La setmana passada vam escoltar el “Septimino”, de L. V. Beethoven.

Ludwig van Beethoven (Bonn, Alemanya, 16 de desembre de 1770 – Viena, Àustria, 26 de març de 1827) fou un compositor, director d’orquestra i pianista alemany. El seu llegat musical es va estendre, cronològicament, des del Classicisme fins a començaments del Romanticisme musical.
Considerat l’últim gran representant del classicisme vienès (després de Christoph Willibald Gluck, Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart), Beethoven va aconseguir fer transcendir la música del Romanticisme, motivant-ne la influència en una diversitat d’obres musicals al llarg del segle XIX. El seu art es va expressar en nombrosos gèneres i tot i que les simfonies van ser la font principal de la seva popularitat internacional, el seu impacte va resultar ser sobretot significatiu a les obres per a piano i música de cambra.
La seva producció inclou els gèneres pianístics (32 sonates per a piano), de cambra (16 quartets de corda, 7 trios, 10 sonates per a violí i piano), vocal (lieder i una òpera: Fidelio), concertant (5 concerts per a piano i orquestra, un per a violí i orquestra) i orquestral (9 simfonies, obertures, etc.).
La música del quart moviment de la novena simfonia, està basada en l’Oda a l’Alegria de Friedrich von Schiller i va ser elegida Himne de la Unió Europea.
L’obra que hem escoltat, dedicada a l’emperatriu Maria Teresa, està escrita per a tres instruments de vent (clarinet, fagot, trompa) i quatre de corda (violí, viola, violoncel i contrabaix). És molt coneguda per molts per ser la música del començament de sèries com “Érase una vez el hombre”.

La passada setmana vam escoltar el tema “Incumbo”, del grup Dealan.
La formació, nascuda a Barcelona l’any 2002, s’ha consolidat com una de les apostes amb més futur i projecció del nou folk del país, cercant des dels seus inicis un so diferent , amb elements de cultures diverses com la Uilleann Pipe, el violí, el sitar, el violoncel, l’acordió diatònic o el didgeridoo, entre d’altres. Un so recolzat per una base moderna, amb un estil propi, personal i obert que transmeten en el seu contundent directe.

La seva complicitat i espontaneïtat dalt l’escenari, amb una potent i sorprenent posada en escena, els han portat per escenaris d’arreu de l’estat i també per Europa, en festivals com el Celtica 2007 i el Brintaal Celtic Folk d’ITÀLIA o el Zamek Festival de POLÒNIA, i han realitzat més d’un centenar d’actuacions en els últims anys.

Després de la bona acollida del seu primer disc “Creuant els móns” (2007), el grup es troba immers en la presentació del segon treball, “Impuls” (2011), al qual pertany el tema que hem estat escoltant.

Aquí teniu un vídeo d’un altre dels seus temes: “Navegants de la Terra”, en directe:

Aquesta setmana estem escoltant el tema “On the sunny side of the street” (de 1930), amb lletra de Dorothy Fields y música de Jimmy McHugh.
Aquest tema ha estat versionat per molts músics. La versió que estem escoltant està interpretada per Ella Fitzgerald (Newport News, Virgínia, 25 d’abril de 1917 – Beverly Hills, 15 de juny de 1996), també coneguda com Lady Ella o The First Lady of Song (La primera dama de la cançó) És una cantant estatunidenca de jazz que fou descoberta l’any 1934, pel percussionista Chick Webb. No obstant la condició bàsica de jazzista, el repertori musical d’Ella Fitzgerald és amplíssim i inclou swing, blues, bossa nova, samba, gospel, calipso, cançons nadalenques, pop…
Juntament amb Billie Holiday i Sarah Vaughan, està considerada com la cantant més important i influent de la història del jazz (i, en general, de la cançó melòdica popular).
Estava dotada d’una gran veu, amb una clara i precisa vocalització, i la seva capacitat d’improvisació.
En els anys cinquanta va marcar tendència amb la seva concepció de la cançó melòdica, en paral·lel a l’obra de Frank Sinatra, amb les seves versions dels temes dels grans compositors de la cançó popular nord-americana (els songbooks de Duke Ellington, Cole Porter, Johnny Mercer, etc.).

Dimecres passat vam acabar el segon trimestre del Taller “Les famílies canten”, adreçat a les famílies d’Educació Infantil.
Amb onze famílies inscrites, pares, mares, nens i nenes, juntament amb l’especialista de música, hem cantat, hem tocat instruments i ens hem mogut amb diferents cançons.
Tornarem la segona setmana del tercer trimestre!
En tornar de vacances us informarem de com podeu inscriure-us.

Aquesta darrera setmana hem escoltat el tema “Tren transsiberià”, del grup Els Amics de les Arts.
Els Amics de les Arts és un grup de música en català format a Barcelona l’any 2005, caracteritzat per les seves cançons de folk-pop amb melodies senzilles, pinzellades d’electrònica, jocs de paraules i ironia.
Aquest tema pertany a l’àlbum “Roulotte polar”, publicat l’any 2006.

Aquesta setmana hem escoltat el tema “O Fortuna”, de la cantata escènica “Carmina Burana”, de Carl Orff.
Carl Orff és un compositor alemany que pot ser emmarcat dins del neoclassicisme musical. És també pedagog, creador d’un sistema molt ampli en educació musical. Orff basa el seu mètode en la relació entre “paraula, música i moviment”, i considera la teoria com la conseqüència lògica de l’experiència pràctica i sensorial.

En aquesta obra, Carl Orff va prendre els textos de “Carmina burana” (col·lecció de cants dels segles XII i XIII) per compondre una cantata escènica amb el mateix nom el 1937, el fragment més conegut de la qual és “O Fortuna”.
La versió d’Orff forma part d’una trilogia juntament amb “Catulli Carmina” i “Trionfo di Afrodita”. A la cantata, a més de l’orquestra i cors, intervenen solistes (soprano, tenor, baix), i hi destaca l’abundant i esplèndida percussió.
De la col·lecció completa dels Carmina burana, Orff en va escollir 25 cançons i les va ordenar de manera que poguessin representar-se en un escenari. Pel que fa a la música, es va emmotllar a la senzillesa dels textos. Aproximadament la meitat de les peces són cançons la melodia de les quals es repeteix a cada estrofa gairebé sense variants i de vegades es limita a realitzar simples escales majors o menors.
El ritme és l’encarregat de donar varietat al conjunt, i així s’evita qualsevol monotonia. Aquesta riquesa rítmica és, potser, la característica més important dels Carmina burana d’Orff.
Malgrat la modernitat que hi ha en algunes de les seves tècniques de composició, Orff és capaç de capturar, en la trilogia, l’esperit de l’Edat Mitjana amb ritmes enganxosos i tonalitats fàcils.

Aquesta setmana hem estat escoltant el tema “Lass O’Bon Accord”, de Alexander Brothers, un duo de germans que versionen temes del folklore d’Escòcia.
Aquest tema pertany al disc “Scotland the Brave”.