dcolell

Vinyeta del dibuixant Ermengol Tolsa-Badia, col·laborador del diari lleidatà La Mañana, entre altres mitjans. Aquest dibuix s’inspira en la fotografia cèlebre “Raising the Flag on Iwo Jima“.

Cap a les 2.00 h de la matinada, del 3 de gener de 2026, l’exèrcit nord-americà ha bombardejat Caracas, la capital de Veneçuela, i altres llocs, i ha segrestat el president del país, Nicolás Maduro, i la seua esposa, la diputada Cilia Flores. El govern veneçolà ha qualificat els fets com una “gravíssima agressió militar” dels Estats Units contra Veneçuela. Hi haurien  perdut la vida un centenar de persones, entre militars i civils. La captura de Maduro s’ha justificat amb acusacions de narcotràfic i de voler atemptar contra els Estats Units. Tanmateix, l’atac a Veneçuela i el segrest del president violen el dret internacional i la llei federal nord-americana de diverses maneres.

Es tracta de la culminació d’un pla iniciat fa un parell de mesos per treure del govern al socialista Maduro, un líder autoritari molt més qüestionat per mantenir-se al poder sense publicar els resultats de les eleccions. L’atac ha arribat després d’enfonsar suposades narcollanxes (el que ha costat la vida a un centenar de persones), de segrestar un parell de petroliers i de bombardejar altres zones del país. El president Trump, durant la roda de premsa posterior a l’atac, va esmentar la paraula “petroli” més de vint vegades. I va anunciar que les empreses petrolieres nord-americanes entraran a Veneçuela per rellançar la producció de cru veneçolà i així enriquir els veneçolans i els Estats Units. Val a dir que Veneçuela és el país amb més reserves de petroli provades del món. Però després de dècades de desinversions i sancions internacionals, la seva producció amb prou feines arriba al milió de barrils diaris. El potencial és enorme. Ara bé, fins a quin punt s’implicarà Trump en el govern de Veneçuela? Desplegar-hi tropes, per exemple, no seria ben vist per part del moviment MAGA, aïllacionista, reticent que els Estats Units s’embarquin en guerres a l’estranger.

En definitiva, els Estats Units comencen a aplicar una nova política al que consideren la seua àrea d’influència: el continent americà o el que anomenen “hemisferi occidental”. Aquesta manera d’actuar té els seus orígens a l’imperialisme del segle XIX i es va reprendre durant la Guerra Freda (1947-1989). I respon, sobretot, al domini dels recursos naturals (petroli, or, terres rares…).

Com reaccionarà la resta de potències mundials? Putin podrà posar com a exemple Trump quan algú critiqui els seus abusos. La Xina és més subtil i qüestionarà el dret de Washington a liderar el món, mentre es presenta a si mateixa com un país molt més amistós, fiable i pacífic.

En conclusió, el món actual s’assembla més al del segle XIX que al del XX, ja que és un món on no importa la ideologia sinó els interessos, on les potències fan i desfan sense cap limitació, no hi ha regles i els països més febles han de claudicar davant dels poderosos. Trump busca establir governs afins per Amèrica a través del xantatge econòmic o la pressió diplomàtica. Argentina, Xile, Bolívia, El Salvador, Equador o Hondures ja tenen presidents propers a Trump. Colòmbia o Brasil, que celebren eleccions aquest any, els podrien tenir aviat. Però Trump també vol Groenlàndia i el Canadà. Després del que ha passat a Veneçuela, no sembla tan inversemblant que els Estats Units llanci una operació de conquesta de Groenlàndia o sancioni Dinamarca fins que aquesta li cedeixi l’illa. Què faria llavors la Unió Europea o la resta de membres de l’OTAN?

Altres accions nord-americanes sobre l’Amèrica Llatina

Haití (1915-1934)

• Ocupació militar per garantir interessos econòmics i evitar la influència alemanya.

• Durant la Guerra Freda: suport indirecte a règims autoritaris (com la dictadura dels Duvalier) per frenar el comunisme.

Guatemala (1954)

• Cop d’estat que va enderrocar el president Jacobo Árbenz, acusat d’afavorir el comunisme i perjudicar empreses com la United Fruit Company.

Cuba – Badia de Cochinos (1961)

• Intent fallit d’invasió amb exiliats cubans entrenats pels EUA.
• Objectiu: derrocar Fidel Castro, líder de la revolució comunista del 1959. La CIA no va poder matar Castro, però sí que va poder eliminar el revolucionari Che Guevara a Bolívia, el 1967.

Brasil (1964)

• Els Estats Units van donar suport a les forces anticomunistes i als polítics favorables perquè tirés endavant un cop militar que va eliminar el president João Goulart i va instaurar una dictadura fins al 1985.

Equador (1961-1963)

• Grups anticomunistes amb el suport dels EUA van coincidir amb una etapa d’inestabilitat política que va acabar en un cop d’estat militar, la ruptura de les relacions amb Cuba i un alineament més estret del país amb Washington.

Bolívia (1964-1970) 

• La CIA va donar suport als cops d’estat contra els líders electes i va actuar per enderrocar el president Juan José Torres després de nacionalitzar empreses nord-americanes.

Uruguai (1960-1973)

• Els EUA van donar suport a la repressió dels grups d’esquerra abans d’una dictadura militar.

República Dominicana (1965)

• Desplegament de tropes per evitar un govern percebut com a esquerrà.

Xile (1973)

• S’emmarca en l’Operació Còndor. No hi ha invasió directa, però sí intervenció encoberta: finançament de l’oposició, pressió econòmica i suport al cop militar d’Augusto Pinochet contra Salvador Allende.

Argentina (1976)

• Els EUA van donar suport a la junta militar que va prendre el poder, un règim responsable de tortures i desaparicions massives.

Nicaragua (anys 80)

• Finançament i entrenament de la Contra, opositors del govern sandinista.
• Atacs indirectes, sabotatges…
• Abans, entre 1912 i 1933 els EUA van ocupar el país mitjançant les Guerres Bananeres.

El Salvador (anys 80)

• Els EUA van augmentar l’ajuda militar durant la guerra civil i van donar suport a les forces responsables d’atrocitats com la massacre d’El Mozote de 1981.

Grenada (1983)

• Invasió d’aquesta petita illa del Carib després d’un cop d’estat intern de caire comunista.
• S’argumenta que hi havia risc que l’illa es convertís en una base d’operacions cubana o soviètica, i que la vida dels ciutadans nord-americans residents corria perill.

Panamà (1989) 

• Invasió militar per enderrocar Manuel Noriega.
• Justificada per “restablir la democràcia” i protegir el Canal de Panamà (fins al 1903, havia estat territori de Colòmbia).

Altres intervencions sobre Veneçuela 

• Suport a intents de cop d’estat (2002).
• Operacions encobertes, sancions i pressió militar indirecta.

Què és la Doctrina Monroe?

• Principi clau de la política exterior dels EUA des del segle XIX:

“Amèrica per als americans” (entès com a hegemonia nord-americana).

Ha justificat moltes d’aquestes intervencions.La Doctrina Monroe és una política exterior dels Estats Units proclamada el 1823 que estableix que qualsevol intervenció europea al continent americà seria considerada una amenaça per als EUA.El seu nom prové del president nord-americà James Monroe, que la va formular en un missatge anual al Congrés. Tot i això, va ser elaborada principalment pel seu secretari d’Estat, John Quincy Adams.En síntesi:

• Europa no havia de colonitzar ni intervenir a Amèrica. D’aquí l’esclat de la guerra contra Espanya pel domini de Cuba (1898-1902). Avui dia, es pot aplicar a la competència amb la Xina o Rússia.
• Els EUA, teòricament, no interferirien en els afers europeus.
• Amb el temps, la doctrina va servir per justificar l’expansió i les intervencions dels EUA a Amèrica Llatina.

Més informació: 3Cat, La Marea, EOM, Crític, Crític 2

D’esquerra a dreta, en primer pla: John Ratcliffe, director de la CIA; el president dels EUA, Donald Trump; Marco Rubio, secretari d’Estat, i Stephen Miller, assessor de seguretat interna i migració. En aquesta fotografia, obtinguda de les xarxes de la Casa Blanca, se’ls veu seguint l’operació militar des de la residència presidencial a Florida.

L’actor i director neozelandès, Russell Crow, interpreta de forma magistral Hermann Göring. Durant els primers anys del Tercer Reich, va ser la segona figura més poderosa del règim nazi i el successor designat de Hitler.

 

Es tracta del procés judicial inèdit celebrat a Nuremberg (ciutat alemanya), entre el 20 de novembre de 1945 i l’1 d’octubre de 1946, per un tribunal militar internacional (britànic, francès, rus i nord-americà) contra vint-i-quatre membres del partit nazi i vuit organitzacions, acusats de crims de guerra.

Göring i la guerra civil espanyola

«El 14 de marzo de 1946, Hermann Göring, ministro de Aviación del Tercer Reich, declaró ante el Tribunal Militar Internacional de Núremberg que él había instado a Hitler a intervenir en favor de Franco “primero para contrarrestar en ese lugar la expansión del comunismo y, en segundo lugar, para someter a prueba mi joven aviación […] cazas, bombarderos y cañones antiaéreos, y así tuve la posibilidad de comprobar si el material había sido desarrollado de acuerdo con sus fines”. Los nazis utilizaron el territorio español como campo de pruebas y los voluntarios de la Legión Cóndor com Tanto si eran oficiales como soldados rasos , recibían salarios elevados por combatir en España (es refereix a la Guerra Civil espanyola, 1936-1939).

Al mando del general Hugo von Sperrle y después del coronel y barón Wolfram von Richthofen, oficiales ambos de la Luftwaffe, su fuerza constaba de unos 140 aviones distribuidos en cuatro cuadrillas de cazas formados por Heinkel 51 biplanos y otras cuatro de bombarderos Junker 52, apoyadas por un batallón de 48 tanques y otro de 60 cañones antiaéreos. La Legión Cóndor contó con diecinueve mil hombres, sumando pilotos, tanquistas y artilleros, aunque nunca hubo más de cinco mil a la vez, porque se les reemplazaba frecuentemente para que adquiriera experiencia el mayor número posible de soldados. Participó desde finales de noviembre de 1936 en casi todas las operaciones militares desarrolladas durante la guerra [inclòs el bombardeig de Gernika (26/04/1937), entre altres] y 371de sus miembros perdieron la vida en combate». (Extret de Casanova, Julián. 2025. Franco. Barcelona: Editorial Crítica.p. 133).

Més informació: Academia Play

Molts informes d’organitzacions internacionals i un comitè independent de l’ONU han conclòs que sí, ja que hi ha proves que a Gaza s’han comès actes que constitueixen genocidi; hi ha també procediments judicials internacionals en curs.

• Què diuen les ONG?
  Amnistia Internacional i Human Rights Watch han publicat informes exhaustius (desembre 2024) que conclouen que les actuacions d’Israel a la Franja de Gaza —incloent-hi morts massives, privacions d’aigua i menjar, destrucció d’infraestructures i declaracions públiques d’alguns líders— compleixen els elements d’actes previstos a la Convenció sobre el Genocidi i indiquen intencionalitat. (Amnesty International)
• Què ha dit l’ONU i els tribunals internacionals?
  El Tribunal Internacional de Justícia (cas iniciat per Sud-àfrica) va ordenar mesures provisionals el 26 de gener de 2024 exigint a Israel que prengués mesures per prevenir actes que puguin ser genocides i que permetés l’ajuda humanitària. A més, una Comissió d’Indagació independent de l’ONU va publicar (16 de setembre de 2025) un informe concloent que Israel ha comès genocidi a la Franja de Gaza. (Human Rights Watch)
• Què fan els tribunals penals?
  L’International Criminal Court (ICC) porta una investigació i ha emès ordres d’arrest (novembre 2024) per presumptes crims greus comesos durant el conflicte (per exemple, acusacions relacionades amb l’ús de la fam com a mètode de guerra). Però l’ICC encara no ha dictat una condemna penal per “genocidi” contra Israel o individus responsables. (icc-cpi.int)
• Posició d’Israel i de països aliats
  Israel rebutja les acusacions i sosté que les seves operacions són actes de legítima defensa contra Hamas i que no hi ha intencionalitat genocida dirigida contra la població palestina. Diversos estats també discuteixen o rebutgen les conclusions segons la seva posició política. (Reuters)

Què cal tenir present (punt legal important):

• “Genocidi” té una definició legal concreta (Convenció de 1948): cal prova d’intenció específica de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, i la comissió d’algun dels actes tipificats (matar, causar dany greu, imposar condicions de vida destructives, mesures per impedir naixements, deportacions). Per això hi ha una distinció entre: (a) conclusions d’informes d’ONGs o comissions (molt rellevants i basades en proves), i (b) determinacions judicials definitives que requereixen procediments legals i proves en seu judicial. Els organismes citats consideren que la totalitat de les proves apunta a genocidi; els tribunals nacionals o internacionals encara processen i valoren aquestes proves en seus judicials. (Amnesty International).

Vladimir Putin, Xi Jinping, i Kim Jong Un, a la desfilada a Pequín. EFE/EPA/Sergey Bobylev/Sputnik/Kremlin Pool.

La ciutat de Tianjin va acollir l’1 de setembre la cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai ( OCS), amb la presència de mandataris de 26 països, entre els quals els líders de Rússia, l’Índia i l’ Iran, i el president xinès, Xi Jinping. Dimarts, Xi va mantenir una reunió bilateral a Pequín amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin. I ahir el líder xinès va presidir la desfilada de commemoració del 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial a Àsia, en què el gegant asiàtic va fer una gran exhibició de poder militar.

El 8 d’agost de 1945, la Unió Soviètica va declarar la guerra al Japó i va envair el territori de Manxúria que estava ocupat per aquest país. Menys d’una setmana més tard, el 14 d’agost, el Japó va rendir-se. La cerimònia formal de rendició va tenir lloc el 2 de setembre. Abans, però, els aliats del Japó, com la Itàlia feixista s’havia rendit el 2 de maig i l’Alemanya nazi va claudicar el 7 de maig.

Més informació: CCMA, La Vanguàrdia