Font: 3Cat

El 30 de setembre del 2005, el Parlament de Catalunya es va vestir de gala i va aprovar de manera solemne l’Estatut de Catalunya, el tercer de la història, després de l’Estatut de Núria (1932) i el de Sau (1979).

Un estatut d’autonomia és un text jurídic i polític que regula l’organització i el funcionament d’una comunitat autònoma dins l’Estat espanyol. Defineix les competències, les institucions pròpies, el territori i els drets i deures dels ciutadans d’aquesta comunitat. En resum, és la normativa bàsica que estableix l’autogovern d’una comunitat autònoma dins del marc de la Constitució espanyola (1978), i que ha de ser aprovada tant pel Parlament de la comunitat com pel Congrés a Madrid.

L’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, al capdavant del tripartit d’esquerres, es va comprometre a reformar l’Estatut anterior per dotar Catalunya de més autogovern.

Després d’un any i mig de negociacions i d’una pugna intensa entre l’antiga CiU i ERC per veure qui elevava més el llistó sobiranista, es va poder aprovar el text, amb una àmplia majoria de 120 diputats dels 135 que componen l’hemicicle.

Hi van votar a favor el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Convergència Unió (CiU), Esquerra Republicana (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Només el Partit Popular hi va votar en contra. 

Una unitat que els protagonistes de l’Estatut veuen difícil que es pugui tornar a repetir en l’escenari actual, molt marcat per la fragmentació, la polarització i la crispació política.

Més informació: CCMA, TN