4t ESO textos

Mar Ormaechea

L’herència del passat primer premi

“Era la mitjanit d’aquell llarguíssim dissabte. Portava gairebé dues setmanes sense trepitjar casa i gairebé dues nits sense dormir. Oh no! No podia fer-ho! Els meus experiments i les meves recerques eren el més important en aquell moment. Aquell bosc fosc, profund, exuberant s’havia tornat casa meva; allà m’hi sentia bé, còmode. La nit es presentava fresca i no sé, perquè també terrorífica. Suposo que estaríem a uns 2 ºC en una nit poc humida i amb fortes ventades. El zumzeig dels mosquits s’anava intensificant cada segon que passava. Els llops udolaven amb més força i ganes que mai. Els animals estaven nerviosos. Mussols, ratpenats… cadascú a la seva manera es feia sentir. Uns batents les ales, els altres xisclant.. Això em tenia neguitós. No diuen sempre que els animals senten el perill abans que els humans? I d’animals n’era jo tot un expert.”

Estic escrivint aquest diari, perquè d’alguna manera haig de justificar els meus actes. No voldria que les meves investigacions haguessin estat en va; per això les adjuntaré al final del llibre que guardarà els últims moments de la meva vida. Alguna cosa s’anava a produir i jo seria l’únic testimoni. Ho presentia.

La pel·lícula de la meva vida passa pel meu cap i recordo els moments clau, que fan que em trobi en aquesta situació.

El primer fet va ser quedar atrapat per les arrels d’un arbre quan em perseguia un gos. Només tenia 8 anys i aquell fet em va deixar marcat de per vida. Crec que fins i tot em va traumar. No hi havia nit que no marxés a dormir sense pensar si m’havia portat bé amb les plantes i vegetals o al contrari al dia següent es tornarien en contra meva.

Sempre he estat una persona solitària, ningú mai m’ha estimat; excepte dels meus pares, suposo. Al col·legi em deixaven de costat amb l’excusa de què tenia una mirada obscura i maligna i de què les meves idees eren dignes d’un boig. La veritat és que sempre he tingut una imaginació desmesurada (ja ho haureu comprovat amb això de les arrels). La meva vida ha estat molt dura.

El següent fet va ser quan ja treballava. Tinc la carrera de biòleg, però estava treballant d’investigador. Un dia vaig fer un descobriment, i en presentar-lo al director em va despatxar  rient-se de mi. Segons ell, la meva teoria era macabra i boja, sense sentit. Quina dèria tenia tothom de dir-me boig! Fins i tot al meu expedient vaig quedar marcat com agressiu, intolerant i inestable.

No vaig suportar gens bé ser el centre de totes les rialles i el motiu de burla dels companys de laboratori, així que poc a poc em vaig dedicar a vendre els meus objectes de treball, ja que dins meu ressonaven les paraules del meu avi: <<Espero equivocar-me, però estic segur que no arribaràs tan lluny en aquesta vida com el teu cosí. Ets un fracassat. Vaig acabar creient que era un negat i que el meu esforç no havia servit per a res. I va ser així com, a poc a poc, amb els diners aconseguits vaig caure en el món de l’alcohol. Freqüentava els bars dels barris més pobres, sent jo un aristòcrata, per por a ser reconegut i posar en ridícul la família. Al principi tot era fàcil i divertit, però la meva vida va canviar radicalment quan els diners es van acabar.

Ara, reflexionant, crec que la desgràcia que em conduirà a la mort va començar just aquell moment.

Un dia vaig tenir la terrible ocurrència de vendre un rellotge d’or que portava passant de generació en generació a la meva família. La necessitat va fer que no em plantegés les greus conseqüències que aquest fet comportaria a la meva vida. La veritat és que em van pagar molt bé, més del que em pensava. Jo era molt feliç. Però en arribar a casa una sensació que no havia sentit mai es va apoderar de mi. Vaig entrar a la gran casa i en posar un peu a dins em va semblar que per un moment els quadres prenien vida. Em miraven. Em recriminaven el que acabava de fer. La meva àvia em mirava amb una cara de pena, com entenent la meva actuació. La cara de la resta de familiars era d’incomprensió. La que més em va impactar va ser la del meu avi, que a la cara de “ja deia jo que no faries res a la vida”  es sumava la de vergonya. Em mirava com dient: ets la deshonra de la família. En aquell moment un calfred em va recórrer l’esquena. Vaig pensar que serien al·lucinacions momentànies produïdes per l’emoció. Vaig decidir que la millor opció seria anar a dormir. Però res va canviar en aixecar-me al matí següent. Els quadres, sobretot el de l’avi que seguia amb la mateixa mirada insistent de la nit anterior, no em deixaven de vigilar. No em va caure gens bé l’esmorzar. Em sentia observat. Era com si cada moviment que feia havia de ser jutjat pels quadres. A mesura que passaven els dies, els retrats van deixar de mirar-me poc a poc, excepte un Ah! el de l’avi. Jo sentia que m’anava tornat boig, i ara ja, sí que de veritat. Em podia la pressió. Havia subestimat la capacitat dels pares per esquivar mirades. Ells actuaven com si res. Però que no eren conscients de les mirades d’odi que rebia per part dels quadres? Com ho podien dissimular i deixar que sofrís sol? Les nits es feien llargues, no podia dormir. L’insomni, crec que em va ajudar a embogir. Però per què ningú entén que necessitava vendre el rellotge?! Què no era prou motiu la necessitat de comprar un a cosa que em feia oblidar-me del món?! Passaven les setmanes i la situació no millorava, més ben dit empitjorava. M’estava tornant agressiu amb els pares i el nerviosisme que tenia des del primer dia no em va abandonar ni un sol instant. Els pares em miraven amb pena, una cara que em posava histèric. Per què pena?  jo no necessitava compassió, només ajuda!

Un dimarts 13 a la nit, quan jo ja estava desesperat, van poder amb mi la histèria, els nervis i els sentiments i desgraciadament ho vaig fer. Vaig aixecar-me del llit a poc a poc. El meu avi, com si ja sabés el que passaria, m’anava repetint la seva famosa frase. Aquella que no havia parat de ressonar al meu cap durant les quatre setmanes anteriors. “Ets una deshonra per a la família”. Aquella veu greu m’estava eixordant i m’impedia pensar. Vaig caure a terra. Vaig entresentir els pares, merda, s’havien despertat amb el soroll. Vaig decidir que no quedava molt de temps i que havia de reaccionar. Vaig baixar a la sala d’estar. Els meus pares em van seguir. Era el moment. Vaig començar a trencar els quadres. Un darrere l’altre. Sense parar. Només em va interrompre una frase dels pares que va sonar a l’uníson: -Fill, que et passa? Estàs boig!!!! Aquell va ser el detonant, la gota que va omplir el got. Ells també ho pensaven? Però no veien com em miraven els quadres? Que no escoltaven les malediccions i paraules que em dirigia l’avi? I en un atac de ràbia li vaig llençar un gerro al cap al pare. Va caure al terra. La cara de la mare va canviar radicalment. La seva cara de pena va passar a ser d’horror. A ella li vaig llençar el quadre de l’avi, que me l’estava reservant per al final, amb el qual vaig descarregar tota la ràbia. Va caure també a terra. En aquell moment em vaig desplomar, les llàgrimes van inundar la meva cara. Aquell va ser el primer moment en el que vaig ser conscient del meu acte. No vaig poder fer res. Estava impotent davant la situació. Vaig anar a la meva habitació, vaig agafar els pocs objectes de treball que em quedaven i vaig fugir d’aquella casa. Passés el que passés, no tenia intenció de tornar-hi mai més.

Ja no tenia res pel que lluitar i vaig decidir demostrar al món que no era cap fracassat. Estava decidit a treballar a fons per demostrar la meva teoria, però ja no tenia forces.

És la mitjanit d’un llarguíssim dissabte. Porto gairebé dues setmanes sense trepitjar casa i gairebé dues nits sense dormir. He decidit que aquelles plantes que han aconseguit tenir atemorit un home durant quatre dècades, siguin les que em portin a la vida eterna. També he decidit que aquest bosc fosc, profund, exuberant que ha estat casa meva aquests dies sigui la meva tomba. És curiós com uns animals poden predir la mort d’una persona sense aquesta adonar-se’n. Ja per fi podré descansar en pau, la pau que desgraciadament no he pogut aconseguir en vida.”

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *