Cases del carrer de la Mercè d’estil neoclàssic (s. XVIII). Font: Vikipèdia

No fou cap peripècia que l’empresari barceloní Melcior de Guàrdia adquirís les 4.000 hectàrees de l’antic terme d’Almacelles a la Corona, com tampoc seria un salt al buit. Espanya tenia una agricultura molt deficient i poc rendible, agreujada pel creixement demogràfic, sobretot a les ciutats. En menys d’un segle, la capital catalana havia triplicat la seva població i necessitava amb urgència omplir els taulells dels mercats per alimentar els seus habitants. L’estudi encarregat per Carles III posava de manifest la necessitat d’augmentar la producció agrària i ramadera. Per fer-ho, calia repoblar el país amb la creació el 1767 de noves poblacions. A Catalunya es van crear dues noves poblacions: la Ràpita i Almacelles. Però per aconseguir fer créixer la producció calia invertir en polítiques hidràuliques amb la creació de nous regadius, que serien una realitat amb la construcció de grans infraestructures com el Canal Imperial d’Aragó.

Melcior de Guàrdia, com a membre de la Junta de Comerç de Barcelona, era un bon coneixedor del Pla de reforma agrària i regs en el qual treballava Carles III. Per això, va veure amb la compra del terme d’Almacelles una oportunitat en aquest gran projecte.

Així, el 24 de setembre, dia de la patrona de la Mercè, va col·locar enmig d’un descampat sec i erm la primera pedra de la vila, dissenyada paral·lelament al camí de Montsó pel mestre d’obres Josep Mas Dordal, que també treballava en el projecte per construir una sèquia des de la Noguera Ribagorçana fins a Almacelles i fer realitat el reg que hauria de transformar les nostres terres i les nostres vides. Aquell dia fou festa grossa i, alhora, la primera Festa de la Mercè a Almacelles.

El mestre d’obres Josep Mas Dordal va projectar una vila amb un model urbanístic inèdit al país. Aquest model era la retícula ortogonal on la disposició de carrers i cases guardava simetria i una ordenació inspirats en el racionalisme de la Il·lustració. Font: Ajuntament d’Almacelles.

Estudiar, recuperar i difondre la nostra història, tenir cura del nostre patrimoni històric i defensar la nostra peculiaritat ens fa més valuosos i ens enforteix com a poble, entès com una comunitat de ciutadans diversos i, sense cap mena de dubte, és una de les millors herències que podem deixar a les futures generacions. Però també cal reconèixer la valentia de persones com en Melcior de Guàrdia, moguts per la il·lusió, per l’afany de transformar el territori i aconseguir generar més riquesa a través de la força del treball. Personalitats que ho van apostar tot per acomplir un somni, per canviar allò que semblava que era impossible. Ciutadans que van pensar en gran, però, alhora, amb els peus ben fixats a terra. Vilatans tots ells que van mantenir un esperit que hauria de ser inspirador per al futur d’Almacelles.

Extracte de 250 anys (1773-2023). Felicitats, Almacelles! de Josep Ibarz Gilart, publicat al diari Segre, 21-09-2023.

Les cases projectades pel mestre, serien de grans dimensions i ben acabades perquè serien adquirides per famílies benestants de Barcelona. Entre els compradors de les cases del carrer de la Mercè, on hi havia les més grans, figuraven Jacint Clavell i Albareda, Ignasi de Guàrdia, Francesc Aspar, Joan Codina i el mateix Josep Mas Dordal. Font: Ajuntament d’Almacelles.

Almacelles, 250 anys de la seva refundació

ÒSCAR LALANA FOJ

Historiador local

Font: La Vanguardia, 12-06-2013.

La història de la nova Almacelles va lligada a l’existència, òbviament, d’una altra Almacelles més antiga: la que va sorgir en temps pretèrits a redós d’un turó que se’l coneix encara avui com lo Vilot i que té els seus orígens en un antic assentament iber. Amb els àrabs, aquell lloc que es trobava enmig d’una cruïlla de carrerades de comerç i de transhumància i adquirí una importància inusual, conformant un nucli urbà força compacte. De fet, un dels possibles significats del topònim Almacelles seria el que prové de l’àrab Al-Manzil, que vol dir lloc de parada en una ruta. Amb el temps, la vila va anar creixent durant l’alta i baixa edat mitjana, però les pestes i l’acarnissament amb què assetjaven els bandolers als comerciants i pastors que passaven per aquests encontorns van anar fent d’Almacelles un lloc perillós i, el que en un temps fou el motiu del seu auge, acabarà sent el motiu de la seva decadència. L’estocada final vindria amb les sagnants batalles que es van lliurar durant la Guerra dels Segadors. I així, sense una ànima, romangué Almacelles durant prop de cent anys. Amb la victòria de Felip V i el Decret de Nova Planta s’imposa el sistema castellà de divisió territorial i administrativa. El despoblat d’Almacelles formarà part del Corregiment de Lleida i s’inclourà en el patrimoni reial com a bé vacant. Quan Carles III arriba de Nàpols per fer-se càrrec de la Corona hispànica tot li fa olor de ranci, de vell i d’antic. Volia posar aquell regne a l’alçada de la resta de nacions europees més modernes i competitives. Era hora d’envoltar-se de col·laboradors afins i d’obtenir recursos. Se li acut posar a la venda antics despoblats que no donaven cap benefici i que eren més una rèmora que un actiu per a la Corona. Mentrestant, a Barcelona s’imposa una nova classe social: la burgesia. D’una incipient revolució industrial en van beure molts emprenedors catalans que van introduir nous ginys de vapor, bastint-se ací i allí noves fàbriques, la majoria tèxtils. És en aquest context on neix la figura del comerciant d’indianes en Melcior de Guàrdia i Matas, una de les fortunes de la capital catalana. A més, formà part activa de la Junta de Comerç de Barcelona, una mena d’escoles tècniques patrocinades pels principals comerciants de Barcelona a fi de formar gent per als seus negocis. En Melcior de Guàrdia fundà la Conferència fisicomatemàtica, la d’Agricultura i la de les Nobles Arts, vinculada al disseny i patronatge d’estampats, del qual era un dels principals beneficiaris. El 1768 es posa a la venda el despoblat d’Almacelles. Melcior de Guàrdia veu l’oportunitat de ser distingit com a noble si se’l fa seu. Un privilegi que li permetria tenir via lliure al comerç d’indianes amb les colònies espanyoles d’ultramar. El tèxtil, i més el d’indianes, era un sector que es delia per vendre sense aranzels aquelles peces a famílies acabalades arribades a Amèrica. Tanmateix, com a prohom il·lustrat, aquella empresa repobladora a l’altra banda del país, en un erm desèrtic, era un repte al qual volia arriscar-se i una oportunitat per posar en pràctica molts dels avenços tècnics i d’enginyeria hidràulica dels quals era un gran expert. S’hi van presentar un total de sis candidats que també volien ser senyors d’Almacelles i tenir un títol amb què se’ls obrissin portes. Melcior de Guàrdia hi apostà fort i decidí tirar la casa per la finestra: pagaria al Consell d’Hisenda una fortuna pel despoblat (215.00 lliures), construiria un nou poble i encomanaria el projecte de repoblació al millor arquitecte de Barcelona: en Josep Mas Dordal. Finalment, el Consell d’Hisenda de Catalunya es decanta per l’oferta de Melcior de Guàrdia i el dia 3 de juny del 1773 se signa la Reial Cèdula d’Aranjuez, per la qual el rei Carles III li atorga la concessió en plena propietat del terme d’Almacelles. Tres mesos més tard es col·loca de manera solemne la primera pedra “(…) en el dia de la Merced de 1773, quien juntamente con San Jayme serán los santos patronos y se les hará fiesta cada año implorando su mediación el mismo día que la Iglesia la celebra”, tal com ho certificà el notari Vicent Gibert, escrivà major de la Intendència General del Principat el 1779, quan constata –passats els 6 anys reglamentaris– que en Melcior de Guàrdia i Matas havia complert amb el seu compromís de repoblament. La nova Almacelles començava a rutllar.

Font: Segre, 6-11-2023.