Programari lliure i programari privatiu

L’ordinador cru i nu: un tros de ferralla

Probablement, tens un ordinador a casa. L’ordinador, com ja saps, funciona gràcies a uns programes que s’encarreguen de fer-li fer tot allò que puguis necessitar: editar textos o imatges, reproduir música o vídeos, navegar per Internet, comunicar-te amb altres persones. Sense aquests programes, l’ordinador no serveix per a res, no és més que un munt de ferralla més o menys cara.

El programari privatiu

Aquests programes hauran estat desenvolupats per programadors que, bé de forma independent, bé treballant per a una empresa, hauran cobrat pel seu treball. Tu hauràs contribuït a pagar aquestes despeses (i d’altres més generals) en el moment d’adquirir els programes: hauràs pagat (probablement) una quantitat de diners a canvi d’una “llicència d’ús”. És a dir, que no hauràs comprat el programa (el programa continua sent de l’empresa que el va crear), sinó que hauràs pagat una mena de lloguer que et concedirà el dret a utilitzar el programa, normalment sobre un únic ordinador.

I, com el que el programa no és teu, hi haurà una sèrie de coses no podràs fer amb ell (que no estaràs autoritzat a fer): no el podràs  copiar als teus amics, ni vendre’l a altres persones, ni editar-ne el codi font per fer-ne modificacions (a més d’estar prohibit, tampoc no te l’hauran facilitat). De fet, en alguns casos tampoc podràs utilitzar-lo en determinats països (hi ha programes, ben coneguts, que no es poden utilitzar legalment als anomenats “països de l’eix del mal”): si hi viatges amb el teu ordinador, els hauries de desinstal·lar abans.

El programari que es distribueix amb aquestes condicions s’anomena “programari privatiu”; és molt utilitzat i fa guanyar molts diners als seus distribuïdors. Però has de saber que, en els començaments de la informàtica, no existia el concepte de “programari privatiu”; de fet, les empreses que venien ordinadors, regalaven els programes necessaris per fer-los funcionar: la venda dels programes separadament de les màquines no va començar fins als anys 70.

El boom de la informàtica dels anys 70: naixement del programari privatiu

Si has llegit una mica sobre la història de la informàtica, sabràs que, fins als 70, els ordinadors eren màquines grans, molt cares i molt difícils d’utilitzar, fins al punt que només els estats, algunes empreses molt poderoses i les universitats podien permetre’s el luxe d’adquirir-ne un: faltava molt de temps perquè les persones particulars es poguessin plantejar la possibilitat de comprar-ne un.

Com que els ordinadors eren tan cars, les empreses que els fabricaven sempre regalaven als compradors els programes que servien per fer-los funcionar. A més a més, com que les persones que treballaven amb ells solien ser professionals de la informàtica, també modificaven els programes segons les pròpies necessitats i, sovint, s’intercanviaven els programes (d’una universitat a una altra, d’una empresa a una altra): ni hi havia cap norma que ho impedís i els usuaris en sortien beneficiats.

Durant la primera meitat dels 70, es van començar a dissenyar, a produir i a vendre uns ordinadors molt més petits que es van anomenar “ordinador personal”. A diferència dels que s’havien construït fins a aquell moment, cabien perfectament sobre la taula d’un despatx (els anterior ocupaven tota una habitació) i estaven dissenyats per oferir un únic punt de treball, amb un teclat i una pantalla (els anterior feien servir desenes o centenar de punts de treball que estaven connectats amb cables a l’ordinador). Com que eren molt més barats que els models anteriors, aviat van ser utilitzats per empreses mitjanes i petites i, una dècada després, el gran públic els comprava per tenir-los a casa (cosa impensable a principis dels 70).

Així, els ordinadors van arribar a ser més barats, però també se’n van vendre molts més. Algunes empreses van veure en aquest canvi la possibilitat de fer negoci d’una manera: en lloc de vendre ordinador, vendrien programes; millor dit, vendrien llicències de programa. El que imposava, és clar, la necessitat de convertir el codi font en un secret d’empresa, a més d’haver de prohibir l’intercanvi o préstec de programes entre els usuaris.

Primers problemes, primera oposició: el naixement del programari lliure

Als inicis dels anys 80, ja s’havia generalitzat la venda de llicències d’ús dels programes, així com el secretisme del codi font. En aquesta època, Richard Mathew Stallman, investigador de l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIT, el centre mundial de recerca en intel·ligència artificial), va tenir una sèrie de problemes amb una impressora i va voler modificar el programa que la controlava per tal de solucionar-los: va descobrir que l’empresa que fabricava la impressora no volia proporcionar-li el codi font dels programes, de manera que no va poder solucionar aquell problema.

Aquest fet (i d’altres similars) el fan fer reflexionar sobre la manera com aquell nou sistema de negoci estava afectant als usuaris d’ordinadors: no podien ajudar-se mútuament perquè no es podien passar els programes els uns als altres; no els estava permès de millorar els programes existents perquè no tenien accés al codi font. Considerant que aquesta situació no era bona per a les persones, Richard M. Stallman (RMS, com és conegut en el món informàtic) va enunciar les quatre llibertats que defineixen el programari lliure i que, en la seva opinió, haurien d’ajudar a crear una societat on la informàtica no es convertís en una nova barrera. Aquestes llibertats són:

  • Llibertat 0:
  • Llibertat 1:
  • Llibertat 2:
  • Llibertat 3:

Des d’aquell moment (1983, 1984), un programa que es distribueixi sota una llicència que respecti aquestes llibertats ve considerat programari lliure. Les llicències que no respecten aquestes llibertats defineixen el programari com a privatiu (el què no vol dir que siguin privats, sinó priven l’usuari d’una sèrie de llibertats).

I tu, quin tipus de programari fas servir? És lliure el teu ordinador?