dcolell

El tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, va assaltar el Congrés dels Diputats a Madrid a les 18.23 h del 23 febrer de 1981. Uns 200 agents armats van interrompre de forma violenta la sessió d’investidura com a president del Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo.

Després de la dictadura de Francisco Franco, es va viure un procés de transició cap a un règim democràtic que va culminar el 6 desembre de 1978 amb l’aprovació en referèndum de la Constitució Espanyola. La consolidació d’aquest nou sistema es va veure truncada el 23 de febrer de 1981 per un cop d’Estat fallit. El cop, durant 18 hores, va aturar-ho tot i va fer planar de nou l’amenaça d’una dictadura militar.

Més informació: 23F pel·lícula, Informe, 40 anys, Anatomía, desclassificació

El 24 de febrer de 2022, Vladímir Putin, president de la Federació Russa, va ordenar la invasió d’Ucraïna, un estat a les portes de la UE. Enguany es compleixen quatre anys de guerra, del conflicte més letal des de la Segona Guerra Mundial. I encara no s’entreveu la pau, malgrat la pressió del president nord-americà Donald Trump.

La tercera ronda de negociacions per a un alto el foc entre russos i ucraïnesos, amb la mediació dels EUA, va acabar sense avenços. Rússia ocupa aproximadament el 20% del territori ucraïnès, incloent àmplies zones de la regió oriental del Donbàs i el líder rus vol aconseguir que el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, li cedeixi la resta de la regió.

Aquesta guerra ja ha anat més enllà d’Ucraïna. Al setembre passat, drons russos van entrar a l’espai aeri de Polònia i Romania. L’ús de drons és una mostra de guerra híbrida, una nova forma de combatre que, sense abandonar la lluita convencional, inclou campanyes de desinformació, sabotatges, ciberatacs i altres accions adreçades a debilitar Ucraïna i els seus aliats, la Unió Europea.

Baixes militars i civils febrer 2022 – febrer 2026

Font: CSIS

Conseqüències de la guerra d’Ucraïna

Més informació: Tv3, RTVE, Catalunya, Lucía Caram, Grasa, Caelles

Les batalles de la PGM entre el 1915 i el 1916 van provocar 600.000 morts. Verdun (França) va ser un dels punts principals de combat en el sector occidental d’Europa durant la Gran Guerra. Font: Sàpiens

El 21 de febrer de 2026 es van complir 110 anys d’un dels successos més rellevants  de la Primera Guerra Mundial: la batalla de Verdun, que es va allargar fins al mes de desembre d’aquell any.

L’enfrontament va passar a la història com l’escenari on, en deu mesos, més de tres-cents mil soldats francesos i alemanys hi van deixar la vida per mirar d’avançar poc més de deu quilòmetres.

L’equilibri de forces al front occidental des del 1915 havia convertit qualsevol ofensiva en una massacre. Tot i això, el cap de l’Estat Major alemany, Erich von Falkenhayn, va decidir atacar Verdun, convençut que l’exèrcit francès estava al límit i que, si el derrotaven, Alemanya podria concentrar les forces contra Anglaterra i Rússia. La seva estratègia es basava en la superioritat material per desgastar els francesos, però no va preveure la forta resistència dirigida pels generals Philippe Pétain i Robert Nivelle, que van defensar cada metre de terreny.

L’atac va començar amb una gran descàrrega d’artilleria. Pétain va estabilitzar el front i va organitzar una defensa aferrissada, especialment al fort de Douaumont. Els combats, sovint cos a cos, van causar enormes pèrdues als dos bàndols. A finals d’abril, els francesos ja havien patit unes 270.000 baixes, xifra similar a la dels alemanys.

Al juny, la situació era crítica per a França. Per alleujar la pressió, l’1 de juliol francesos i britànics van obrir una nova ofensiva al Somme, fet que va obligar Alemanya a suspendre l’atac a Verdun.

L’1 de juliol de 1916, l’Exèrcit britànic va intentar trencar les línies alemanyes a la batalla del Somme, a la vall d’aquest riu, per alleujar la pressió sobre Verdun. El primer dia va patir prop de 60.000 baixes, un terç mortals. En quatre mesos, els aliats van sumar més de 600.000 baixes, per 430.000 alemanyes, a canvi de pocs quilòmetres. L’ofensiva, iniciada amb un intens bombardeig i mines subterrànies, va fracassar davant les defenses alemanyes. Els combats es van allargar en una guerra de desgast. El 15 de setembre, a Flers-Courcelette, s’hi van usar per primer cop massivament tancs britànics Mark I, però amb escàs resultat. El 18 de novembre la batalla es va donar per acabada sense canvis significatius.

La batalla de Verdun va acabar després que Alemanya suspengués l’atac principal al juliol per concentrar esforços al Somme, l’exèrcit francès va preparar una contraofensiva metòdica durant la tardor. A l’octubre, ja havia recuperat forts clau com Douaumont i Vaux.

El 15 de desembre de 1916, els francesos van llançar una ofensiva decisiva al sector nord-est de Verdun amb una intensa preparació artillera i una millor coordinació de la infanteria. L’operació va obligar les forces alemanyes a retirar-se i va permetre a França restablir pràcticament la mateixa línia de front que tenia al febrer, quan havia començat la batalla. La batalla es va tancar amb 378.000 baixes franceses (163.000 morts) i 330.000 alemanyes (143.000 morts). Quan es parla de baixes, hom es refereix al conjunt de morts, ferits, malalts, desapareguts o presoners.

Militarment, cap dels dos bàndols no va obtenir un avantatge estratègic clar, però Alemanya no va assolir l’objectiu d’esgotar l’exèrcit francès. Verdun es va convertir així en el símbol de la resistència francesa.

Soldats catalans a Verdun

Fotografia de grup del 1r Regiment de Marxa de la Legió Estrangera amb la presència de catalans que mostren una senyera. Font: MHCat

Els 6.000 voluntaris catalans (algunes fonts parlen de fins a 12.000, tant residents a Catalunya com a França) que s’havien allistat a l’exèrcit francès rebrien el “bateig de foc” en la que seria la batalla més mortífera de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Els voluntaris catalans es van allistar a l’exèrcit francès a finals de 1915 (un any i escaig després de l’inici del conflicte) a través del Comitè de Germanor dels Voluntaris Catalans, organisme mixt francocatalà participat pel govern de la Mancomunitat de Catalunya i el govern de la República francesa.

La gran majoria dels voluntaris catalans ―que serien enquadrats en els 1r, 2n i 3r regiments de Marxa de la Legió Estrangera― procedien del sindicat CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) i del partit Unió Catalanista, que ideològicament havia superat l’estadi del regionalisme i postulava la independència de Catalunya. La participació catalana tenia també l’objectiu d’internacionalitzar les reivindicacions nacionals de Catalunya. Els legionaris van patir baixes molt elevades a Verdun, però també van guanyar gran prestigi. De fet, es convertiria en una de les unitats més condecorades de l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial.

Més informació: Sàpiens, El Nacional, Museu d’Història de Catalunya

Vinyeta del dibuixant Ermengol Tolsa-Badia, col·laborador del diari lleidatà La Mañana, entre altres mitjans. Aquest dibuix s’inspira en la fotografia cèlebre “Raising the Flag on Iwo Jima“.

Cap a les 2.00 h de la matinada, del 3 de gener de 2026, l’exèrcit nord-americà ha bombardejat Caracas, la capital de Veneçuela, i altres llocs, i ha segrestat el president del país, Nicolás Maduro, i la seua esposa, la diputada Cilia Flores. El govern veneçolà ha qualificat els fets com una “gravíssima agressió militar” dels Estats Units contra Veneçuela. Hi haurien  perdut la vida un centenar de persones, entre militars i civils. La captura de Maduro s’ha justificat amb acusacions de narcotràfic i de voler atemptar contra els Estats Units. Tanmateix, l’atac a Veneçuela i el segrest del president violen el dret internacional i la llei federal nord-americana de diverses maneres.

Es tracta de la culminació d’un pla iniciat fa un parell de mesos per treure del govern al socialista Maduro, un líder autoritari molt més qüestionat per mantenir-se al poder sense publicar els resultats de les eleccions. L’atac ha arribat després d’enfonsar suposades narcollanxes (el que ha costat la vida a un centenar de persones), de segrestar un parell de petroliers i de bombardejar altres zones del país. El president Trump, durant la roda de premsa posterior a l’atac, va esmentar la paraula “petroli” més de vint vegades. I va anunciar que les empreses petrolieres nord-americanes entraran a Veneçuela per rellançar la producció de cru veneçolà i així enriquir els veneçolans i els Estats Units. Val a dir que Veneçuela és el país amb més reserves de petroli provades del món. Però després de dècades de desinversions i sancions internacionals, la seva producció amb prou feines arriba al milió de barrils diaris. El potencial és enorme. Ara bé, fins a quin punt s’implicarà Trump en el govern de Veneçuela? Desplegar-hi tropes, per exemple, no seria ben vist per part del moviment MAGA, aïllacionista, reticent que els Estats Units s’embarquin en guerres a l’estranger.

En definitiva, els Estats Units comencen a aplicar una nova política al que consideren la seua àrea d’influència: el continent americà o el que anomenen “hemisferi occidental”. Aquesta manera d’actuar té els seus orígens a l’imperialisme del segle XIX i es va reprendre durant la Guerra Freda (1947-1989). I respon, sobretot, al domini dels recursos naturals (petroli, or, terres rares…).

Com reaccionarà la resta de potències mundials? Putin podrà posar com a exemple Trump quan algú critiqui els seus abusos. La Xina és més subtil i qüestionarà el dret de Washington a liderar el món, mentre es presenta a si mateixa com un país molt més amistós, fiable i pacífic.

En conclusió, el món actual s’assembla més al del segle XIX que al del XX, ja que és un món on no importa la ideologia sinó els interessos, on les potències fan i desfan sense cap limitació, no hi ha regles i els països més febles han de claudicar davant dels poderosos. Trump busca establir governs afins per Amèrica a través del xantatge econòmic o la pressió diplomàtica. Argentina, Xile, Bolívia, El Salvador, Equador o Hondures ja tenen presidents propers a Trump. Colòmbia o Brasil, que celebren eleccions aquest any, els podrien tenir aviat. Però Trump també vol Groenlàndia i el Canadà. Després del que ha passat a Veneçuela, no sembla tan inversemblant que els Estats Units llanci una operació de conquesta de Groenlàndia o sancioni Dinamarca fins que aquesta li cedeixi l’illa. Què faria llavors la Unió Europea o la resta de membres de l’OTAN?

Altres accions nord-americanes sobre l’Amèrica Llatina

Haití (1915-1934)

• Ocupació militar per garantir interessos econòmics i evitar la influència alemanya.

• Durant la Guerra Freda: suport indirecte a règims autoritaris (com la dictadura dels Duvalier) per frenar el comunisme.

Guatemala (1954)

• Cop d’estat que va enderrocar el president Jacobo Árbenz, acusat d’afavorir el comunisme i perjudicar empreses com la United Fruit Company.

Cuba – Badia de Cochinos (1961)

• Intent fallit d’invasió amb exiliats cubans entrenats pels EUA.
• Objectiu: derrocar Fidel Castro, líder de la revolució comunista del 1959. La CIA no va poder matar Castro, però sí que va poder eliminar el revolucionari Che Guevara a Bolívia, el 1967.

Brasil (1964)

• Els Estats Units van donar suport a les forces anticomunistes i als polítics favorables perquè tirés endavant un cop militar que va eliminar el president João Goulart i va instaurar una dictadura fins al 1985.

Equador (1961-1963)

• Grups anticomunistes amb el suport dels EUA van coincidir amb una etapa d’inestabilitat política que va acabar en un cop d’estat militar, la ruptura de les relacions amb Cuba i un alineament més estret del país amb Washington.

Bolívia (1964-1970) 

• La CIA va donar suport als cops d’estat contra els líders electes i va actuar per enderrocar el president Juan José Torres després de nacionalitzar empreses nord-americanes.

Uruguai (1960-1973)

• Els EUA van donar suport a la repressió dels grups d’esquerra abans d’una dictadura militar.

República Dominicana (1965)

• Desplegament de tropes per evitar un govern percebut com a esquerrà.

Xile (1973)

• S’emmarca en l’Operació Còndor. No hi ha invasió directa, però sí intervenció encoberta: finançament de l’oposició, pressió econòmica i suport al cop militar d’Augusto Pinochet contra Salvador Allende.

Argentina (1976)

• Els EUA van donar suport a la junta militar que va prendre el poder, un règim responsable de tortures i desaparicions massives.

Nicaragua (anys 80)

• Finançament i entrenament de la Contra, opositors del govern sandinista.
• Atacs indirectes, sabotatges…
• Abans, entre 1912 i 1933 els EUA van ocupar el país mitjançant les Guerres Bananeres.

El Salvador (anys 80)

• Els EUA van augmentar l’ajuda militar durant la guerra civil i van donar suport a les forces responsables d’atrocitats com la massacre d’El Mozote de 1981.

Grenada (1983)

• Invasió d’aquesta petita illa del Carib després d’un cop d’estat intern de caire comunista.
• S’argumenta que hi havia risc que l’illa es convertís en una base d’operacions cubana o soviètica, i que la vida dels ciutadans nord-americans residents corria perill.

Panamà (1989) 

• Invasió militar per enderrocar Manuel Noriega.
• Justificada per “restablir la democràcia” i protegir el Canal de Panamà (fins al 1903, havia estat territori de Colòmbia).

Altres intervencions sobre Veneçuela 

• Suport a intents de cop d’estat (2002).
• Operacions encobertes, sancions i pressió militar indirecta.

Què és la Doctrina Monroe?

• Principi clau de la política exterior dels EUA des del segle XIX:

“Amèrica per als americans” (entès com a hegemonia nord-americana).

Ha justificat moltes d’aquestes intervencions.La Doctrina Monroe és una política exterior dels Estats Units proclamada el 1823 que estableix que qualsevol intervenció europea al continent americà seria considerada una amenaça per als EUA.El seu nom prové del president nord-americà James Monroe, que la va formular en un missatge anual al Congrés. Tot i això, va ser elaborada principalment pel seu secretari d’Estat, John Quincy Adams.En síntesi:

• Europa no havia de colonitzar ni intervenir a Amèrica. D’aquí l’esclat de la guerra contra Espanya pel domini de Cuba (1898-1902). Avui dia, es pot aplicar a la competència amb la Xina o Rússia.
• Els EUA, teòricament, no interferirien en els afers europeus.
• Amb el temps, la doctrina va servir per justificar l’expansió i les intervencions dels EUA a Amèrica Llatina.

Més informació: 3Cat, La Marea, EOM, Crític, Crític 2

D’esquerra a dreta, en primer pla: John Ratcliffe, director de la CIA; el president dels EUA, Donald Trump; Marco Rubio, secretari d’Estat, i Stephen Miller, assessor de seguretat interna i migració. En aquesta fotografia, obtinguda de les xarxes de la Casa Blanca, se’ls veu seguint l’operació militar des de la residència presidencial a Florida.