Avui hem vist i escoltat el discurs de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt, on, l’any 2007, la literatura catalana va ser-hi la convidada d’honor. Si reviseu les hemeroteques, veureu que hi va haver força polèmica sobre si hi havien d’anar els escriptors catalans, independement de quina fos la seva llengua d’expressió literària; si només hi havien d’anar els autors catalans en llengua catalana, o si també hi havien d’estar representats els autors en llengua catalana d’altres territoris (El Roselló, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent, L’Alguer). Una polèmica que, si llegim atentament el discurs d’en Monzó, no es produiria mai en una literatura amb un estat (o diversos) al darrere.
És aquest el fet diferencial que, abans de començar a estudiar la història de la literatura catalana, cal observar: l’evolució de la literatura en català no ha estat la mateixa durant les èpoques d’independència política que durant els períodes de sometiment. I això ho hem de tenir present en cada període a estudiar.
Monzó, amb el seu estil peculiar i personalíssim, aprofundeix –mentre fingeix que no ho fa– en alguns altres aspectes de la percepció que hom té sobre la nostra literatura. Per si voleu revisar el text d’aquest discurs tan poc tradicional, aquí us deixo un parell d’enllaços al vídeo i al text.
També és interessant que el compareu amb el discurs de Màrius Serra que us vaig suggerir fa pocs dies; notareu que l’estil és profundament diferent: aquell discurs és molt més clàssic.