Imatge de l’entrada del camp amb el cartell que diu “El treball us farà lliures” (Reuters/Kacper Pempel).

 

A group of child survivors behind a barbed wire fence at the Nazi concentration camp at Auschwitz.

 

 

El dilluns 27 de gener es van commemorar els 80 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau (Polònia) per part de l’Exèrcit Roig; una data que s’acostuma a celebrar com el dia que el món va conèixer les barbaritats perpetrades pel règim d’Adolf Hitler contra els jueus i altres minories.

Ara bé, quan els soldats soviètics van obrir les tanques d’Auschwitz feia temps que el Regne Unit i els Estats Units tenien informació sobre l’assassinat massiu de persones que es duia a terme en aquest camp d’extermini del règim nazi de Hitler, però van descartar actuar-hi.

 

Més informació: CCMA, CCMA2, BBC

 

Liberated prisoners in the Mauthausen concentration camp near Linz, Austria, give rousing welcome to Cavalrymen of the 11th Armored Division. The banner across the wall was made by Spanish Loyalist prisoners. It says “LOS ESPAÑOLES ANTIFASCISTAS SALUDAN A LAS FUERZAS LIBERADORAS” (“The Spanish Antifascists greet the Liberating Forces”). The text is written in English and Russian (“Испанские антифашисты приветствуют освободителей”) as well. El 5 de maig de 1945, l’organització clandestina dels republicans espanyols va encarregar a Francesc Teix la confecció urgent d’una pancarta de 20 metres de llarg per saludar els soldats aliats que entrarien al camp. Es van robar llençols de les SS i foren cosits d’amagat. Però, tal com va passar amb les imatges dels vehicles amb noms relatius a la GCE que van desfilar per París, el 25 d’agost de 1944, aquesta frase va ser eliminada de la majoria de publicacions, especialment de les franceses, per ocultar el paper decisiu que va jugar la resistència organitzada dels republicans espanyols dins d’aquest camp. Font: Vikipèdia.

 

El 5 de maig de 2025 es va commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Àustria). En aquest camp hi van estar empresonades 200.000 persones, més de la meitat de les quals van ser assassinades o van morir per les precàries condicions que patiren. Hi van estar empresonats més de 7.000 republicans espanyols, dels quals uns 2.200 eren catalans. És el camp on van ser deportats la majoria de lleidatans i que van tenir el mateix i trist destí. Es calcula que van morir 936 catalans dels quals 143 eren de les comarques de Lleida. 

 

Més informació: Memorial, llibre, Enciclopèdia, Drets Civils Lleida, Camps franquistes, Fiscalia, Amical.

 

El testimoni de la Neus Català

 

«El que jo he viscut, el que jo he patit, jo m’ho he guanyat. Això em deia els cinc interminables dies i cinc interminables nits que va durar el nostre viatge fatal des de Compiégne, camp de concentració al nord de París, cap a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones. Amb una temperatura de 22 graus sota zero, a les tres de la matinada del 3 de febrer de 1944, mil dones procedents de totes les presons i camps de França arribem a Ravensbrück. Era el comboi de les 27.000, així anomenades i així encara conegudes entre les deportades. Entre aquestes mil dones recordo que hi havia txeques, poloneses que vivien o s’havien refugiat a França, i un grup espanyoles.

Amb deu SS i les seves deu metralladores, deu aufsheermen (supervisors) i deu schlage ( fuet per a cavalls), amb deu gossos llops disposats a devorar-nos, empeses bestialment, vam fer la nostra triomfal entrada al món dels morts. Què passaria per la ment de cadascuna d’aquestes mil combatents dels exèrcits de les ombres, extenuades per les tasques feixugues de la resistència, pels llargs mesos de presó, de tortures als terribles interrogatoris? En uns minuts la boca de l’infern de Ravensbrück tancaria les portes i s’apoderaria amb el seu engranatge fatal de dones heroiques que aviat serien ombres. Ravensbrück, mil vegades maleït camp! La meva primera impressió va ser que jo deixaria ben aviat la vida, que estimava apassionadament. Ravensbrück, amb els seus carrers negres, les seves barraques verdes i negres, els sostres negres, el seu cel de plom, els innombrables corbs atrets per l’olor de carn cremada i de cadaverina d’aquelles martiritzades que sense treva, dia i nit, sortien amb fumera esgarrifosa i a flamarades de mil colors per la xemeneia dels quatre forns crematoris.

La meva ment atabalada buscava l’evasió i em veia a Guiamets, un poblet del Priorat. Recordava la meva infància rebel, la meva alegre joventut, haver organitzat la JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya) i ser membre fundador del PSUC. Haver portat a bon port els meus 180 nens de la colònia les Acàcies, a Premià de Dalt. D’haver complert estrictament els meus deures a la resistència, d’haver resistit els interrogatoris sense denunciar ningú. Totes aquestes evocacions les volia guardar a la meva ment. Visions alegres i exultants per deixar aquest món amb la meva fe intacta en la victòria; satisfeta d’haver estat feliç i en pau amb la meva consciència.

L’esperit d’aventura no va ser el que em portaria a més de 2.500 quilòmetres de la meva bella i antiga terra del Priorat. Ravensbrück era el cim de la muntanya feréstega que l’esclat del 18 de juliol de 1936 em va fer escalar. De què em podria queixar? D’haver estat conseqüent amb mi mateixa? D’haver abraçat la causa dels oprimits? De defensar la República espanyola? No, no em queixava, ni em vaig penedir mai. Vaig estar i estaré sempre al costat dels que anhelen justícia i llibertat.

A Ravensbrück es va acabar la meva joventut el 3 de febrer del 1944.»

«Tinc una pel·lícula al meu cap, en blanc i negre, però al final, hi ha flors de colors. »

(Text de Neus Català dins Domingo, A. (2009). Historia de los españoles en la II Guerra Mundial. Còrdova: Editorial Almuzara (books4pocket), p. 110-112).

 

Més informació: Fundació NC