PETRARCA I LA MIRADA CLÀSSICA

Podran tal vegada, passades les tenebres,
tornar els nostres llunyans descendents
a la pura resplendor del segle antic.

Africa, IX, obra llatina

Que existí, i potser encara tornarà
una edat més venturosa,
Allò que hi ha al mig és porqueria. (…)

Epistolae, III, obra llatí

En aquestes paraules de Petrarca, escrites en llatí, hi ha l’essència del somni humanista. Les paraules utilitzades per referir-se a l’edat mitjana són duríssimes: “tenebres”, “porqueria”. En canvi, s’hi contempla el passat clàssic llatí amb una gran fascinació: “pura resplendor del segle antic”.
Aquesta desqualificació en bloc de tants segles transcorreguts des de l’esplendor de l’època llatina és injusta i diríem que excessiva. Però la veritat és que va fer fortuna, perquè el terme edat mitjana prové de considerar l’època medieval com un parèntesi llarg i incòmode entre una antiguitat brillant i el retorn d’aquell temps daurat.

Publicat dins de PAPERS DISPERSOS | Etiquetat com a | Deixa un comentari

FRANCESCO PETRARCA

FRANCESCO PETRARCA

Francesco Petrarca, en un fresc d’Andrea del Castagno que es conserva a la Galleria degli Uffizi de la ciutat de Florència. Petrarca (1304-1374), el més gran líric italià del tres-cents, és el precursor de l’humanisme, precedent immediat del Renaixement.

Publicat dins de PAPERS DISPERSOS | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

GLOSSARI DE TERMES MEDIEVALS

Aquí us deixo un glossari de termes medievals (n’he fet una selecció) que us poden ser útils a l’hora d’encarar-vos amb la literatura catalana de l’edat mitjana. (Font: Literatura catalana medieval: un recorregut multimèdia pels grans autors i els seus textos. Autor: Albert Soler).

Publicat dins de ARTICLES | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

GUIA DEL “TIRANT LO BLANC”( Realitzada pel professor Jordi Tiñena)

Didàctica i amena guia de lectura dels diferents aspectes de la novel.la de Joanot Martorell. Es dóna informació sobre la seva vida, el context social i cultural de l’època, l’estructura de l’obra, etc.

Guia Tirant Lo Blanc

Publicat dins de ARTICLES | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL BARROC

EL BARROC: CRONOLOGIA I CARACTERÍSTIQUES.

El Barroc ocupa la segona meitat del segle XVI i tot el segle XVII, per bé que en els països de parla catalana, al llarg del segle XVIII, trobarem moltes expressions artístiques de filiació barroca. A Europa, l’època del Barroc ve marcada pels successius conflictes bèl·lics que intenten establir l’hegemonia europea, per les guerres de religió, per les revoltes i sublevacions com ara la dels Segadors ,etc. L’escalada contínua dels preus per l’entrada d’or i plata d’Amèrica i les crisis cerealistes posen fre a l’augment de població, cada cop més afeblida, el que comportarà l’aparició de malalties i epidèmies d’extraordinària virulència i el sorgiment d’un exèrcit de pobres, pidolaires i rodamons que es fa ben visible a les ciutats. L’esperança de vida, que durant el Renaixement era aproximadament de 43 anys, es situa durant el Barroc al voltant dels 35 i no es recuperarà fins al segle XVIII.

 Aquests factors provoquen una crisi de consciència; hom té la sensació de viure en una conjuntura històrica desfavorable, en què la presència de la mort és abassegadora. L’angoixa acumulada, la consciència de societat assetjada per múltiples desgràcies, trobarà una via d’escapament en la lluita contra l’enemic, contra un enemic necessari a qui atribuir totes les maldats; l’enemic és naturalment l’altre: jueus, turcs, moriscs, bruixes, heretges…

 Quant a la ciència i la cultura, es viu en aquesta època també una crisi generalitzada de valors. A l’inici del segle XVII es comença a esquerdar la representació tradicional del món, segons la qual el cosmos era geocèntric i perfectament tancat i acabat, estrictament ordenat i jeràrquic i on el desordre era la manifestació del pecat humà. A aquesta concepció del món tradicional, fonamentada en una visió teològica globalitzadora, s’oposa de forma creixent l’heliocentrisme copernicà: l’univers és de dimensions infinites, no humanes  ni abastables. Copèrnic, Galilei i, més tard, Newton, acaben d’esfondrar les representacions tradicionals del món; les seves idees generaran una angoixa espiritual irreparable, una sensació de solitud i d’abandó, un allunyament respecte del Creador. L’expansió de l’espai terrestre amb la descoberta d’Amèrica és així un paral·lelisme de l’expansió de l’espai còsmic. El conflicte de mentalitats es manifesta clarament en el procés a Galilei (durant els anys 30 del segle XVII): la concepció unitària de tota la ciència subordinada al criteri teològic s’imposa encara sobre l’autonomia de les ciències experimentals, centrada en l’anàlisi de les dades empíriques.

 Els avenços científics i la difusió d’aquestes idees noves, revolucionàries, generen una desconfiança en la transcendència i en l’esperança en l’altre món, la qual cosa provoca una inseguretat comparable a la generada per la sensació d’amenaça i d’inestabilitat socials. La reacció dels poders constituïts, exemplarment en els països catòlics, serà la d’imposar una cultura conservadora i repressiva i la de fomentar una passió religiosa neuròtica, aguda i exagerada, on tenen cabuda el misticisme i els fanatismes de tota mena.

 El Concili de Trento (1563) establirà una sèrie de decrets contra les consignes iconoclastes de la Reforma luterana; la resposta de l’església catòlica és el recarregament ornamental, la fastuositat. L’estètica barroca pretén de fet commocionar els sentits i els sentiments, aclaparar, impressionar, persuadir emocionalment. Són recursos freqüents els contrastos inesperats, les paradoxes punyents: la bellesa en contrast amb la vulgaritat, la lluminositat i el luxe de costat amb la misèria i la grolleria. També és molt present en l’estètica barroca -i particularment en la literatura- la idea de l’artifici i de la il·lusió, és a dir, que tot és aparent o enganyós (per això el teatre barroc recorre sovint a l’esquema del teatre dins del teatre). S’intenta expressar en definitiva un esperit general de pessimisme, de conformisme, d’escepticisme, desengany i desencís. La desconfiança és enorme (Descartes instal·la el dubte com a norma i desconfia absolutament de l’experiència dels sentits). Grans escriptors de l’època com Shakespeare o Calderón constaten amargament la fugacitat de tota il·lusió mundana i comparen la vida al teatre o al somni; tot és una ombra, una ficció, una il·lusió en definitiva.

Publicat dins de PAPERS | Etiquetat com a | Deixa un comentari

HUMANISME I RENAIXEMENT.

HUMANISME I RENAIXEMENT.

Els humanistes en sentit estricte són els filòlegs, els autors d’epistolaris retòrics, de tractats històrics en llatí, preocupats per la renovació de la gramàtica i de la retòrica llatines; tots foren bibliòfils i erudits i s’expressaren només en llatí; a la Corona d’Aragó no apareixen abans del regnat d’Alfons el Magnànim: el cardenal Joan Margarit, el poeta i legista Jeroni Pau, Pere Miquel Carbonell, el gramàtic Joan Ramon Ferrer.

 L’humanisme és el vessant erudit i filosòfic del Renaixement, que prepara el terreny per a l’eclosió de les arts i dels grans descobriments científics i tècnics de l’edat moderna; l’humanisme és el redescobriment d’antics còdexs amb obres clàssiques perdudes, l’estudi sistemàtic del grec, el rellançament de l’opus platònic, l’afinament del coneixement de la gramàtica llatina, la imitació dels antics poetes i pensadors grecs i romans. Al segle XV, es produeix a la Corona d’Aragó una penetració cada cop més insistent dels productes culturals elaborats pels humanistes italians del Quattrocento (Petrarca, Boccaccio, Poliziano, Valla, Leonardo Bruni, tots erudits i llatinistes) que havien redescobert filològicament el món clàssic.

 L’humanisme representa: a) l’estudi crític i personal dels textos clàssics i de la utilització creativa de tot allò que hom en pot extreure: des d’un major coneixement de la retòrica i dels recursos d’estil fins a l’assimilació de determinades nocions d’història, de filosofia o de política; b) un coneixement profund del llatí i, secundàriament, del grec i de les llengües bíbliques; c) una obsessió filològica per tal de fixar els textos, com a fonament de tota activitat posterior; i d) l’humanista, que adquireix una certa consciència històrica, és un professional de les lletres que desenrotlla també tota una filosofia del viure.

 Filologia clàssica pròpiament dita, studia humanitatis, a Catalunya no n’hi va haver fins la segona meitat del segle XV.

Publicat dins de PAPERS | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

CAUSES DE LA DECADÈNCIA DE LA LITERATURA CULTA S.XVI, XVII I XVIII.

CAUSES DE LA DECÀDENCIA DE LA LITERATURA CULTA S. XVI,XVII I XVIII.

Les terres de Catalunya, València i Mallorca, després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó pel matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella (els anomenats Reis Catòlics), van continuar conservant unes lleis i unes característiques polítiques particulars. Tanmateix, en cap cas no van poder evitar la influència cultural castellana, que acabà sent fins i tot lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.

Tot aquest moviment de caire lingüisticocultural tenia com a marc un sistema polític que cada vegada es feia més centralista i absolut. Si la dinastia dels Àustria (segles XVI i XVII) encara respectà els furs de cada regne de l’Estat hispànic, quan a principi del segle XVIII arriba al tron d’Espanya Felip d’Anjou, s’aboleixen de cop les lleis privatives i els privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (1707-1714) i aquests països se sotmeten a les lleis de Castella.

Entre els factors que iniciaren la progressiva castellanització de la nostra cultura i de determinats grups socials en destaquen aquests:
a) la castellanització de la cort. El fet que la cort, el centre de poder polític, ja no es trobés en terres de parla catalana, i la influència cultural castellana, que era molt forta, van fer que la noblesa de les grans ciutats com Barcelona i València ràpidament comencés a parlar en castellà com a símbol de distinció, d’acostament al poder, al rei, que parlava solament aquella llengua. El castellà, necessari per parlar amb el rei i els seus representants, s’acabà parlant també quan no calia: entre els membres de la noblesa del país;
b) la guerra de Successió. Amb la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la casa d’Àustria, s’obrí una crisi dinàstica que desembocà en la guerra de Successió (1701-1714), on s’enfrontaren els partidaris de Felip d’Anjou (botiflers) i els de Carles III d’Àustria (vigatans o maulets). Els catalans, majoritàriament, van triar el bàndol de l’austríac. A la resta d’estats de la Corona d’Aragó també van recolzar-lo, tot i que importants sectors de la noblesa van optar pel pretendent francès. La victòria de Felip V va comportar, amb els Decrets de Nova Planta, l’abolició de les lleis i institucions polítiques i administratives de la Corona d’Aragó. El català quedava, així, relegat dels usos oficials que encara conservava.

A mesura que avança el segle XVI els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencià al País Valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic. Els segles XVI i XVII són més crítics per a Catalunya que per al País Valencià, i diverses crisis afecten cada país per separat. Només amb motiu de la guerra de Successió tots els territoris responen com una sola veu davant un problema d’estat.

A aquesta visió fragmentada de la nostra cultura i de la consciència política del moment encara hi hauríem d’afegir una altra qüestió: els escriptors catalans, valencians i mallorquins havien perdut la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència que entre els segles XIII i XV hi hagué grans escriptors i pensadors que usaren el català com a vehicle d’expressió absolutament vàlid. Això no arriba fins al segle XIX i la Renaixença.

Publicat dins de PAPERS | Etiquetat com a | Deixa un comentari

PRESENTACIÓ RAMON LLULL

He trobat navegant per la xarxa un power point interessant sobre l’escriptor Ramon Llull. Dóna una visió clara sobre la seva vida i sobre les principals obres que va escriure (que foren moltes!).

View more presentations from guest0631778.
Publicat dins de POWER POINTS, PRESENTACIONS | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

RAMON LLULL, “UNA VIDA DE LLEGENDA”

Us deixo un enllaç on hi trobareu un programa radiofònic ,”En guàrdia”, que parlà sobre Ramon Llull. No es fa gens d’avorrit i podreu aprendre coses tant de la seva vida com de la seva obra. Cliqueu damunt el seu nom.

Publicat dins de VIDEOS | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“TERRA DE TROBADORS”

Aquí hi ha un vídeo de l’Edu3.cat on podràs veure com sonaven les composicions dels trobadors. És un pèl llarg, per la qual cosa et recomano que en vegis tan sols algun tros.

Edu3.cat

Publicat dins de VIDEOS | Etiquetat com a , | Deixa un comentari