3r ESO textos

Laia Sancho

Un altre Robinson: l’illa Accèssit

Després de molt anys de treballar i no tenir temps gairebé per fer el que realment m’agradava, vaig decidir anar a fer un creuer tot sol per anar a veure món i fer fotos que era el meu hobby. Vaig estar buscant diversos creuers, però em van semblar cars però com que havia fet guardiola vaig decidir comprar el bitllet pel primer vaixell que sortís l’endemà al matí.

En un tres i no res estava a dalt del vaixell rumb a Amèrica del Sud on podia fer moltes fotos i a més encara no havia anat per aquella zona. El trajecte durava 16 dies i després estaria dues setmanes més per allà visitant-t’ho tot.

El problema va arribar el 13è dia. Era a la nit i hi havia mala mar, ens pensàvem, però, que no causaria problemes. Però va arribar el que ningú pensava. Una onada gegant va entrar al vaixell i va inundar tota la part superficial. La cosa va empitjorar, perquè l’aigua es va filtrar i va arribar fins a les cabines al cap de poc. El capità va dir que el millor era que ens tiréssim al mar i que ens quedéssim al bot salvavides. Vam passar la resta de nit al bot salvavides 4 persones més i jo. Eren dues parelles que havien decidit anar de lluna de mel juntes. Com que hi havia una mar salvatge vam arribar sense voler a una illa que no devia aparèixer ni als mapes.

Quan van dir que havíem de marxar del vaixell, vaig tenir temps d’agafar una cosa que en aquell moment em va semblar important. Era la càmera, no podia viure sense ella, formava part de la meva vida. Vam arribar a l’illa que ja era de dia i una de les noies estava molt espantada i ens va costar consolar-la.

Després, veient que costaria molt que ens rescatessin vam començar a construir una mena de casa amb branques i fulles. Vam estar gairebé tot el dia construint-la i després vam notar que teníem gana. A l’illa hi havia fruits als arbres i peixos que no sabíem ni que existien.

Van anar passant els dies i jo feia fotos de tot allò que m’agradava i em despertava la curiositat. Vam establir una sèrie d’ordres i normes per poder conviure millor amb la resta. La regla principal era que havíem de respectar als altres i no menjar el que era dels altres ja que costava trobar-ho.

Els dies anaven passant i jo em sentia bastant sol. Els altres tenien a la seva parella al costat, en canvi, jo només tenia la meva càmera que encara que fos un tresor per a mi no era suficient per estar en una illa desconeguda amb desconeguts.

La veritat és que ens vam fer amics de seguida. Tots érem positius i intentàvem pensar que en algun moment vindria algú i ens salvaria, però en Jordi, un dels dos homes, era un corcó i deia que ens moriríem allà perquè se’ns acabaria el menjar i ningú ens rescataria. La Judit, la seva dona l’animava com podia. La Mireia i en Marcel estaven tant enamorats que només feien que pensar el que farien quan marxessin d’allà. I jo en Pau, em dedicava a sobreviure i a pensar que tot se solucionaria.

Però al cap de tres setmanes, el menjar escassejava i en Jordi s’anava trobant cada cop pitjor. A la setmana ens el vam trobar mort i amb un missatge a la sorra que deia: “Pau si us plau, tu que pots, cuida la Judit com ho hagués fet jo”. Jo de sobte vaig sentir una responsabilitat sobre meu i vaig decidir que no deixaria que li passés res a la Judit i em vaig guardar l’anell de compromís d’en Jordi.

La Judit estava destrossada i la Mireia, el Marcel i jo la cuidàvem i animàvem. Havíem creat una mena de família que esperava el moment de veure’s en un lloc que no fos l’illa.

Va arribar el dia en què vam veure com un vaixell s’apropava a la costa. Per fi, havia arribat el moment de salvar-nos i portar-nos cap al nostre país. Estàvem deshidratats i desnodrits i els ajudants del vaixell ens vam donar de tot i més per menjar i beure.

Després d’un llarg viatge de tornada, vam arribar a les nostres cases. La Mireia i en Marcel com que seguien tan enamorats van decidir tenir un fill i la Judit al cap d’un temps de recuperar-se després de la mort d’en Jordi, va conèixer un home i van començar a sortir. Jo vaig decidir publicar un llibre amb les meves vivències a l’illa i amb les fotos que vaig fer durant aquelles setmanes. Va tenir molt  èxit, perquè la gent al·lucinava amb les aventures que havíem passat i, sobretot, amb no haver perdut mai l’esperança.

D’aquella experiència en guardo tres bons records que són la càmera sense la qual no hagués pogut publicar el llibre, que és també molt important, perquè descriu una part dura i difícil de la meva vida i l’anell del meu amic Jordi que el guardaré per sempre.

 

EL QUE ÉS DIFÍCIL S’ACONSEGUEIX,

EL QUE ÉS IMPOSSIBLE S’INTENTA.

***   ***   ***   ***

Iker Blanco

Un altre Robinson: l’illa Accèssit

Ningú em creuria si abans d’embarcar al creuer dels meus somnis digués que hauria de separar-me per sempre de la meva família i de la meva vida. Qui ho diria, que acabaria amb un grup de desconeguts en aquesta merda d’illa, passant fred i lamentant-me. Resulta que som els únics supervivents, només set persones, sí, jo m’incloc, perduts en una illa on fa molta calor durant el dia i molt de fred a la nit. Una illa on, per sort, hi ha fruita tropical per menjar. De moment ningú s’atreveix a endinsar-se al frondós bosc que se situa enmig de l’illa, suposo que estan massa commocionats per moure’s. Ja han passat tres dies després de la catàstrofe i de moment ningú s’ha dignat a intentar trobar-nos, bé, això tampoc ho sabem amb certesa ja que estem incomunicats i l’únic mòbil que teníem ha quedat força mullat. Sincerament em costa recordar com va ser tot, jo estava gaudint d’un sopar deliciós i tot va ser molt ràpid, quan em vaig voler adonar estava a l’aigua a punt de sofrir una hipotèrmia. Per sort, la motxilla que sempre porto no s’ha mullat, resulta que la vaig trobar a sobre d’una fusta, una antiga porta, quan intentava buscar més supervivents. Dins la motxilla hi ha la meva càmera de fer fotografies, un polar per abrigar-me i la meva navalla suïssa. Pot resultar estrany però tenen una gran utilitat aquests objectes.

Ja han passat sis dies després de l’accident, sembla que la nostra moral ha pujat una mica. Jo, personalment, ja no estic gaire afectat, ho he rumiat bé i penso que si no fem res per millorar la nostra situació no anem enlloc. En Joan i jo comencem a guanyar confiança. Resulta que és solter i que els seus pares li havien regalat aquest viatge. En Joan, estava a la coberta quan va passar l’accident, ell passejava tranquil·lament quan de sobte un enorme missil va caure a sobre de l’enorme transatlàntic. Això ens fa pensar en una guerra i sospitem que el món s’està matant en una forta guerra nuclear.

Som a dia 11 després de l’accident i he aconseguit convèncer tothom de què no anem enlloc amb aquesta actitud. Ara sí que estem segurs de què la radiació de les bombes nuclears està exterminant la població humana, escoltem sorolls estrepitosos però tot i així aquí no hi arriba la radiació, el que fa pensar cada com amb més força que estem en el lloc mes recòndit del món. La gent comença a mirar-me estrany, diuen que no és normal fer fotos a l’illa. Jo sempre els hi responc que tampoc ho és contemplar una mateixa palmera durant tres dies seguits.

Aquesta guerra es veia avenir, com hem estat tan innocents de fer un viatge en creuer a Irak sent americans? Ara ja no hi ha marxa enrere, també haguéssim mort si ens haguéssim quedat en terra.

Avui per fi ens hem endinyat al bosc frondós, hem recol·lectat fruita i hem tornat a la platja. L’illa és més maca per dins, plena de colors vius, animals exòtics i soroll de rierols, que desperten la nostra esperança en saber que tenim aigua.

Mai havia fet tantes fotografies, pot ser algun dia els meus fills les vegin. Sí, he dit fills. Ahir ens vam reunir tots a la vora d’un foc fet amb dues pedres que fan guspires. Vam decidir amb qui ens aparellaríem, per perpetuar la nostra espècie, l’espècie humana.

Ja han passat 21 dies desprès de l’enrenou. La gent ja està mentalitzada de què segurament morirem a causa de la radiació. Molts diuen que millor, perquè la vida per ells ja no té sentit, però això no ho aguanto i no ho puc tolerar. Espero que poc a poc la gent agafi una mentalitat més positiva, hi tenim prou recursos per sobreviure, així que millorarem.

Ja han passat 67 dies, tenim les primeres dones embarassades, que podran tenir fills per perpetuar i salvar l’espècie humana. Sort que tinc la meva navalla suïssa, amb ella podrem tallar els cordons umbilicals dels nounats. També sort que tinc la càmera de fotos, per mostrar als meus fills i nets on i com va començar la Segona Era de la Civilització Humana (S.E.C.H), així la vam anomenar. I com no, no podria faltar el meu polar, amb el que podrem abrigar els nadons. Les coses van bé, hem aconseguit treure fusta d’arbres per construir petites barques i arribar al país més proper. Suposem que ja no hi ha radiació després de tant temps.

Ja han passat 43 anys després de l’accident, no ens queden gaires dies de vida, però sóc feliç. Vam treure endavant una nova civilització, aconseguint ocupar Irak i fer créixer una població, on amb prou feines va començar amb set persones. Pot ser això no ens ha fet gaire mal, ara començarem una nova civilització des de zero, sense tecnologies ni bombes nuclears amenaçadores. Som a l’any 43 dia 74 de la S.E.C.H, ja som 100 homes, 87 dones i 200 nens, i gaudim d’una nova vida, gaudim del Renaixement de l’espècie humana.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *