EL BARROC: CRONOLOGIA I CARACTERÍSTIQUES.
El Barroc ocupa la segona meitat del segle XVI i tot el segle XVII, per bé que en els països de parla catalana, al llarg del segle XVIII, trobarem moltes expressions artístiques de filiació barroca. A Europa, l’època del Barroc ve marcada pels successius conflictes bèl·lics que intenten establir l’hegemonia europea, per les guerres de religió, per les revoltes i sublevacions com ara la dels Segadors ,etc. L’escalada contínua dels preus per l’entrada d’or i plata d’Amèrica i les crisis cerealistes posen fre a l’augment de població, cada cop més afeblida, el que comportarà l’aparició de malalties i epidèmies d’extraordinària virulència i el sorgiment d’un exèrcit de pobres, pidolaires i rodamons que es fa ben visible a les ciutats. L’esperança de vida, que durant el Renaixement era aproximadament de 43 anys, es situa durant el Barroc al voltant dels 35 i no es recuperarà fins al segle XVIII.
Aquests factors provoquen una crisi de consciència; hom té la sensació de viure en una conjuntura històrica desfavorable, en què la presència de la mort és abassegadora. L’angoixa acumulada, la consciència de societat assetjada per múltiples desgràcies, trobarà una via d’escapament en la lluita contra l’enemic, contra un enemic necessari a qui atribuir totes les maldats; l’enemic és naturalment l’altre: jueus, turcs, moriscs, bruixes, heretges…
Quant a la ciència i la cultura, es viu en aquesta època també una crisi generalitzada de valors. A l’inici del segle XVII es comença a esquerdar la representació tradicional del món, segons la qual el cosmos era geocèntric i perfectament tancat i acabat, estrictament ordenat i jeràrquic i on el desordre era la manifestació del pecat humà. A aquesta concepció del món tradicional, fonamentada en una visió teològica globalitzadora, s’oposa de forma creixent l’heliocentrisme copernicà: l’univers és de dimensions infinites, no humanes ni abastables. Copèrnic, Galilei i, més tard, Newton, acaben d’esfondrar les representacions tradicionals del món; les seves idees generaran una angoixa espiritual irreparable, una sensació de solitud i d’abandó, un allunyament respecte del Creador. L’expansió de l’espai terrestre amb la descoberta d’Amèrica és així un paral·lelisme de l’expansió de l’espai còsmic. El conflicte de mentalitats es manifesta clarament en el procés a Galilei (durant els anys 30 del segle XVII): la concepció unitària de tota la ciència subordinada al criteri teològic s’imposa encara sobre l’autonomia de les ciències experimentals, centrada en l’anàlisi de les dades empíriques.
Els avenços científics i la difusió d’aquestes idees noves, revolucionàries, generen una desconfiança en la transcendència i en l’esperança en l’altre món, la qual cosa provoca una inseguretat comparable a la generada per la sensació d’amenaça i d’inestabilitat socials. La reacció dels poders constituïts, exemplarment en els països catòlics, serà la d’imposar una cultura conservadora i repressiva i la de fomentar una passió religiosa neuròtica, aguda i exagerada, on tenen cabuda el misticisme i els fanatismes de tota mena.
El Concili de Trento (1563) establirà una sèrie de decrets contra les consignes iconoclastes de la Reforma luterana; la resposta de l’església catòlica és el recarregament ornamental, la fastuositat. L’estètica barroca pretén de fet commocionar els sentits i els sentiments, aclaparar, impressionar, persuadir emocionalment. Són recursos freqüents els contrastos inesperats, les paradoxes punyents: la bellesa en contrast amb la vulgaritat, la lluminositat i el luxe de costat amb la misèria i la grolleria. També és molt present en l’estètica barroca -i particularment en la literatura- la idea de l’artifici i de la il·lusió, és a dir, que tot és aparent o enganyós (per això el teatre barroc recorre sovint a l’esquema del teatre dins del teatre). S’intenta expressar en definitiva un esperit general de pessimisme, de conformisme, d’escepticisme, desengany i desencís. La desconfiança és enorme (Descartes instal·la el dubte com a norma i desconfia absolutament de l’experiència dels sentits). Grans escriptors de l’època com Shakespeare o Calderón constaten amargament la fugacitat de tota il·lusió mundana i comparen la vida al teatre o al somni; tot és una ombra, una ficció, una il·lusió en definitiva.
