pugui pagar el preu del bé o servei. Això ha estat àmpliament criticat, ja que sempre hi haurà persones més pobres que no podran pagar el seu preu. La desigualtat de rendes és també un argument a favor de la intervenció de l’estat amb la finalitat de distribuir més equitativament els ingressos. El liberalisme no defensa la igualtat material, això és, la igualtat en els ingressos, però sí la igualtat formal i la llibertat d’oportunitats. Tots els homes som iguals davant la llei. L’estat no ha de pretendre una distribució igualitària dels ingressos, ja que això implicaria una intervenció total en l’economia i la destrucció dels processos de mercat, però sí promoure les condicions perquè tots puguem progressar i perseguir els nostres objectius particulars. En el cas que, per accident o per desgràcia, algunes persones no puguin pagar el preu dels productes i serveis bàsics, aquests haurien d’anar a càrrec de l’estat. El govern s’encarregaria de distribuir-los entre les persones menys afavorides. I, està clar, per a finançar aquesta despesa pública seria necessari un nivell mínim d’impostos. No obstant això, l’estat no hauria d’intervenir per sobre d’aquest mínim de subsistencia consensuat per la societat civil, sinó que d’això s’ocuparia el mercat. Així, l’economia de lliure mercat defensa l’existència d’un estat mínim. La intervenció del govern hauria de circumscriure’s a la defensa dels drets de propietat legalment establerts, proporcionant un nivell mínim de subsistència a la població sense recursos, complint i fent complir el marc jurídic-institucional creat per l’evolució de l’ordre social espontani.

No podem posar cap exemple real d’economia de lliure mercat, ja que la intervenció de l’estat és més o menys dominant en tots els països occidentals. Així, el pes del sector públic a Espanya supera el 40% del PIB, el 35% en EUA, el 50% a Alemanya o el 60% a Suècia. Els partidaris de la intervenció de l’estat en l’economia, han assenyalat una sèrie de “fallades del mercat” que seran examinats més endavant:

– Béns públics. El sector privat falla en la provisió dels béns públics. Per tant, aquests han de ser produïts pel sector públic.

– Existència de monopolis. Algunes empreses abusen de la seva posició dominant en el mercat i fixen uns preus excessivament alts, perjudicant al conjunt de la societat.

– Externalitats negatives. Alguns costos no són internalitzats per les empreses i això és causa de contaminació i de la deterioració del medi ambient.

– Distribució desigual de la renda. S’accepta que el mercat és el millor mecanisme conegut de creació de riquesa, però aquesta no es distribueix igualitàriament entre la població.

– Inestabilitat cíclica. Es culpabilitza a l’economia de mercat de les crisis periòdiques que patim els països occidentals.

2.2. El comunisme (socialisme real) o economia de planificació centralitzada

2.2.1. El fundador: Karl Marx (1818-1883)

Karl Marx va néixer a Prússia, fill de pares jueus burgesos convertits al cristianisme. Marx va estudiar a la universitat de Berlín, caient sota la influència de Hegel i Feuerbach. Assumeix el lloc d’editor a Bonn de la Reinische Zeitung i es trasllada posteriorment a París. Després d’una estada a Brussel•les, i després de ser expulsat de França i de ser declarat culpable de traïció per la seva Prússia natal, s’estableix amb la seva família a Londres. Allí romandrà durant la resta de la seva vida, consagrat a escriure i estudiar economia en la biblioteca del Museu Britànic.

El primer volum de Das Kapital es va publicar el 1867, i Marx va morir abans que poguessin publicar-se els volums segon i tercer. No és cap casualitat que no pogués completar el punt referent a “la classe social”, un dels seus principis bàsics. També destaca el seu odi furibund i visceral a la burgesia (“Espero que la burgesia s’acordi dels meus furóncols durant tot el temps que li quedi de vida!”). No obstant això, és destacable com la burgesa i capitalista Gran Bretanya que el va acollir, mai el va coaccionar ni empresonar pels seus intents revolucionaris de derrotar el capitalisme, i molt menys el va torturar o assassinar. Dic això per a comparar com es van comportar els líders comunistes soviètics, no ja amb l’enemic capitalista, sinó amb els propis camarades. Així, Stalin no en va tenir prou amb el bandejament de Trotsky, antic company de revolució, sinó que va contractar a un anarquista català perquè l’assassinés en la seva residència mexicana.

Karl Marx va prendre d’Adam Smith i David Ricardo la teoria del valor treball. Ricardo havia presentat el treball com la millor mesura del valor, encara que no necessàriament com l’única causa del valor. Marx va veure al treball com la mesura i la causa del valor. Així, ja va expressar en els seus Manuscrits econòmics i filosòfics la idea que el treball és la font de tota riquesa i que el treballador obté només una petita part d’aquesta riquesa. La part més important del producte del treball va al capitalista i això condueix a una agra lluita entre el capital i el treball. Ja hem assenyalat anteriorment la inanitat i els errors d’aquesta teoria. En primer lloc, el valor és subjectiu i no objectiu. En segon lloc, de tots els factors de producció (recursos naturals, treball, capital i funció empresarial), Marx solament considera el treball. En tercer lloc, Marx no pren en consideració el pas del temps. I és que, per a Marx, el treballador ha de percebre avui el salari equivalent al valor total d’un producte que, amb sort, es vendrà en el futur. En altres paraules, la taxa de descompte de Marx és el 0%, incomplint un dels principis bàsics de l’acció humana. En quart lloc, amb la teoria marxista del valor, els beneficis han de ser més alts en les indústries intensives en treball (només el treball crea plusvàlua), però no és pas aquest el cas a la realitat.

El mètode de Marx s’ha anomenat materialisme dialèctic. En ell, la relació conflictiva entre les forces productives i les relacions de producció, a través del canvi tecnològic, són la força motriu de la dinàmica social. El que denominava superestructura de la societat (ideologia, pensament, moral) era un simple reflex de la base econòmica. Així, segons Marx, el pensament burgès, a més d’irreconciliable amb la psique treballadora, estava viciat ja des de l’origen. No cal dir que no hi ha cap estudi de la medicina neurològica que hagi demostrat que el cervell d’un capitalista burgès funcioni d’una forma completament diferent al d’una persona reballadora. Recentment, les declaracions del Premi Nobel de Medicina James Watson, codescubridor de l’estructura del ADN, en el sentit que la intel•ligència d’un europeu és diferent a la d’un africà, han causat estupor i indignació.

2.2.2. Característiques de l’economia de planificació centralitzada

En un sistema de planificació centralitzada tots els mitjans de producció estan en mans de l’estat. Això significa que no existeixen preus, ni propietat privada, ni mercats. El poder de l’estat és absolut i aquest decideix el que es produeix, qui ho produeix, com i per a qui. Al no existir preus, es dóna la impossibilitat del càlcul econòmic. Així ho va posar de manifest Mises i el seu principal deixeble, Hayek, en la dècada de 1920. La impossibilitat d’assignar els recursos econòmics correctament fa que un sistema de planificació centralitzada no sigui viable i, tard o d’hora, fracassi. La història així ho va demostrar i, després de la revolució bolchevique de 1917 i de l’adveniment del comunisme en l’antiga URSS, aquest sistema s’esfondra el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín. En total, 72 anys. Actualment, alguns països continuen sent comunistes com Cuba, Cambotja, Vietnam, Corea del Nord, Xina (encara que només en l’àmbit polític) i, de forma creixent, Venezuela i Bolívia.
S’impedeix la coordinació de tota la informació dispersa i descentralitzada que posseeixen els ciutadans (súbdits). L’estat, en fatal arrogància, segons paraules de Hayek, pretén centralitzar i suplantar tota la informació disponible en els mercats, dictant normes d’enginyeria social que millorin la col•lectivitat.

Alguns dels factors que van precipitar la caiguda del socialisme real o economies de planificació centralitzada són els següents:

– Absència d’informació i errors de previsió. Els planificadors no tenen tota la informació rellevant. Al no existir preus (o al ser fixats per l’estat), no se sap com assignar els recursos d’una forma eficient. Les previsions tampoc són encertades. No hi ha una resposta a les necessitats dels ciutadans-súbdits i la capacitat de reacció és molt escassa.

– Falta d’incentius. Els preus i salaris són fixats per l’estat, les empreses no són competitives i els treballadors estan desmotivats. No hi ha cap estímul per a millorar. Com funcionaris del sistema, els treballadors no s’esforcen per a millorar el seu treball, cobrant el mateix a la fi del mes amb independència de la seva productivitat.

– Excessiva burocràcia. L’aparell administratiu necessari per a controlar el sistema econòmic tendeix a créixer i créixer.

2.3. L’intervencionisme o sistema d’economia mixta

2.3.1. El fundador: John Maynard Keynes (1883-1946)

Keynes es va educar a Eton, fill de pares intel•lectuals (el pare de Maynard era un famós lògic i va escriure sobre metodologia econòmica), i va ser professor en el King’s College de Cambridge. Va ser deixeble d’Alfred Marshall i membre del grup de Bloomsbury, un grup d’intel•lectuals que prenen el nom d’un barri de Londres, mantenint en el seu si relacions amb el pintor Duncan Grant. Amb tot, dintre de l’àmbit privat, Keynes es va casar amb una ballarina russa. Tres principis van marcar la vida de Keynes: la desmesurada confiança en les seves pròpies capacitats intel•lectuals, la convicció d’estar destinat a formar part de l’elit dominant mundial i el seu profund menyspreu pels valors burgesos, la moral, l’estalvi i les institucions bàsiques com la família.

Va aconseguir sumes importants de diners especulant en la Borsa i fent ús d’informació privilegiada. Això no va ser cap obstacle perquè el fons de valors que gestionava fes fallida, perjudicant amb això a múltiples petits estalviadors. El 1923 Keynes va publicar el seu Tract on monetary reform, en contra del patró or i a favor que les autoritats governamentals poguessin dictar discrecionalment la quantitat de diners en circulació. La seva obra més important va ser The general theory of employment, interest andmoney (Teoria General de l’ocupació, l’interès i el diner), publicada el 1936 . Keynes trenca amb els clàssics en relació a la llei de Say (“tota oferta crea la seva pròpia demanda”). Per Keynes, l’equilibri entre estalvi i inversió no era una cosa tan senzilla i evident com indicaven els clàssics. I és que l’estalvi i la inversió venien determinats per una multitud de factors i no hi ha garantia que siguin iguals a un nivel d’activitat econòmica que produeixi la plena ocupació. La solució per a assegurar un nivell d’activitat de plena ocupació, segons Keynes, passa per la iniciativa i el lideratge del sector públic.

A través d’augments de la despesa pública i de la creació de dèficit, l’estat impulsa la demanda agregada, treu al conjunt de l’economia d’una situació de subconsum o sobreproducció i la situa en la plena ocupació.

Keynes també creia que els treballadors patien “il•lusió monetària”, a l’estar el seu comportament més relacionat amb el salari nominal (W) que el real (W/P). El salari nominal és el salari percebut en termes monetaris, per exemple, 1.000 euros al mes. En canvi, el salari real fa referència al poder adquisitiu d’aquest salari, això és, a la seva capacitat adquisitiva en termes de béns i serveis. Si el preu de 1 cafè és 1 euro, aquest salari permet la compra de 1.000 cafès. En canvi, si el preu del cafè és de 2 euros, el mateix salari només permet comprar 500 cafès. Està clar que la magnitud rellevant no és el salari nominal, sinó el salari real. No ens serveix de res cobrar un “bon” sou de 3.000 euros mensuals, si la quota que paguem de la hipoteca suposa 2.500 euros. En canvi, molt millor seria cobrar “només” 1.000 euros mensuals, si la quota hipotecària es reduís a 100 euros.
Keynes pensava que els treballadors no acceptarien reduccions en el salari nominal. I atès que per a reduir l’atur es requereixen descensos en el salari real (W/P), si no es pot reduir W pot optar-se per augmentar P (el nivell de preus). I per a augmentar els preus no hi ha mètode més infalible que la creació incontrolada de diners. Keynes va defensar una política fiscal enèrgica i expansiva per a assolir l’estabilització econòmica. El missatge bàsic de Keynes és que el govern ha de proporcionar les condicions de plena ocupació a través de la despesa pública. I la despesa pública pot ser finançada mitjançant impostos, deute o inflació.

Per Keynes, el consum és l’únic objectiu de l’activitat econòmica i també la variable econòmica fonamental. Per contra, la seva visió sobre l’estalvi era negativa, en la mesura que significa un menor consum. Per Keynes, els mercats són inestables i no asseguren de cap manera un nivell de producció de plena ocupació. Creu que no hi ha cap mecanisme intern que eviti que la despesa agregada sigui massa alta (causant inflació) o massa baixa (causant atur i depressió). L’estat, a través d’una política fiscal expansiva (augment de la despesa pública), es converteix en l’agent econòmic més important per a treure la societat d’una depressió i dur-la a la plena ocupació.

Finançar l’augment de la despesa pública amb augments d’impostos és sempre impopular (els polítics temen perdre vots). Keynes va defensar que l’estat causés déficits i nivells de deute públic creixents. Per a això, és necessari crear moneda i el patró or, a l’establir una relació fixa entra la moneda i el metall preciós, no ho permetia. Per això Keynes odiava el patró or1, al que considerava una bàrbara relíquia del passat, i defensava l’actual sistema fiduciari, en el qual els diners no són convertibles en or i on queda totalment en mans de l’autoritat monetària central, que pot impulsar sense problemes la creació de diners i l’expansió de crèdits i hipoteques.
Keynes mai va comprendre la veritable naturalesa del tipus d’interès. Pensavaerròniament que el tipus d’interès és el preu del diner i defensava la necessitat de reduirlo artificialment per a impulsar el consum. Mai va considerar els errors en cadena que un tipus d’interès monetari artificialment baix té sobre l’estructura productiva i el capital. Per Keynes, la inversió empresarial és volàtil i impredictible, depenent de les expectatives (animal spirits) de l’empresari. Segons ell, estalvi i inversió són fenòmens independents que no tenen relació.

Un altre tret característic de la teoria keynesiana és la seva marcada preferència pel curt termini i el seu menyspreu pel llarg termini. Es diu que quan Keynes va ser advertit per Hayek que les seves receptes causarien una creixent inflació i majors mals a mitjan i llarg termini, Keynes va respondre amb sorna que “a llarg termini, tots estem morts” (in the long run, we are all dead). Oblida amb això que el present no és més que el fruit de decisions que van tenir lloc en el passat i que el propi Keynes, si no hagués estat per la decisió dels seus pares de tenir un fill i de mantenir la gestació durant nou mesos, mai hauria nascut. Per tant, no considerar els efectes de les seves receptes a llarg termini, significa tenir pa avui i fam demà.

Una altra característica de Keynes és l’ús de mesures agregades (renda nacional, nivel general de preus …) i de mitjanes estadístiques, oblidant que els preus relatius (preu d’un producte respecte a un altre) són molt més importants i determinants del nivel d’activitat econòmica. El desig de combinar la propietat privada amb el control estatal, va fer que Keynes simpatitzés amb el feixisme (Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia), sent un entusiasta de Oswald Mosley, el fundador i capdavanter del feixisme britànic.

2.3.2. Característiques de l’intervencionisme.

Com diu el seu nom, l’estat intervé activament en l’ordre social:
– Estableix el marc jurídic-institucional
– Redistribueix la renda
– Intervé per evitar crisis periòdiques i estabilitzar la societat

La primera funció seria acceptable també dins d’un marc liberal (economia de lliure mercat). En canvi, els liberals deixarien les dues últimes funcions a les mans del mercat.
Els intervencionistes redistribueixen la renda a través d’impostos i subsidis o subvencions. En la recerca d’una distribució més equitativa, s’estableixen impostos progressius que graven més que proporcionalment les rendes més elevades.
També s’intervé als mercats amb tot tipus de regulacions, partint de la creença que els mercats no s’autorregulan i que necessiten|precisen, per tant, del tutelatge de l’estat per evitar crisis periòdiques.

Ludwig von Mises va posar de manifest que les polítiques intervencionistes freqüentment aconsegueixen uns resultats que són contraris a l’objectiu perseguit.
Posem alguns exemples. Hi havia al llunyà orient una plaga de rosegadors que causava destrosses a les collites i amenaçava la població. El govern, a fi d’exterminar la plaga, va oferir un subsidi a tot aquell que presentés una rata morta. La població es va posar mans a l’obra i va començar la cacera i extermini dels rosegadors. Però aviat es van adonar que per beneficiar-se de la recompensa metàl•lica que oferia el govern, el millor era criar granges de rates. D’aquesta forma, fomentant la multiplicació de rosegadors seria molt més fàcil acabar amb ells i obtenir el premi en metàl•lic. Al final, el resultat va ser just el contrari del qual pretenia la mesura intervencionista.

Un altre exemple són els salaris mínims. A fi d’assegurar uns recursos mínims, el govern fixa un salari mínim interprofessional, per sota del qual no està permesa la contractació de treballadors. Per a l’any 2010 ha estat de 633 euros mensuals. L’empresari, per tant, ha de pagar com a mínim aquest sou, al qual se li suma la Seguretat Social a càrrec de l’empresari. Suposem que el salari i la Seguretat Social a càrrec de l’empresari sumen 900 euros mensuals. Quin és l’efecte real de la mesura? Cap empresari no contractarà un treballador que, per la causa que sigui, produeixi un valor per sota de 900 euros mensuals. Els primers afectats per aquesta mesura són els joves que busquen la seva primera feina, els immigrants o els ocupats en ocupacions marginals. En no poder accedir a una ocupació, se’ls priva del seu aliment. De nou, l’efecte real de la mesura és contrari al que es pretenia.

I un tercer exemple seria el control dels lloguers. A fi que la població pugui accedir a un habitatge en règim de lloguer, es fixa un màxim a aquest lloguer. Així, les persones amb menys recursos o menys afavorides, no tindran majors problemes per pagar-lo. Tanmateix, aquesta mesura intervencionista no considera l’efecte sobre els propietaris dels habitatges. En estar fixat el lloguer que cobren, és possible que les despeses de propietat i manteniment (pagament d’impostos, conservació de l’immoble…) superin els ingressos. Per als propietaris deixa de ser rendible la propietat dels pisos. Els habitatges es degraden per falta de l’adequat manteniment i acaben per vendre’s. Al final del procés, hi ha escassetat de pisos de lloguer. De nou els resultats reals aconseguits són contraris als pretesos.

Mises, a la mateixa obra, assenyala que el sistema intervencionista o socialdemócrata anirà degenerant cap a un sistema de planificació central o de socialisme real (Tertium non datar). En no aconseguir els resultats pretesos, en l’últim exemple de la provisió d’habitatges en règim de lloguer, el govern implemeintervenció en la societat. Si la demanda de pisos de lloguer supera l’oferta existent, l’estat pot forçar tots els propietaris d’habitatges desocupats que les ofereixin de lloguer. Si tot i així no existeix suficient estoc d’habitatges, el següent pas és el racionament. Les autoritats polítiques decidiran com es reparteixen els pisos. Introduirà una sèrie de criteris (nivell de renda, situació familiar…) per adjudicar-los entre la gent que s’inscriurà en llistes d’espera. Finalment, quan els resultats continuïn sent esquius als objectius desitjats, l’estat haurà de regular la producció i la distribució. L’intervencionisme haurà completat el seu gir cap a un intervencionisme total i massiu. El què es produeix i en quines quantitats, el com es produeix i el per a qui es produeix estarà decidit per l’estat. Seria un sistema de planificació centralitzada o de socialisme real.

En general, la Unió Europea és un exemple d’intervencionisme econòmic. El pes del sector públic als països europeus, de forma aproximada, es situa al voltant del 50% del Producte Interior Brut. Seria el cas d’Alemanya. La intervenció de l’estat és fins i tot superior en països com França, Suècia o Dinamarca. Per contra, el país menys intervencionista seria Irlanda.

FONT: Apunts d’economia.  Jordi Franch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *