General

Font: Revista Sàpiens, novembre 2025.

Francisco Franco (1892–1975) fou un general de l’Exèrcit espanyol que, després del cop d’estat contra la Segona República, el 18 de juliol de 1936, va liderar el bàndol de revoltats i va imposar-se a la Guerra Civil (1936–1939) amb el suport de Hitler i Mussolini.
A partir de 1939 va governar Espanya com a dictador amb el títol de Caudillo fins a la seua mort, als 82 anys. La dictadura franquista va limitar llibertats polítiques, va perseguir l’oposició i va controlar la premsa i l’educació.

Durant els primers anys d’aquest règim, Espanya va estar força aïllada internacionalment; als anys cinquanta i seixanta va haver-hi una obertura econòmica gradual.
Franco va morir el 20 de novembre de 1975; dos dies després Joan Carles I (pare de Felip VI) va ser proclamat rei i va començar la Transició, el procés d’assoliment de la democràcia. Nascut en una família modesta, al final de la seua vida havia acumulat una fortuna quantificada actualment en uns 388 milions d’euros. Aquesta efemèride, com passa cada any, obre debats sobre memòria històrica i pervivència del franquisme.

La finalitat de la commemoració institucional és fer un balanç històric dels cinquanta anys transcorreguts des de la mort del dictador, a fi d’explicar la importància de preservar la memòria antifeixista, i específicament antifranquista, a Catalunya. També es vol posar de manifest els perills que actualment amenacen la democràcia, les llibertats i els drets, amb l’auge de forces socials i polítiques de caire autoritari.

Durant la Guerra Civil (1936–1939)

• Les repressàlies del bàndol franquista (afusellaments, execucions i violència política en zones sota el seu control) van causar entre 100.000 i 150.000 morts.
• En canvi, la repressió del bàndol republicà es calcula en 38.000 a 55.000 morts.
  Això vol dir que la violència del bàndol franquista va ser més extensa i sistemàtica, especialment després de la victòria.

Font: Revista Sàpiens, novembre 2025. p. 112.

Durant la dictadura franquista (1939–1975)

• Després de la guerra, el règim franquista va dur a terme una repressió institucionalitzada: judicis militars, empresonaments i execucions.
• Els estudis més solvents (per exemple, els de Paul Preston, Julián Casanova i l’equip de la Ley de Memoria Democrática) estimen que hi va haver entre 40.000 i 50.000 execucions després de 1939.
• A més, centenars de milers de persones van patir presó, camps de concentració o exili forçat.

Font: Revista Sàpiens, novembre 2025. p. 113.

En total

Sumant la Guerra Civil i la repressió posterior, es considera que el bàndol franquista i el règim de Franco van causar entre 150.000 i 200.000 morts directes per motius polítics.
A això s’hi haurien d’afegir les víctimes indirectes (fam, presons, treballs forçats, exili, etc.), que ampliarien molt més la xifra de víctimes.

Avui dia encara no hi ha consens polític a l’hora de tractar les víctimes del franquisme: vegeu aquesta notícia al respecte.

Més informació: Gencat. Joc

Font: 3Cat

El 30 de setembre del 2005, el Parlament de Catalunya es va vestir de gala i va aprovar de manera solemne l’Estatut de Catalunya, el tercer de la història, després de l’Estatut de Núria (1932) i el de Sau (1979).

Un estatut d’autonomia és un text jurídic i polític que regula l’organització i el funcionament d’una comunitat autònoma dins l’Estat espanyol. Defineix les competències, les institucions pròpies, el territori i els drets i deures dels ciutadans d’aquesta comunitat. En resum, és la normativa bàsica que estableix l’autogovern d’una comunitat autònoma dins del marc de la Constitució espanyola (1978), i que ha de ser aprovada tant pel Parlament de la comunitat com pel Congrés a Madrid.

L’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, al capdavant del tripartit d’esquerres, es va comprometre a reformar l’Estatut anterior per dotar Catalunya de més autogovern.

Després d’un any i mig de negociacions i d’una pugna intensa entre l’antiga CiU i ERC per veure qui elevava més el llistó sobiranista, es va poder aprovar el text, amb una àmplia majoria de 120 diputats dels 135 que componen l’hemicicle.

Hi van votar a favor el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Convergència Unió (CiU), Esquerra Republicana (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Només el Partit Popular hi va votar en contra. 

Una unitat que els protagonistes de l’Estatut veuen difícil que es pugui tornar a repetir en l’escenari actual, molt marcat per la fragmentació, la polarització i la crispació política.

Més informació: CCMA, TN

Incendi de la Segarra, en el qual van morir dos persones. Font: Segre.

Aquest estiu ha estat el segon més calorós des que es tenen registres a Catalunya. Només el va superar el del 2022, segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fins i tot en alguns sectors de Ponent, el terç sud del país i punts del litoral i prelitoral aquest estiu ha estat el més càlid, fins i tot més que el del 2003 i el del 2022.

Concretament, l’Observatori de l’Ebre ha registrat l’estiu més càlid dels últims 121 anys. Pel que fa a l’Observatori Fabra de Barcelona, també centenari, l’estiu ha assolit un nou rècord de temperatura màxima en un mes d’agost, el dia 16 amb 38,9 graus.

Més informació: CCMA

Des de principis d’any ja s’han cremat a la Unió Europea més d’un milió d’hectàrees de superfície forestal, més de quatre vegades més que l’any passat, quan van ser 222.000, i 3,7 vegades la mitjana dels últims 20 anys, 278.000.

Són les dades més actualitzades calculades pel programa Copernicus d’anàlisi per satèl·lit, en les quals destaca molt la península Ibèrica: a Espanya s’han cremat 400.000 hectàrees i a Portugal han estat 270.000.

Després venen Romania, amb 120.000; Itàlia, i fins a un total de 22 països, perquè només cinc dels estats membres no han patit incendis forestals de més de 30 hectàrees, que és el mínim que es registra.

Tot això suposa gairebé 40 milions de tones de CO₂ emeses pels incendis, gairebé quatre vegades més que l’any passat, en un 50% més d’incendis, que, sobretot, han estat molt més grans.

Pel que fa a Espanya, no és l’any que més hectàrees s’han cremat, però s’hi acosta (el 1994 van ser mig milió d’hectàrees), amb 150.000 de cremades en una sola setmana, cosa que no havia passat mai.

Aquestes xifres han trencat una tendència a la baixa i els experts creuen que poden venir estius molt pitjors, i posen com a possibles precedents Austràlia o el Canadà, on el 2023 es van cremar quinze milions d’hectàrees.

Més informació: CCMA

Imatge de l’entrada del camp amb el cartell que diu “El treball us farà lliures” (Reuters/Kacper Pempel).

A group of child survivors behind a barbed wire fence at the Nazi concentration camp at Auschwitz.

El dilluns 27 de gener es van commemorar els 80 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau (Polònia) per part de l’Exèrcit Roig; una data que s’acostuma a celebrar com el dia que el món va conèixer les barbaritats perpetrades pel règim d’Adolf Hitler contra els jueus i altres minories.

Ara bé, quan els soldats soviètics van obrir les tanques d’Auschwitz feia temps que el Regne Unit i els Estats Units tenien informació sobre l’assassinat massiu de persones que es duia a terme en aquest camp d’extermini del règim nazi de Hitler, però van descartar actuar-hi.

Més informació: CCMA, CCMA2, BBC

Liberated prisoners in the Mauthausen concentration camp near Linz, Austria, give rousing welcome to Cavalrymen of the 11th Armored Division. The banner across the wall was made by Spanish Loyalist prisoners. It says “LOS ESPAÑOLES ANTIFASCISTAS SALUDAN A LAS FUERZAS LIBERADORAS” (“The Spanish Antifascists greet the Liberating Forces”). The text is written in English and Russian (“Испанские антифашисты приветствуют освободителей”) as well. El 5 de maig de 1945, l’organització clandestina dels republicans espanyols va encarregar a Francesc Teix la confecció urgent d’una pancarta de 20 metres de llarg per saludar els soldats aliats que entrarien al camp. Es van robar llençols de les SS i foren cosits d’amagat. Però, tal com va passar amb les imatges dels vehicles amb noms relatius a la GCE que van desfilar per París, el 25 d’agost de 1944, aquesta frase va ser eliminada de la majoria de publicacions, especialment de les franceses, per ocultar el paper decisiu que va jugar la resistència organitzada dels republicans espanyols dins d’aquest camp. Font: Vikipèdia.

El 5 de maig de 2025 es va commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Àustria). En aquest camp hi van estar empresonades 200.000 persones, més de la meitat de les quals van ser assassinades o van morir per les precàries condicions que patiren. Hi van estar empresonats més de 7.000 republicans espanyols, dels quals uns 2.200 eren catalans. És el camp on van ser deportats la majoria de lleidatans i que van tenir el mateix i trist destí. Es calcula que van morir 936 catalans dels quals 143 eren de les comarques de Lleida. 

Més informació: Memorial, llibre, Enciclopèdia, Drets Civils Lleida, Camps franquistes, Fiscalia, Amical.

El testimoni de la Neus Català

«El que jo he viscut, el que jo he patit, jo m’ho he guanyat. Això em deia els cinc interminables dies i cinc interminables nits que va durar el nostre viatge fatal des de Compiégne, camp de concentració al nord de París, cap a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones. Amb una temperatura de 22 graus sota zero, a les tres de la matinada del 3 de febrer de 1944, mil dones procedents de totes les presons i camps de França arribem a Ravensbrück. Era el comboi de les 27.000, així anomenades i així encara conegudes entre les deportades. Entre aquestes mil dones recordo que hi havia txeques, poloneses que vivien o s’havien refugiat a França, i un grup espanyoles.

Amb deu SS i les seves deu metralladores, deu aufsheermen (supervisors) i deu schlage ( fuet per a cavalls), amb deu gossos llops disposats a devorar-nos, empeses bestialment, vam fer la nostra triomfal entrada al món dels morts. Què passaria per la ment de cadascuna d’aquestes mil combatents dels exèrcits de les ombres, extenuades per les tasques feixugues de la resistència, pels llargs mesos de presó, de tortures als terribles interrogatoris? En uns minuts la boca de l’infern de Ravensbrück tancaria les portes i s’apoderaria amb el seu engranatge fatal de dones heroiques que aviat serien ombres. Ravensbrück, mil vegades maleït camp! La meva primera impressió va ser que jo deixaria ben aviat la vida, que estimava apassionadament. Ravensbrück, amb els seus carrers negres, les seves barraques verdes i negres, els sostres negres, el seu cel de plom, els innombrables corbs atrets per l’olor de carn cremada i de cadaverina d’aquelles martiritzades que sense treva, dia i nit, sortien amb fumera esgarrifosa i a flamarades de mil colors per la xemeneia dels quatre forns crematoris.

La meva ment atabalada buscava l’evasió i em veia a Guiamets, un poblet del Priorat. Recordava la meva infància rebel, la meva alegre joventut, haver organitzat la JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya) i ser membre fundador del PSUC. Haver portat a bon port els meus 180 nens de la colònia les Acàcies, a Premià de Dalt. D’haver complert estrictament els meus deures a la resistència, d’haver resistit els interrogatoris sense denunciar ningú. Totes aquestes evocacions les volia guardar a la meva ment. Visions alegres i exultants per deixar aquest món amb la meva fe intacta en la victòria; satisfeta d’haver estat feliç i en pau amb la meva consciència.

L’esperit d’aventura no va ser el que em portaria a més de 2.500 quilòmetres de la meva bella i antiga terra del Priorat. Ravensbrück era el cim de la muntanya feréstega que l’esclat del 18 de juliol de 1936 em va fer escalar. De què em podria queixar? D’haver estat conseqüent amb mi mateixa? D’haver abraçat la causa dels oprimits? De defensar la República espanyola? No, no em queixava, ni em vaig penedir mai. Vaig estar i estaré sempre al costat dels que anhelen justícia i llibertat.

A Ravensbrück es va acabar la meva joventut el 3 de febrer del 1944.»

«Tinc una pel·lícula al meu cap, en blanc i negre, però al final, hi ha flors de colors. »

(Text de Neus Català dins Domingo, A. (2009). Historia de los españoles en la II Guerra Mundial. Còrdova: Editorial Almuzara (books4pocket), p. 110-112).

Més informació: Fundació NC