JOAN ORÓ

Bioquímic lleidatà, els estudis del qual han estat claus per entendre l’origen de la vida al nostre planeta.

Joan Oró Florensa va néixer el 26 d’octubre de 1923 a la Bordeta, Lleida. Fill d’una família de flequers, des de petit es va mostrar interessat pel paper de la humanitat a l’univers. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona el 1947. L’any 1952 emigrà als Estats Units i el 1956 es doctorà en bioquímica al Baylor College of Medicine de Houston. L’any 1955 ingressà a la Universitat de Houston, i el 1963 en va ser nomenat catedràtic.

A partir del 1963 va col·laborar en diversos projectes d’investigació espacial de la NASA, com el projecte Apol·lo per a l’anàlisi de les roques i altres mostres de material de la Lluna, i el programa Viking per al desenvolupament d’un instrument per a l’anàlisi molecular de l’atmosfera i la matèria de la superfície del planeta Mart.

Va tornar a Catalunya l’any 1980 per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l’estudi de fonts alternatives d’energia. Va ser diputat de CiU per Lleida al Parlament de Catalunya (1980-1981) i assessor en temes científics del president de la Generalitat. Les condicions que el país li oferia no li permetien fer una recerca de qualitat i va tornar a Houston, fins a la jubilació, el 1994.

Va morir a Barcelona el 2 de setembre de 2004.

 

La Mañana (29/11/2022)

 

Més informació: Fundació Joan Oró

 

JOSEP VALLVERDÚ

Enguany, el 9 de juliol, farà cent anys que naixia, a Lleida, Josep Vallverdú i Aixalà, narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista, autor de més de dues-centes obres. Conegut sobretot com a escriptor de literatura per a infants i joves, amb títols com Trampa sota les aigües (1963) o Rovelló (1969), que s’han reeditat sovint i que s’han traduït a diverses llengües. La seua popularitat i producció extensa en aquest gènere ha tingut una gran transcendència. També cal destacar el seu vessant d’activista per la llengua catalana i les col·laboracions en premsa i en publicacions seriades a través d’articles d’opinió cultural i política. Igualment, s’ha de posar de relleu la creació poètica realitzada, amb títols nous, com Atresorat silenci (2022). Vallverdú acaba de publicar un quart volum de memòries, Mosaic de tardor (2023) i, encara, vol escriure un cinquè que tractarà exclusivament la relació amb la llengua, una novel·la negra i publicar la poesia completa.

A causa dels bombardejos i la imminent entrada de les tropes del general Franco, l’any 1938, la família Vallverdú marxa de Lleida. Es refugien a Puiggròs i després a Sant Martí de Maldà, l’any 1939 tornen a la seva ciutat i un any més tard es traslladen a Barcelona, on el jove Josep continua els estudis de batxillerat.

Quan comencen a prosperar econòmicament (el pare tenia una botiga de roba a Barcelona), la seua mare emmalalteix i mor l’any 1942. Llavors, es matricula a la Universitat de Barcelona per cursar la carrera de Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia clàssica, i fa amistat amb Isabel Arqué, que anys més tard seria la seua dona.

L’any 1947 el criden per treballar a la Universitat, com a becari del doctor Josep Rubió i Balaguer, col·laborant en la seua tasca d’investigador a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El 1949 li ofereixen treballar a Sant Feliu de Guíxols, en una acadèmia. S’hi trasllada. Després de dirigir dos anys l’acadèmia treballa en una empresa de taps de suro, i també comença a fer classes, intervé en les activitats culturals de la vila i imparteix conferències. Forma part de la primera redacció de la revista Àncora. L’any 1954 guanya el concurs estatal de novel·la juvenil d’aventures convocat per una editorial d’Alcoi, amb Las cinco vidas del “Nereo”.

La malaltia del fill, l’oligofrènia, manifestada als pocs mesos de néixer, condiciona la vida familiar. El fill necessitava una escola especialitzada, per això accepta una oferta per treballar a Lleida, on viu deu anys, entre el 1959 i el 1969. Durant aquesta època, publica el seu primer llibre en català, El venedor de peixos (1960), editat per Arimany a la primera col·lecció juvenil que es va fer a Catalunya. Al mateix temps col·labora assíduament a la revista Cavall Fort, des de la seua aparició, el 1961. L’any 1963 guanya la primera convocatòria del premi Joaquim Ruyra amb l’obra L’abisme de Pyranos, que es publicaria amb el títol Trampa sota les aigües. Entre el 1962 i 1975 tradueix al català una llarga llista de títols. Edicions 62, acabada de crear, li encarrega traduccions de novel·les policíaques, i Herder, traduccions de llibres religiosos.

El 1968 és un any en què sent “un toc d’optimisme”. Ha acabat la construcció d’una casa al terreny heretat de l’avi a Puiggròs, i el seu fill és traslladat a Sudanell, en un centre nou impulsat per iniciativa privada. Escriu d’una tirada Rovelló, obra que guanya el premi Josep Maria Folch i Torres i de la qual se n’ha fet una trentena d’edicions. L’amistat amb el fotògraf Ton Sirera i la coincidència que Oriol Vergés –aleshores directiu d’edicions Tàber– els oferís dur a terme el projecte d’uns llibres gràfics que reflectissin un viatge per Catalunya, comarca per comarca, els porta a partir d’aquest any per tota la geografia catalana. El resultat va ser la realització d’una sèrie de volums, fins al 1974 de Catalunya visió. L’any 1970 torna a guanyar el Folch i Torres, amb En Roc drapaire (1971). Imparteix les assignatures d’Història de la Literatura Catalana, Literatura medieval i Literatura del segle XX a la nova Universitat de Lleida. Al mateix temps no deixa de publicar narrativa infantil i juvenil, ara a l’editorial La Galera, amb títols com L’home dels gats (1972), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), Tres xacals a la ciutat (1976) i Els inventors dels fantasmes (1977), entre d’altres. En aquesta època publica pràcticament un llibre per any, una de les produccions més prolífiques de la literatura infantil i juvenil de les lletres catalanes. En l’etapa entre 1970 i 1980 augmenta les col·laboracions a la premsa escrita i publica assajos i novel·les per a adults. L’any 1970 i el 1982 és finalista del premi Josep Pla, amb Proses de Ponent (1970) i Indíbil i la boira (1983), respectivament.

Les publicacions i els reconeixements es van succeint: Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil (1980), Llista d’Honor del Premi CCEI (1981), Premi Nacional del Ministeri de Cultura (1982), Premi de la Generalitat a la millor obra juvenil de l’any (1982) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1989). L’any 1983 es crea a Lleida el premi d’assaig que porta el seu nom.

Josep Vallverdú es jubila l’any 1988. La seva obra s’amplia amb el dietari Vuit estacions (1991), continua l’obra narrativa per a joves, prepara volums amb reculls de conferències i assajos, etc. L’any 1991 ingressa com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1993 n’esdevé emèrit. L’any 1995 publica Vagó de tercera, on fa memòria de les vivències de la seva adolescència i de la grisa postguerra. El mateix any l’editorial La Galera, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, inicia la publicació de la “Biblioteca Vallverdú”, la seva obra completa juvenil, que consta de catorze volums, unes quatre mil pàgines.

 
 
Entrevista a Josep Vallverdú (Tv3, 17-02-2023), en la 
qual repassa cent anys de la història de Catalunya.

 

Més informació: web, Cultura