Hi havia una vegada en un país molt llunya anomenat Estònia a l’edat mitjana quan encara no existia res automàtic al 1501, hi vivia un rei anomenat D’esperuix. Ell era molt valent, però també era molt però molt manaire. Tenia un adona que es d’ella Blanca, era molt simpàtica i molt agradable. Era tot el contrari de D’esperuix.

Com que era tant manaire sempre manava als seus servents. Els i deia que fabriquessin la roba que volia ell expressament, com per exemple: una capa de color vermell, amb una mica de blau barrejada amb groc… I els pobres servents es gastaven 1.000.000€ per aquell manaire i allò més fort és que mai es volia ficar la matexa roba. Li feia mania!!

Fins que un dia la gent es va cansar i llavors es va queixar, que no podia veure més aquells pobres servents no parant de treballar i pegant-los bronca o maltractan a la seva dona. I tots deien:

– Abans el rei no era així! – tot cridant d’ella el poble

– Si no canvia el farem fora.

Fins que un dia van decidir fer una reunió general tot el poble i els servents fins i tot la seva d’ona que tampoc l’aguantava.

I van decidir tots xiuxiuejant:

– Podem deixar-lo de banda i, passar d’ell.

El poble era molt simpàtic, abans de que vingués aquest rei. I la seva dona també.

I tot cridant Blanca va dir:

– Bona idea!!! – Va dir Blanca il·lusionada.

– Dons així quedem – Va dir el poble molt content.

Ja bors va arribar D’esperuix i va començar a manar a la seva dona:

– Blanca, Blanca vine cap aquí fes-me el dinar i canvia’m la roba – Tot cridant.

I la Blanca va passar de tot. I llavors va cridar el rei:

– Blanca no m’obliguis a cridar els servents a que et tirin a l’aigua d’ells taurons!!

I Blanca va continuant passant d’ell.

Llavors D’esperuix va cridar:

– Servents veniu cap aquí!!!

I no va beure ningú venir. I el “rei” va tornar a cridar:

– Servents veniu cap aquí que no m’heu sentit!

I els servents van passar per davant d’ell passant de tot.

Llavors ell es sentia molt sol…

I va comença a arrepentir-se…!

I llavors el rei va dir:

– Ho sento molt ja no tornaré a ser així!!!

I el poble va dir:

– Estàs segur perquè si no, no tornaràs a ser el nostre rei

i el rei ho va jurar que no u tornaria a fer mai mes. I així va ser.

El rei va tornar a ser el del principi i la seva dona va tornar a ser feliç, i ja no va a tornar a tindre servents ho feia tot ell com al principi de la historia.

I així s’ha acabat, com ha començat.

Janís Cano

Hi havia una vegada, en un bosc molt, molt llunyà, a la vora d’un llac, que li deien el llac “de la mort i el suicidi”. La Jessica i el Ruben eren dos adolescents de 16 anys, vivien a Badalona i eren parella.

Un dia , van convidar a la Jessica a una festa de Hallowen, però ella no va voler anar, perquè, la festa es celebrava al llac “de la mort i el suicidi”. A partir de aquell dia, totes les de la seva classe li deien que no era gens valenta. Ella, de la ràbia, les va voler desafiar, a acampar una setmana al llac.

Al dia següent, li va dir a la seva parella, i ell, és va quedar petrificat, al saber que la seva parella, la Jessica, tingues que córrer un gran perill.

Ell no va poder fer res, però li va prometre, que l’acompanyaria. Ella s’hi va negar.

Van passar dies i dies, i al cap d’una setmana, va arribar l’hora de demostrar que ella era més valenta que totes les seves companyes.

A causa de la pluja, es va haver de suspendre l’acampada, però, ella va prometre a les seves amigues, que anirien la setmana vinent.

En Ruben, alegrat de saber que es suspenia la acampada al llac, la va trucar per telèfon i li va dir:

-Jessica, mai més tornis a marxar a una excursió tant perillosa sense mi, d’acord?

Ella, al escoltar la seva veu de preocupació, li va dir:

-Rubèn, jo t’estimo, però, ja tinc 16 anys i com ja deus saber, ja no soc una nena. No he d’anar de la mà, com una nena petita.

En Rubèn, es va quedar parat, quan, li va dir aquelles paraules, que, per a ell era un comiat molt desagradable.

Cada dia, s’havien de trobar a la porta de el institut. Ells, com uns adolescents, s’observaven, com dos nens petits de 12 anys. La seva relació, es va acabar i, no van tornar a quedar junts, ni per donar una sola volta, mai més. Els dos, encara s’estimaven, però cap dels dos s’atrevia a demanar, desprès de aquelles paraules tan emotives, demanar una altra vegada sortir, sol demanar una sola oportunitat. Van passar dos, tres, quatre, cinc setmanes i al cap de sis setmanes, va arribar la nit de Hallowen.

La Jessica es va vestir de vampiressa, amb el seu penjoll, les seves mitges negres, la seva perruca negra…

Irene Ribas

L’equip de l’Anakin format per el Jest i el Valguira són els millors amics que té l’Anakin. Són un equip que caça monstres i que poden resoldre qualsevol problema. L’Anakin és el cap del grup, l’arma que fa servir més és l’espasa, és musculós té els cabells llargs, els ulls verds i és bastant intel·ligent.

El Jest és un altre de la colla, l’arma que fa servir ell és l’arc i la ballesta, bàsicament les coses en que s’ha de fer servir punteria.

I per últim en Valquira que és el més musculós de l’equip l’arma que fa servir ell és la destral.

Un bon dia l’equip del Anakin rep una carta que diu: “Hola equip dels caça monstres necessitem la vostra ajuda. El bosc que tenim a la vora és comporta d’una manera molt estranya. No sabem com explicar-vos-ho. Esperem que el dimarts que ve estigueu aquí a Grenblix ”. L’equip dels Caça monstres es començar a posar en marxa.

L’Anakin va agafar les armes, en Jest va agafar les armadures i el llibre d’encanteris que serveix per fer encanteris ja que el Anakin i el Jest són una mica aprenents de mag, i el Valquira prepara els cavalls.

Els nostres amics emprenen el viatge cap a Grenblix però per camí reben l’atac d’uns llops monstruosos molt grans quasi com un cavall. Els nostres amics han aconseguit matar-los a tots. A

Al cap de 2 dies els nostres amics ja han arribat al poble el cap del poble els dóna la benvinguda a Grenblix, primer de tot els ensenya la seva casa, desprès d’haver-los ensenyat la seva casa, l’equip de l’Anakin va cap al bosc. Quan arriben al bosc ja el beuen que és molt terrorífic i el cap del poble els diu:

– Una cosa no se si ho sabíeu però dins de aquest bosc hi un laberint que li diuen el laberint de el Fauno i també diuen que hi ha una arma que permet destruir el que vulguis o et pot fer realitat un desig. Jo crec que qui és el causant de això voldrà aconseguir aquella arma – va dir el cap de el poble -.

Després de dir tot això, els nostres amics es preparen per entrar cap al bosc, el Jest agafa el seu material el seu arc, la ballesta, les fletxes, el llibre de encanteris i la armadura. L’Anakin agafa l’armadura i l’espasa, i en Valquira agafa la seves destrals, el seu martell i la seva armadura quan els nostres amics ja ho tenen tot preparat se endinsen al bosc tenebrós quan més s’hi endinsen més fosc es fa. Quan ja quasi no es veu gens el Jest pronuncia: – LUMINUS BOSCUS !!!!! I tot el bosc es veu il·luminat.

Però després de pronunciar l’encanteri els nostres amics es veuen envoltats d’uns cavallers amb una armadura semblant a la seva i unes espases els cavallers sense pensar-ho ni un segon els comencen a atacar els nostres amics, que estan en minoria perquè els cavallers són 12 i els nostres amics sol són 3 però, tot i això, els nostres amics són millors. En Jest en mata 3 el Anakin 5 i en Valguira amb la seva súper destral en mata 4 després de superar aquest entrebanc els nostres amics continuen la seva missió perquè encara han de descobrir qui ataca a la gent del poble i qui els segresta sense deixar rastre i sobretot qui vol impedir que arribin al mig del bosc que hi ha el laberint del Fauno i aconseguir l’arma abans de qui sigui el causant de tot això.

Però abans d’arribar al mig es trobaren amb un home que porta una capa de color lila. No se li veu la cara però sembla molt sospitós el home es va girar i va dir: – Hola equip dels caça monstres, fa una bona estona que us espero aquí, suposo que no sabeu qui soc jo? Dons sóc un mag. Em diuen el mag sec perquè em diuen així, doncs ben senzill , perquè no tinc miraments amb ningú. I ara equip dels caça monstres us mostraré el meu poder. En guàrdia- va dir el mag.

El mag va fer us dels seus poders extraordinaris. Primer va invocar unes quantes criatures, les mateixes que van atacar als nostres amics quan venien cap a aquí, però, aquesta vegada amb uns cavallers a damunt els nostres no ho van tindré gaire fàcil aquesta vegada per desfer-se’n però ho van aconseguir però desprès es van adonar que el mag sec ja no hi era. Els nostres amics ja havien descobert qui era el causant de tot però ara faltava saber on s’amagava el mag sec però primer de tot tenien de arribar al fons del laberint i aconseguir la arma que podia destruireu tot i fe realitat un desig, els nostres amics van arribar a la entrada de el laberint la entrada hi havia una escriptura que deia: “ qui se endinsi en aquest laberint potser que no surto viu” .

Els nostres amics van traspassar la entrada i es van endinsar en el laberint durant el trajecte guiats per l’instin van sentir un soroll darrere seu es van girar i no van veure res però amagada dins la paret de herba observava els nostres amics, l’Anakin i els seus companys van arribar a una mena de sala en aquella sala hi havia un munt de estàtues l’Anakin va dir: – Semblen persones aquestes estàtues es com si les avesin petrificat.

En Jest va dir també: – Però això és impossible a no ser que ho hagi fet medusa és clar la dona que pot petrificar a tothom!

L’Anakin va es va girar i va veure allí la medusa amb els cabells que eren serps el ulls li brillaven com si vulgues disparar, l’Anakin sense dubtareu ni un moment es va apartar cap a un costat el raig va anar directe a una estàtua la estàtua no li va passar res l’Anakin va exclamar: – Nois pareu conte si us toca aquest raig us convertireu en pedra!!!

En Valguira va treure tres miralls, un li va passar a l’Anakin, l’altre a en Jest i un se el va quedar ell, l’Anakin va entendre perfectament lo que volia dir aquell mirall, la Medusa va tornar a atacar ara aquest anava per en Valguira en Valguira en un acte reflex va ficar el mirall per que rebotes hi anés cap a medusa li va funcionar perfectament el raig va rebotar cap a medusa, en Valguira va dir: s’ha quedat de pedra que diuen- va dir en Valguira i tots van riure. Després d’haver superat aquell entrebanc els nostres amics es van endinsar cada cop mes al final al cap de una bona estona van arribar al final de el laberint allí davant de els seus ulls hi havia la arma era com una llança però tenia una punxa a cada extrem de la llança l’Anakin la va agafar i va sentir com si una descarregar de energia li recorres tot el cos desprès de haver aconseguit la llança l’Anakin va formular lo que volia que destruís primer va dir: – Oh llança!! destrueix al causant de tot aquest mal!!!!- va exclamar l’Anakin.

La llança va obeir i els va portar cap a on era el mag sec allí davant seu va aparèixer un drac de flames negres i es va es va menja al mag sec el mag a intentar destruir el drac de flames negres però tots els seus conjurs no li van servir de res el drac de flames negres se’l va empassar com si res l’Anakin i els seus companys en Jest i en Valguira van aconseguir eliminar al causant de tot lo que va passar. I el bosc va torna a ser tan bonic com abans les persones desaparegudes va torna i els monstres van desaparèixer.

Adrià Batiste Bonet

Hi havia una vegada als Estats Units d’Amèrica, durant els 3 últims mesos de l’any 3.332, s’estaven combatent les forces enemigues des del Pentàgon. Aquestes forces eren extraterrestres, androides, reclutes imperials…

El Killaw el capità general de l’armada va rebre un avís d’ajuda de la Terra. Més aviat del clon de la Terra. Deien que estaven perdent energia del camp de força que els protegia de làsers. El dia després en Killaw va agafar la seva nau preferida la 4896 ZSC 7 i es va dirigir a la Terra

En Killaw arribar a la Terra va veure que estava tota destrossada i en Woward estava ferit al terra

– Woward què t’ha passat? Li va preguntar en Killaw

– Han estat els androides ens han atacat.

– Intenta’t aixecar et portaré a l’hospital.

Al cap de tres mesos van fer una lluita de sang verda sang roja i gasolina fins que al final van guanyar els gerrers den Killaw.

Guillem Palou

 Fa mil milions d’anys en un juliol càlid, en una galàxia desconeguda, en un planeta molt marxós, on la diversió no té límit hi va passa una de les histories més fantàstiques!!

El planeta era gran i espaiós, de color verd clar, perquè hi havia un bosc extens d’arbres gegants; tot plegat com un conte de fades.

Va arribar per equivocació un noi que es deia Troier.

Era guapíssim, alt i intel·ligent (dels que m’agraden a mi, vaja). Tenia els cabells rossos i ben curtets. Tenia 12 anys. Sempre anava vestit com un cowboy tunejat. Sempre anava amb un barret, samarreta taronja, xaleco verd i unes botes marrons, amb unes estrelles de plata, sempre anava acompanyat del seu cavall Puxini.

Passejant i passejant es troben amb un pagès que tenia un hortet ben bonic i el seu ruquet Ruqui.

El pagès li diu:

-Ei ! tu que ets tant intrèpid o almenys m’ho sembla, voldries concursar en una gincama amb mi?

– No sé… però què i guanyo jo?-li contesta Troier.

– Em… Mhh… Mmhhh… -tartamudeja en Roco- A sí.

– A sí, què…? -pregunta tot estranyar Troier.

– Que el premi és mil milions i mig de €.

– Sí, sí, sí, sí, sí, sí i sí que vindré, oi tant que vindré!

– Ja, ja, ja- riu Roco en veu baixa i amb aquella musiqueta de llamps i trons.

El dia del concurs tots dos hi van anar ben preparats. El que donava la sortida la va donar i tots van córrer i córrer.

Hi havia deu proves:

Una consistia que un de l’equip mengés trenta pastissos.

I això a Roco se li donava molt bé.

La segona consistia en guanyar un lluitador de sumo però amb enginy.

I això a Troier se li donava molt bé.

La tercera consistia en regar un camp d’hortalisses, tonto, eh!! Però hi havia molta gent que se li morien.

I clar, a en Roco com que tenia un hort “no te digo”… li era molt fàcil.

La quarta consistia en fer una cursa de cavalls.

I això a Troier se li donava molt bé.

L’altra era de fer-se la pija en honor a la Berta.

Aquesta era extranya.

La sisena consistia en imitar a una ovella.

I bé a en Ruqui li anava força bééé ….

Les altres ja són historia.

Les van anant passant totes amb una mica de complicacions.

Al final van poder arribar al castell malèfic, on Troier es pensava que podia guanyar els diners. Però allà l’esperava el porquet gelatina Exuneitor.

Troier sent una veu extranya.

-Hei!! M’has enganyat!-crida Troier a Roco.

-Jejeje, i que? Esperaves que et donessin diners? Que ingenu…

-I doncs, que hi ha a dintre?

-El porquet gelatina Exuneitor.

Troier coneixia aquest porquet, perquè havia envaït el seu planeta.

Troier va tindre que lluitar amb ell “ves quin remei sinó volia morir….”

Quan tot estava perdut va vindre Puxini i va ajudar a guanyar al porquet…

El porquet i el pagès van anar a la presó a fer tasques de neteja i… al cap de dos setmanes van ser lliures i es van dedicar a vendre pastissets.

Tots contens al final. Troier va tornar cap a la seva galàxia, el negoci va anar super bé i els cavalls es van buscar xicota.

FI

Fet per: Àngels Solanelles Curcó

L’any 1942 en un petit poblat de França hi vivia en Jaume. En Jaume estava avorrit i va dir: – Pare els espanyols ens han pres tots els nens i nenes. Va dir en Jaume.

En Joan el pare d’en Jaume l’hi va dir: – Anem ha buscar-los. I així va ser. Van anar a l’ajuntament a parlar amb l’alcalde. Després de demanar a la gent del poble que s’acostessin a la plaça, en Josep l’alcalde va dir: – Tots els que estiguin preparats que agafin les seves armes i anem cap Espanya.

Quan van arribar a Espanya van veure que els nens estaven dins d’una ciutat emmurallada. Els guerrers francesos van llençar bombes. Al cap d’un dia en Joan va dir: – Ens vestirem com ells, així podrem entrar a la ciutat. Es van vestir com els espanyols i un home els va obrir la porta.

Un dia més van poder agafar tots els seus nens i nenes. Van agafar tots els soldats i els van cremar. Van tornar cap al seu poblat i van ser feliços.

Emma Gonzàlez Drudis

Fa molts anys, en un país llunyà, vivia un princesa molt maca, anomenada Zulema. La fama de la seva bellesa, es va estendre per tots els regnes veïns, des d’on començar a arribar prínceps i cavallers, que volien fer la seva esposa, però ella les rebutjava a tots.

Un dia el seu pare, el Rei, en veure que la seva filla no es decidia per cap príncep li va dir: “Zulema, filla meva, organitzar un torneig i el guanyador serà el teu marit”
La princesa al sentir això es va posar molt trist, perquè volia a Omar, un aposto jove que treballava al palau, el qual també estava enamorat de la princesa, però com que era pobre no podia aspirar a casar amb ella.

El dia del torneig s’apropava. Omar i la princesa no sabien que fer. Un dia Omar li va dir la princesa: “He tingut un idea, lluitaré en el torneig i es va vèncer, el teu pare no tindrà més remei que concedir la teva mà, què et sembla?.”

La princesa al sentir això, va veure un raig d’esperança, Omar era alt i fort i sabia lluitar, tenia moltes possibilitats de guanyar. La princesa li va dir abraçant: Em sembla una idea estupenda, però com et reconeixeré?

“Ho sabràs aniré diferent a tots” va dir Omar

I va arribar el gran dia, tot el poble estava allà, els participants van arribar en els seus preciosos cavalls engalanats i les seves armadures lluents, plata uns i negres altres.

Quan ja el rei havia de donar l’ordre,per començar, va aparèixer un genet vestit amb una armadura vermell brillant, va demanar al Rei permís per lluitar, aquest se li va concedir i el torneig va començar.
Els cavallers lluitaven i s’anaven eliminant, només quedaven ja dos, un d’armadura negra i el cavaller de vermell, els dos eren molt bons no se sabia qui anava a guanyar. El cor de la princesa bategava precipitadament, Omar no podia ser cap altre que el cavaller de vermell.
De sobte un cop del vermell, va donar de ple al de negre, que va caure d’un cop al terra.
Tot el poble es va posar en peu cridant: “¡Vencedor, vencedor!”
La princesa va estar a punt de desmaiar quan el cavaller inclinant davant el Rei i la seva família, va descobrir el seu rostre, era Omar!. El monarca no s’ho podia creure “¡Tu!” Li va dir.
Omar li contesto: “Senyor, us demano perdó pel meu atreviment, però amo a la vostra filla”. I la teva filla meva?”, Pregunto el Rei
Jo també pare”, va dir la princesa.

El rei, va mirar als joves i va veure que realment es volien molt i com coneixia Omar i sabia que era un bon noi, va donar el seu consentiment perquè es van casar.
El casament es va celebrar amb tots els luxes, les festes van durar mesos. Zulema i Omar van ser molt feliços i anys més tard, quan el Rei es retir, ells es van convertir en els Reis d’aquell llunyà país, on van governar amb bondat, saviesa i encert, per la qual cosa van ser sempre molt estimats.

FI

Joel Gallart Valencia

Un dia a la nit Skulduggery que és un detectiu, va anar a buscar la seva aprenenta, la Valquiria que vivia a Dublín.

– Valquíria! Baixa! – va cridar Skulduggery

– Perquè? Són les 2 del matí – va dir la Valquiria

– Tenim feina. – va dir Skulduggery.

– Ara baixo!- va cridar.

Mentrestant al port:

– Aparteu-vos del mig!- va cridar una veu greu.

– I si no, què ens fareu? – va dir el grup de punks.

– Us mataré! – va dir l’home tot enrabiat.

– Ja, ja, quina gràcia. Som cinc contra un. – va dir el punk i tot seguit va moure el cap perquè els quatre punks ataquessin a l’home.

Llavors va ser quan l’home es va esquivar el primer atac i va treure un revòlver gegantí i va començar a disparar. Tenia 6 bales i les cinc van tocar al mig del cap dels punks.

– Dusk! Marxem!- va ordenar a un vampir del seu costat mentrestant que es guardava el revòlver.

El vampir amb una agilitat impressionant va fer un salt i va passar davant l’home.

– Anem baró Vengeous? – va dir amb un fil de veu

– Sí, anem al castell a buscar la bèstia.

Mentrestant al castell una noia molt veloç i musculada mirava dalt de la teulada si arribava algú per lluitar.

En aquell precís moment van arribar la Valquiria i l’Skulduggery conduint un ferrari negre. Van baixar del cotxe i al mateix temps l’Skulduggery va encendre una bola de foc i la va tirar a la teulada del castell. S’havia adonat de la presència d’aquella noia, i en veure-la va abaixar la guardia. Va cridar un nom.

– Tanith Low, som nosaltres!- Va dir. En sentir-lo la noia va fer un bot i va baixar corrents per la paret.

• Hola – va dir amb un to de veu arrogant

• Hola, venim ajudar-te a matar en Vengeous i la bèstia.

• Molt bé, però no necessito ajuda d’un detectiu esquelet i una nena de dotze o tretze anys.

• Eh! – va cridar la Valquíria enfadada. – En tinc catorze i soc la filla d’un escriptor famós.

• Sí?, un d’aquest jovenets que tenen 33 anys?

• No, de George Caín. – Va dir orgullosa Valquíria.

• No! no m’ho puc creure, em portaràs a veure la casa del teu avi? Sóc fan d’ell des dels divuit anys!

• Si deixa que ens quedem.

• Vale, però és perillós, aviso.

Llavors es va sentir un cotxe negre i va aparèixer del no res.

• Correu, dins el castell, són ells! – va dir ràpidament a les dues noies mentre se les emportava sense que s’haguessin adonat de res.

En Vengeous va baixar del cotxe i va dir al vampir que busques gent, que hi havia un cotxe.

El vampir va manar a un grup d’infectats que busquessin a l’església i al castell.

En Vengeous ja era dins el castell i de cop hi volta va sentir que algú li deia:

• Has estat bé a la presó?

• Eh? Per fi! Et mataré Skulduggery! – va dir molt enfadat amb els ulls del tot rojos. Va treure una espasa i un revòlver i va començar a tallar l’aire i disparar intentant de tocar l’Skulduggery. L’Skulduggery anava fent unes passes minúscules i movent-se amb una agilitat impressionant.

Mentrestant la Valquíria anava agafant un bagul que hi havia dins un armari i la Tanith Low l’ajudava. Van anar a l’església un altre cop però els estava esperant el Dusk, el vampir. Llavors sense moure’s de lloc tenia el bagul sota els seus peus. Havia anat corrent i els havia pres el bagul sense que se n’adonessin. Era molt ràpid.

• Aquest es meu, mentrestant que jo el mato tú cremes el bagul.

• Sí. Va dir Valquíria

Amb un moviment va clavar el vampir a la paret tot agafant-lo per el jersei i li va dir:

• He vist tot el que has fet per prendre el bagul a la nena. No ets prou ràpid, tu no m’has vist.

En Dusk se la va quedar mirant amb els ulls fora d’òrbita, no sabia que fer, l’havia encastat a la paret.

• Adéu – va dir la Tanith, li va clavar al mig del pit l’espasa i al mateix temps li havia tallat el cap. La Valquíria només havia vist com el deixava clavat a la paret i després havia començat a cremar el semidéu, la bèstia.

Llavors va aparèixer l’Skulduggery amb el Vengeous gairebé mort, el va tirar al foc i va tirar una bola de foc gegant.

FI O NO.

Otger Pardes Fuses

Hi havia una vegada una nena que es deia Sofí que va anar amb els seus pares en Joan i l’Amèlia de vacances. Els pares de la Sofí eren molt simpàtics i van decidir anar a un campament on tot era sol i tranquil·litat i tothom s’ho passava bé.

Quan va arribar la mare va dir que féssim el sopar i així se’n podrien anar aviat a dormir perquè feia molt de fred. Però… passava una cosa que no hi havia menjar i la nena es va oferir voluntària per anar ella a buscar el menjar. I sí, se’n va anar tota sola a buscar el menjar.

Va arribar a la tenda i va demanar: peix, carn, fruita, etc. El senyor va dir que eren moltes coses però li va donar.  De tornada la nena anava caminant pel bosc tota sola quan es va trobar enmig del bosc. No sabia cap a on tirar!! Hi havia tres laberints i solament un portava al campament però no s’adonava de que cada vegada que entrava en un laberint en sortia un altre.

Va provar d’entrar en un que la va portar al desert. Tot estava ple de sorra. Un altre la va portar al mar que casi s’ofega però no hi havia manera de trobar el del campament. La nena molt i molt disgustada es va posar a obrir moltes portes però seguien apareixent i apareixent més i més laberints.

Mentrestant al campament s’anava fent de nit i la nena no apareixia. Els seus pares i altra gent del campament cridava: Sofí, Sofí, però no responia ningú. Tothom va anar a cridar als guardaboscos però els guardes van dir que era molt de nit per sortir ara a buscar-la i que hi anirien l’endemà a primera hora de la matinada. Els pares, però no podien esperar més i van sortir a buscar-la però unes quantes persones els van aturar i els van dir que no era una bona idea, que era molt perillós sortir aquestes hores. El millor que podien fer era anar a dormir i que demà ja la buscarien.

Mentrestant la Sofi seguia i seguia obrint les portes, però ja no sabia cap a on tirar!!
Havia provar totes les portes i cap de elles era la del Campament… de sobte, de la part més llunyana del bosc va venir un llop.

La nena al veure’l es va quedar de pedra perquè li feia por el llop. Però el llop no li volia fer res i la nena el va acariciar. El llop va fer que pugés a la seva esquena i tot trotant va portar a la nena al campament on ella volia anar.

La nena es va posar súper contenta, els seus pares se van emocionar moltíssim i tots els del campament també. Tots van estar contents i feliços.

Nerea Molina Garcia

L’equip del Anakin format per el Jest i el Valguira son els millors amics que te el Anakin. Son un equip de caça monstres que poden resoldre qualsevol problema. El Anakin es el cap del grup, la arma que fa servir mes es la espasa, es musculós te els cabells llargs els ulls verds es bastant intel·ligent, el Jest , la arma que fa servir ell es el arc la ballesta bàsicament les coses que sa de fer servir punteria, i per últim en Valguira es el mes musculós de l’equip la arma que fa servir ell es la destral.

Un bon dia el equip del Anakin rep una carta que diu : “ hola equip dels caça monstres necessitem la vostra ajuda , el bosc que tenim a la vora es comporta d’una manera molt estranya no se com explicareu us esperem el Dimarts que ve aquí a Grenblix ”. El equip dels Caça monstres es comença a posar en marxa

El Anakin agafa les armes en Jest agafa les armadures i el llibre de encanteris que serveix per fer encanteris ja que el Anakin i el Jest son una mica de aprenents de mag, i el Valguira prepara els cavalls. Els nostres amics emprenen el viatge cap a Grenblix però per camí els nostre reben el atac de uns llops monstruosos molt grans casi com un cavall els nostres amics han aconseguit matar-los a tots, al cap de 2 dies els nostres amics ja han arribat al poble el cap del poble els dona la benvinguda a Grenblix, primer de tot els ensenya la seva casa, desprès de haver-los ensenyat la seva casa el equip de l’Anakin va cap al bosc quan arriben al bosc ja el beuen que es molt terrorífic el bosc i el cap del poble els diu:

– Una cosa no se si u sabíeu però dins de aquest bosc hi un laberint que li diuen el laberint de el Fauno hi també diuen que hi ha una arma que permet destruir el que vulguis o et pot fe realitat un desig jo crec que qui es el causant de això voldrà aconseguir aquella arma – va dir el cap de el poble- desprès de dir tot això els nostres amics es preparen per entrar cap al bosc, el Jest agafa el seu material el seu arc, la ballesta, les fletxes, el llibre de encanteris i la armadura, l’Anakin agafa la armadura i la espasa, i en Valguira agafa la seves destrals, el seu martell i la seva armadura quan els nostres amics ja u tenen tot preparat se endinsen al bosc tenebrós quan mes se endinsen mes fosc es fa quan ja quasi no es beu casi gens el Jest pronuncia:

– LUMINUS BOSCUS !!!!!- crida en Jest, i tot el bosc es veu il·luminat, però desprès de pronuncia el encanteri els nostres amics es veuen envoltats de uns cavallers amb una armadura semblant a la seva i unes espases els cavallers sense pensareu ni un segon els comencen atacar els nostres amics estan en minoria per que els cavallers son 12 i els nostres amics sol son 3 però tot i això els nostres amics son millors en Jest en mata 3 el Anakin 5 i en Valguira amb la seva súper destral en mata 4 desprès de superar aquest entrebanc els nostres amics continuen la seva missió per que encara han de descobrir qui ataca al la gent del poble i qui les segrestes sense deixar rastre i sobretot qui vol impedir que arriben al mig del bosc que hi ha el laberint del Fauno i aconseguir la arma abans de qui sigui el causant de tot això però abans de arribar al mig es trobaren amb un home que porta una capa de color lila no se li veu la cara però sembla molt sospitós el home es va girar i va dir:

– hola equip dels caça monstres fa una bona estona que us espero aquí, suposo que no sabeu qui soc jo? Dons soc un mag em diuen el mag sec per que em diuen així dons ben senzill per que no tinc miraments amb ningú, hi ara equip dels caça monstres us mostraré el meu poder dons en guàrdia- va dir el mag. El mag va fe us dels seus poders extraordinaris primer va invocar unes quantes criatures les mateixes que van atacar als nostres amics quan venien cap a aquí però aquesta vegada amb uns cavallers a damunt els nostres no u van tindré gaire fàcil aquesta vegada per desfensen però u van aconseguir però desprès es van adonar que el mag sec ja no hi era. Els nostres amics ja havien descobert qui era el causant de tot però ara faltava saber on s’amagava el mag sec però primer de tot tenien de arribar al fons del laberint i aconseguir la arma que podia destruireu tot i fe realitat un desig, els nostres amics van arribar a la entrada de el laberint la entrada hi havia una escriptura que deia: “ qui se endinsi en aquest laberint potser que no surto viu”

Els nostres amics van traspassar la entrada i es van endinsar en el laberint durant el trajecte guiats per l’instin van sentir un soroll darrere seu es van girar i no van veure res però amagada dins la paret de herba observava els nostres amics, l’Anakin i els seus companys van arribar a una mena de sala en aquella sala hi havia un munt de estàtues l’Anakin va dir:

• Semblen persones aquestes estàtues es com si les avesin petrificat- va dir l’Anakin, Jest va dir també:

• Però això es impossible a no ser que u així fet medusa es clar la dona que pot petrificar a tothom- l’Anakin va es va girar i va veure aïlli medusa amb els cabells que eren serps el ulls li brillaven com si vulgues disparar, l’Anakin sense dubtareu ni un moment es va apartar cap a un costat el raig va anar directe a una estàtua la estàtua no li va passar res l’Anakin va dir:

• Nois pareu conte si us toca aquest raig us convertireu en pedra!!!- va exclamar-

En Valguira va treure tres miralls, un li va passar a l’Anakin, l’altre a en Jest i un se el va quedar ell, l’Anakin va entendre perfectament lo que volia dir aquell mirall, medusa va tornar a atacar ara aquest anava per en Valguira en Valguira en un acte reflex va ficar el mirall per que rebotes hi anés cap a medusa li va funcionar perfectament el raig va rebotar cap a medusa, en Valguira va dir: s’ha quedat de pedra que diuen- va dir en Valguira i tots van riure. Desprès de haver superat aquell entrebanc els nostres amics es van endinsar cada cop mes al final al cap de una bona estona van arribar al final de el laberint allí davant de els seus ulls hi havia la arma era com una llança però tenia una punxa a cada extrem de la llança l’Anakin la va agafar i va sentir com si una descarregar de energia li recorres tot el cos desprès de haver aconseguit la llança l’Anakin va formular lo que volia que destruís primer va dir:

• Oh llança destrueix al causant de tot aquest mal!!!!- va exclamar l’Anakin.

La llança va obeir i els va portar cap a on era el mag sec allí davant seu va aparèixer un drac de flames negres i es va es va menja al mag sec el mag a intentar destruir el drac de flames negres però tots els seus conjurs no li van servir de res el drac de flames negres se’l va empassar com si res l’Anakin i els seus companys en Jest i en Valguira van aconseguir eliminar al causant de tot lo que va passar. I el bosc va torna a ser tan bonic com abans les persones desaparegudes va torna i els monstres van desaparèixer.

Adrià Batiste Bonet