2n ESO textos

Ashling Silvestre

La vida de les coses 1r premi

Aquella mini-cadena havia aparegut, de sobte, a la meva habitació. Jo mai l’havia fet servir, fins que un dia, avorrida i cansada d’estudiar, la vaig engegar. Sonava una sintonia extranya, que deia alguna cosa així com “Bac Up” a ràdio Flaixbac. La veu de dos nois explicaven històries de terror. Allò em va atraure a engegar la mini-cadena per a escoltar la ràdio cada nit. Encara no sabia que m’esperava les següents dues hores. A partir d’aquell dia, les nits eren “en companyia” d’en Roger Carandell i de l’Albert Solà, més conegut com a “Becari”. Els matins eren en companyia d’en Carles Pérez i el seu equip, els migdies a Flaix Fm i a tot volum, amb la Txell Aixendri i les nits amb la meravellosa veu d’Andreu Presas i la gran companyia de la família Bac Up.

Mai oblidaré aquell migdia, escoltant la Txell, va canviar de freqüència…

-Tu! Sí, sí! Tu! Escolta! Estic fart! Em fan mal els altaveus de que a TU t’agradi escoltar la música alta! Ja podries donar-me un descans… Que no pares, eh!

-Ho sento, no sabia que aquest tipus d’objectes teníeu sentiments- vaig dir espantada.

-Doncs ho hauríes de saber! Que no només els humans teniu sentiments!-escridassava aquella veu estrident.

Li repeteixo, ho sento! Desconeixia la vida dels aparells elèctrics-deia jo amb un gest de súplica.

-Doncs que no torni a passar!- va dir mentre tornava  a la freqüència 105.7.

-…I recordeu que la música alta pot malmetre les teves oïdes i molestar els veïns…-recitava la Txell Aixendri.

Llavors és quan em vaig adonar que la mini-cadena havia vingut pel meu be i el dels veïns, i no per ella mateixa.

***   ***   ***   ***

Laura Castañer

El meu piano Accèssit

Hola, aquí comença la meva història! Sóc un piano i sóc un objecte molt utilitzat per la Laura!, sóc una mica gran, de color negre i blanc, estic situat a l´habitació de la Laura, davant del seu llit.

Vaig arribar al món als dos anys, i em van embolicar com a regal d´aniversari de la Laura. Quan la Laura el va obrir, es va posar molt contenta, li vaig agradar molt, mai vaig pensar que li podia arribar a fer tanta il.lusió a un nen petit.

Vaig ser molt utilitzat durant la infantesa de la Laura. Cada tarda, quan arribava a casa de l´escola o d´algun altre lloc, anava correns cap a l´habitació i correns es ficava asseguda enfront meu i començava a torcar-me. M´encantava sentir la música que aconseguia fer sortir de mi!.Així va continuar sent fins que, es va anar fent més gran i diguem-ho així va començar a passar de mi, ja que cada cop que es feia més gran tenia més coses per fer i no em podia dedicar el temps que jo volia per estar amb ella. Jo sabia i podia veure, com cada vegada que em mirava, li continuava agradant i desitjava tornar a tocar-me cada tarda, ja que penso que jo li feia tornar enrere en el temps, ja que vaig formar part de tota la seva infantesa.

I, aquí acaba la meva presentació, espero que us hagi agradat i espero que em quedi per sempre a l´habitació de la Laura amb tant bona companyia i també, espero que arribi un dia en el qual la Laura  s´assegui una altra vegada davant meu i torni a recordar aquells bons temps!

 

***   ***   ***   ***

Lia González

La metamorfosi: un dofí Accèssit

Em dic Lia i tinc tretze anys. La meva afició és una mica insòlita, sempre estic ficada a l’aigua: sigui a la piscina, la banyera, al mar….. em diuen que parlo fins i tot a sota de l’aigua.

Era un divendres a la tarda, estava molt cansada i em vaig quedar adormida al sofà. Mentre dormia vaig tenir un somni meravellós, increïble, jo mateixa era un dofí. Tenia tot el mar per mi sola, nedava hores i hores i un dia vaig entrar a treballar al zoològic. Era poca estona, feia espectacles pels més petits. Era meravellós veure la cara de tots aquells nens, veure com gaudien, com em feien fotografies com els hi agradava passar-se hores i hores allà mirant  com nedava. Era genial!

Quan em vaig llevar em notava estranya. Era al vespre i vaig anar a la piscina. Quan bussejava em podia passar minuts i minuts sense sortir de l’aigua, no en sabia el motiu. Era la primera vegada que em passava. Quan era a la dutxa, vaig notar un punxada da molt forta a la cama, vaig mirar i….era una escata! No ho vaig explicar a ningú, em semblava increïble. Va arribar la nit i vam anar a dormir. Estava molt cansada!

En despertar-me no era al llit, ni a qualsevol lloc conegut, era al mar! De sobte i de manera insòlita era al mar, però no era la Lia que tothom coneixia, era un dofí, No sé com ni perquè però sÍ, era un dofí. Era un dofí molt maco, petitet i amb una pell molt suau i brillant. Al principi, pensava que era un somni però em vaig adonar que el meu somni era real, el meu somni s’havia fet realitat. Les coses van canviar  molt. Ja no vivia a casa meva, sinó al zoològic. Tenia molt bona qualitat de vida. Tenia ple de gent que em cuidava i m’alimentava, però jo a canvi havia de fer els espectacles pels més petits. Era realment meravellós. M’encantava la meva nova vida!!

***   ***   ***   ***

Raquel Gómez

QUE M’ESTA PASSANT? Accèssit

Hola, em dic Raquel,sóc un ésser humà, concretament una noia. Estudio 2n d’ ESO al col·legi Closa.

Estava fent el que sempre faig, cantar i ballar, era un dissabte al matí, estava a casa amb la meva mare i la meva germana. Escoltava una cançó que m’agrada molt quan , de sobte, vaig notar una sensació rara. Em feia pessigolles la panxa. Vaig anar a dir-li a la mare i em vaig adonar que les dents se’m feien més grans i grosses, no sabia que em passava. Ma mare es va espantar i … em vaig fer petita, petitíssima. Vaig sortir del pantaló corrents i vaig anar al mirall,per darrere em seguia la mare tota preocupada. Estava en front del mirall, no m’ho podia creure, tenia quatre potes petites. Era un hàmster! Tot em semblava gran, em sentia com en un món de joguines, molt petita, llavors la meva germana va entrar a l’habitació i em va agafar. Van anar a comprar-me una gàbia per a hàmsters. Era molt divertit, però, a part de la meva germana i la meva mare em sentia sola, però m’hauria d’acostumar a aquesta vida.

***   ***   ***   ***

Júlia Sánchez

La metamorfosi 1r premi

Estava entusiesmada amb les imatges  que tan gustosament m’havien ensenyat. Estava perplexa admirant tanta astúcia concentrada en un cos tan minúscul i petit. Acabàvem de veure un documental sobre un animal que mai havia sabut que amagava tans secrets. Aquest animal era l’esquirol. Va ser un animal que em va captivar des del primer moment, primer perquè em semblava molt bonic i després perquè poc a poc vaig anar descobrint coses que no sabia. Cada dia quan arribava del col·legi em posava, o bé a llegir llibres sobre els esquirols o ha investigar coses sobre ells o a veure documentals. Jo era una nena amb molta curiositat, simpàtica i tímida. Però ningú mai podria haver pensat que em passaria el que em va passar.

Dia a dia, cada vegada que veia un documental em sentia més identificada amb ells i notava que em sentia una més d’ells. A més em va passar una cosa curiosa, un dia em va venir un impuls d’anar cap a la  cuina i d’agafar una bossa de nous i menjarme-les totes. I així ho vaig fer i això va ser una cosa molt estranya en mi, perquè des de petita odiava les nous. Cada vegada que veia nous m’enrecordava d’aquell dia tan negre de la meva existencia en que vaig estar a punt de morir ofegada per culpa d’una nou. També vaig notar que les dents de dalt de tot anomenades “pales” m’anaven creixent més del normal, que em començaven a sortir pèls per tot el cos i que en comptes de créixer disminuïa de tamany. A més a més ja no em relacionava tant amb la gent perquè estava obsessionada amb aquests petits animalons que poc a poc m’anaven absorbint el cervell i d’alguna manera la meva vida.

Recordo que estava espantada perquè no sabia el qeu em passava i tenia por. Els meus amics ja no em parlaven perquè deien que olorava malament i que més d’una persona m’assemblava a un esquirol. Em sentia sola perquè els meus amics ja no em parlaven i ja no sentia el resguard ni l’afecte d’aquests, així que vaig agraïr el que em va passar.

Era un dilluns i m’acabava d’aixecar. Em sentia més agil amb millor olfacte, i notava que al meu voltant les coses eren més grans que de costum. Sabia que alguna cosa no anava bé. Vaig anar al lavabo i per mirar-me al mirall vaig haver de posar-me a sobre de vàries cadires. I quan em vaig veure… em vaig quedar en estat de shock. M’havia transformat en un esquirol!! No podia ser! Van anar passant els anys, els meus pares des del primer dia que em vaig transformar i em vaig escapar em van estar buscant amb ajuda de la policia que ja donen el cas per perdut. Però jo sé que sent humana ja no era feliç i que sent com ara sí que ho sóc, encara que ho sento pels meus pares. Ara he trobat una família que m’acepta tal i com sóc ja que tots sóm esquirols.

***   ***    ***   ***

Pol Aguilar

Una petita gran bola Accèssit

Hola! Sóc una petita bola del món que té una història molt gran. Jo, la Terra, m’he creat i desenvolupat d’una manera molt especial. M’agradaria compartir la meva vida aquí ja que a vostès els afecta amb una proporcionalitat molt directa, ja que hi viuen vostès, els humans, aquí. Bé, anem al gra, la meva història ve a continuació:

Em vaig crear enmig del no res, jo recordo ( i el que pugui recordar és molt, amb l’edat que tinc… ) que hi va haver una gran explosió, i va passar un espectacle inoblidable, era com si aparegués un volcà gegant, molt més gran dels que coneixen vostès, i es formava un caos ( com deia la religió de la Bella Helena) i es van formar tots els planetes i estels. La guàrdia celestial, per a controlar tot el caos, van crear unes òrbites a cada planeta i hi va posar un Sol que seria el centre. La guàrdia celestial, que es deuen preguntar qui és, vindrien a ésser tota la sèrie de Déus que vostès s’han anat idealitzant. Al llarg de la meva vida, he anat canviant molt, mars, muntanyes, continents, penínsules, illes, volcans,… Sempre he estat molt ben valorada, per totes les espècies que he tingut, i la que ho ha fet més han estat els dinosaures, i la que menys han estat vostès; si que em valoren, però miren molt cap a vostès mateixos i a mi m’estan deixant més vella i podrida que mau; sembla mentida que vostès tenint ments tan privilegiades no hagin près mesures per a mantenir- me un mínim de maca i neta.

Però bé, desgràcies apart, ara segueixo sent la terra, però ara en forma de bola del món, perquè la gent que em vegi pugui observar-me i aprendre sobre els països que els envolten. Ara em limito a escriure sobre mi mentre no hi ha cap persona a prop.

***   ***   ***   ***

Àlex Caballero

La meva brúixola Accèssit

És arrodonida, fosca, petita i molt important per a mi. Aquesta seria una molt breu descripció que faria sobre el meu objecte, la meva brúixola. Però millor que comenci des de l’inici. Al segle IX, els xinesos van inventar el primer model de brúixola, que no tenia ni tan sols finalitats d’orientació a la navegació. Molts anys més tard, un científic italià va estendre el seu ús per orientar-se al mar, adaptant-la i millorant-la a les necessitats. Aquesta, però és la part que tothom pot conèixer.

L’inici de la part personal comença un estiu, en unes convivències de l’escola. Ens vam posar en grups i aquell dia m’ho vaig passar d’allò més bé; vam realitzar un joc d’orientació sols pel bosc. Des d’aquell dia, va créixer una autèntica passió pels mapes, l’orientació, els punts cardinals i, sobretot, les brúixoles, aquells aparells tan útils que ens deien on és el nord…

Al dia següent, ja li vaig dir a la meva mare d’anar a comprar una bona brúixola. Però això no va ser tan fàcil, la meva mare i jo anàvem a múltiples botigues d’esport, basars, petites botiguetes on hi venen de tot…, però jo no l’acabava de trobar. Totes em semblaven molt lleugeres, imprecises, dèbils…

Un parell de mesos més tard, sense haver tingut èxit, vaig baixar casualment al soterrani del meu avi, que era com un antiquari molt desordenat, a pujar un parell de cadires per al dinar familiar. Quan portava la pesada cadira a través del soterrani, vaig tirar una caixa de ferro a terra i, per simple curiositat, vaig obrir-la i la vaig veure, era ella, la meva brúixola, i la vaig guardar a la butxaca.

Cada vegada que la meva mare, netejant, em pregunta d’on ha sortit, jo li trec importància, ja que aquell era el meu secret, i l’havia de guardar tan bé com vaig guardar i encara guardo la brúixola.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *