En un article recent – dedicat al director basc Montxo Armendariz i la seva obra “No tengas miedo”- havíem estat parlant del compromís de l’artista amb els problemes existents en la seva societat. Doncs bé, la pel.lícula de la qual parlarem avui segueix una línia semblant: m’estic referint a “Te doy mis ojos”, de la directora Icíar Bollaín. És una pel.lícula que tracta sobre la violència -física, psicològica- a què es veu sotmesa la dona.
Sense caure en falsos maniqueismes , és una obra que, al meu entendre, no pot passar desapercebuda per a tot aquell que tingui un mínim de consciència social. És perfecta per treballar amb els alumnes el tema de com han de ser unes relacions de parella “sanes”, com es reflecteixen encara avui dia en la nostra societat una sèrie d’estereotips relacionats amb la masculinitat i la feminitat,etc. En resum, una pel.lícula que amb valentia i honradesa posa al descobert una de les grans xacres existents en la nostra societat anomenada del benestar.
El títol de l’obra ja és prou significatiu: “Te doy mis ojos”, que vindria a reflectir la total dependència de la dona cap al seu marit en tots els aspectes . Al final de l’obra, per sort, podrem veure que la protagonista, la Pilar, aconsegueix recuperar la seva mirada per enfrontar-se finalment a la vida tota sola.
No cal dir que les actuacions dels actors principals són excel.lents i així van ser reconegudes tant als premis Goya com en d’altres festivals. Després d’aquesta pel.lícula, tant Luis Tosar com Laia Marull han confirmat tot el bo que s’esperava d’ells amb d’altres excel.lents papers (pensem en la fa poc estrenada cinta de Jaume Balagueró, “Mientras duermes”, en la qual Tosar interpreta el personatge inquietant del porter d’un bloc de pisos; o en la multipremiada “Pa negre”, amb la presència de Laia Marull).
Acabaré amb unes paraules de la pròpia directora Icíar Bollaín que parla sobre la gestació del seu projecte cinematogràfic. El fragment és llarg però crec que s’ho val per entendre aquest compromís amb la realitat de què parlàvem al començament. Diu així: Después de “Flores de otro mundo” quería hacer una película más concentrada, menos coral, y quizá por ello más descarnada e intensa. Y hacía tiempo que la coguionista Alicia Luna y yo le dábamos vueltas al tema de la violencia en la pareja y veíamos que aunque es una constante en los medios de comunicación había muchas preguntas que no sabíamos contestar.
¿Por qué una mujer aguanta una media de diez años junto a un hombre que la machaca? ¿Por qué no se va? ¿Por qué no sólo no se va sino que incluso algunas aseguran seguir enamoradas? Las razones de dependencia económica no explican el hecho de que una de cada cuatro mujeres en Europa y Estados Unidos aseguren haber vivido una relación de violencia en su vida.
Según fuimos documentándonos descubrimos que una de las razones primordiales era que siguen en la esperanza de que el hombre cambie. Así, nuestro personaje es una mujer que sigue esperando cada día que entre por la puerta el hombre del que se enamoró… Pero ¿quién es ese hombre? ¿Por qué no existe apenas un perfil del maltratador? ¿Y por qué estos hombres maltratan durante años a quien dicen querer con toda su alma?
Hay hombres violentos físicamente, hay otros que son violentos también psicológicamente y probablemente son los que más daño hacen. Los hay verdaderamente crueles y los hay que son también víctimas de sí mismos, que no saben solucionar sus conflictos si no es mediante la violencia, que necesitan tener a la persona que quieren controlada, que tienen mucho miedo… y ése es el hombre de nuestra película, alguien que tiene posibilidades de verse a sí mismo y cambiar.
TE DOY MIS OJOS cuenta la historia de Pilar y Antonio pero también de quienes les rodean, una madre que consiente, una hermana que no entiende, un hijo que mira y calla, unas amigas, una sociedad y una ciudad como Toledo que añade con su esplendor artístico y su peso histórico y religioso una dimensión más a esta historia de amor, de miedo, de control y de poder”.
Els alumnes de 1r de Batxillerat hem anat a veure una obra de teatre basada en els contes de ” Cròniques de la veritat oculta” de Pere Calders. Deixeu-me les vostres valoracions (recordeu que el conte que vam llegir a classe “O ell o jo” va sortir a l’espectacle amb la veu en off).
Bé, ja hem arribat al final del 1r trimestre i hem acabat de llegir la novel.la de Maite Carranza “Paraules emmetzinades”. Tinc la impressió que us ha agradat bastant en general. Ara us toca a vosaltres d’expressar la vostra opinió. Deixeu-me els comentaris al voltant d’aquesta novel.la.
OCI I CULTURA