HUMANISME I RENAIXEMENT.
Els humanistes en sentit estricte són els filòlegs, els autors d’epistolaris retòrics, de tractats històrics en llatí, preocupats per la renovació de la gramàtica i de la retòrica llatines; tots foren bibliòfils i erudits i s’expressaren només en llatí; a la Corona d’Aragó no apareixen abans del regnat d’Alfons el Magnànim: el cardenal Joan Margarit, el poeta i legista Jeroni Pau, Pere Miquel Carbonell, el gramàtic Joan Ramon Ferrer.
L’humanisme és el vessant erudit i filosòfic del Renaixement, que prepara el terreny per a l’eclosió de les arts i dels grans descobriments científics i tècnics de l’edat moderna; l’humanisme és el redescobriment d’antics còdexs amb obres clàssiques perdudes, l’estudi sistemàtic del grec, el rellançament de l’opus platònic, l’afinament del coneixement de la gramàtica llatina, la imitació dels antics poetes i pensadors grecs i romans. Al segle XV, es produeix a la Corona d’Aragó una penetració cada cop més insistent dels productes culturals elaborats pels humanistes italians del Quattrocento (Petrarca, Boccaccio, Poliziano, Valla, Leonardo Bruni, tots erudits i llatinistes) que havien redescobert filològicament el món clàssic.
L’humanisme representa: a) l’estudi crític i personal dels textos clàssics i de la utilització creativa de tot allò que hom en pot extreure: des d’un major coneixement de la retòrica i dels recursos d’estil fins a l’assimilació de determinades nocions d’història, de filosofia o de política; b) un coneixement profund del llatí i, secundàriament, del grec i de les llengües bíbliques; c) una obsessió filològica per tal de fixar els textos, com a fonament de tota activitat posterior; i d) l’humanista, que adquireix una certa consciència històrica, és un professional de les lletres que desenrotlla també tota una filosofia del viure.
Filologia clàssica pròpiament dita, studia humanitatis, a Catalunya no n’hi va haver fins la segona meitat del segle XV.
