Havia una vegada, en un país molt llunyà, un nen que és deia Jess, tenia 12 anys i faltava poc pel seu aniversari i cumplir 13 anys! era molt simpàtic i agradable. Vivia amb la seva família, en una casa petita als afores de la ciutat. Són ell, tres germanes que es diuen: Wendy, Demi i Vanessa, i els seus pares. Un dia, va anar amb la seva bici, al seu lloc preferit… LA CASCADA!.

Era el seu lloc preferit per relaxar-se, i olblidar-se dels problemes del seu entorn. Un dia, va descubrir que darrera de la cascada i havia una porta secreta, quan va entrar va veure amb una persona, es va apropar i va veure que no era una persona, era… UN EXTRATERRESTRE!!!. Quan el va veure, es va asustar, perquè feia por, quan estava a punt de marxar corrents, el extraterrestre li va dir:

-No marxis corrents! No et faré res!

I el Jess es va quedar congelat quan el va parlar, es va girar i li va dir:

-Hhoollaa, em diic Jess iii tu?

-Hola, jo em dic Gloss! Encantat de coneixer-te!

-Igualment!

-I una cosa?

-Digue’m

-Que fas aquí? En aquesta cascada sol?

-Doncs que els meus companys, m’han deixat aquí!

-S’han olvidat de tu?

-Si, i no trobo menjar, ni res…

-Doncs si vols, pots vindré a casa meva!

-Aaa! Gràcies!

-Però amb una condició

-Quina?

-No facis soroll, perquè els meus pares estan a casa dormint…

-Vale, ni un soroll!

El Gloss va seguir al Jess, per anar a casa seva… A l’arribar, la germana del Jess, la Wendy (que era la més petita de les tres germanes) li va preguntar:

-Què fas Jess? Què és això que està al teu darrera?

-No t’importa. Fuig d’aquí!

-Si no me dius qui és, li diré a la mare que has portat una cosa rara a casa, i ja saps com es posa…

-No li diguis res a la mare!

-Doncs digue’m qui és!

-És un amic meu, que ha vingut nou al poble, ja està, contenta?

-Si jaja!

El Jess i el Gloss, van continuar caminant fins arribar a la cuina.

-Bueno Gloss, aquí tens la meva cuina, agafa algo de menjar i de beure, i pugem cap a dalt.

-Vale

Després de que el Gloss agafés menjar i el que volia, van anar cap a la habitació del Jess.

-I bé, aquí tens la meva habitació

-Ja ja

-Bueno està una mica desendreçada, pero bé, quasi sempre està així

-Ja ja vale

-I bueno, et vols quedar a dormir a casa meva?

-Vale, però… els teus pares deixaran quedar-me a dormir… a mi?

-Ostres … espera… tinc una idea!

Els Jess li va donar una disfressa de nen al Gloss, perquè sembles, algun nen nou que ha vingut al poble.

-Mira pos te quede bé!

-Ja ja gràcies!

-I bueno crec que els meus pares ja s’han despertat, perquè sento passes que venen cap aquí, segur que ha estat ma germana petita, segur que els hi ha dit que hi ha un desconegut a casa

-Ara no passa res, perquè vaig disfressat de nen.

Els pares del Jess, pujen a la seva habitació, obren la seva porta, amb cara d’enfadats, i li diuen:

-Jess, que és això que m’ha dit la Wendy?

-Què t’ha dit?

-Què ha vingut com una mena de persona verda.

-A ja, ha vingut un extraterrestre a la meva habitació.

-On està?

-Què és broma dona, que en veus algun?

La mare del Jess mira a la seva habitació i veu al extraterrestre, però com que anava disfrrssat de nen, sabia que era algun amic del Jess, i van passar 2 mesos, i els amics del Gloss no van aparéixer, i el Gloss es va quedar tota la vida a casa del Jess, sense que la seva mare sapigués que era un extraterresre…

I el Gloss i el Jess van ser tota la vida amics, i ningú savia que el Gloss era un extraterrestre…

I conte contat ja s’ha acabat!

Raquel Vivó

Dilian era la reina de les sirenes. Duia els cabells recollits en duos trenes adornades amb petites petxines. Tenia uns grans ulls blau cel i un nasset menut i una cua d’un blau més fosc. Portava un bikini de color rosa fet de caragols de mar. Era una sirena de 19 anys molt simpàtica i alegre però alhora molt exigent. Li agradava jugar i fer collarets amb les seves amigues sirenes, també li agradava pendre el sol i xafardejar amb les reines dels altres regnes. Tenia 7 germanes més grans que eren les seves conselleres i a les quals admiraba pels seus coneixements.

Hi havia una vegada uns nens que eren molt treballadors però el que més els agradava era les llànties màgiques. Un dia van anar al bosc a collir xampinyons. En van trobar molts xampinions, llavors van beure una cosa que brillava molt i van dir.

– Què és allò? Anem-ho a mirar, però hi ha algú i si ens agafa què farem!

Al cap d’una estona el Xavier li va dir a la Roser:

– Roser tu queda’t aquí que jo vaig a mirar allò.

– Vale – li va dir la Roser. El Xavier va anar allí sense fer soroll i va beure que era una llàntia màgica, en Xavier es va quedar parat va  cridar a la Roser ven fort:

– Roser, Roser! he trobat una llàntia!

-Ah! si? – va dir la Roser

– Vine corre! –  va exclamar el Xavier. I la Roser hi va anar i en va sortir un geni màgic i va dir:

– Si em traieu d’aquesta llàntia us deixaré que em demaneu un desig. – va dir el geni

– Què voleu que us consedeixi? – va dir – i la Roser i en Xavier van dir els dos alhora:

– Molta salut i molts diners! I el geni en un moment els va fer tindre molta salut i molts diners.

Els Xavier i la Roser el van treure de la llantia màgica i conte contat ja s’ha acabat i si no és mentida serà veritat.

 

Un dia d’estiu, una nena que es deia RAQUEL, anava a buscar la seva amiga LAIA per anar a la piscina juntes. A l’arribar, van veure que estava tot ple de gent. Van buscar i buscar per veure si trobaven algun lloc on seure, pendre el sol, menjar un gelat, beure… Al final, just a temps van arribar a trobar un lloc i a sobre, un lloc tranquil. Perquè van arribar a l’hora que tota la gent anava a dinar.

Elles súper contententes van cridar:-¡VISCA!ja no hi ha gent a la pisina, corre que si no tornaran hi començaran a…CRIDAR!!!
De sobte se’ls va costar un vigilant de la pisina i els hi diu:- Escolteu noies, que feu aquí? Elles li van respondre espantades:- Doncs estem prenent el sol! I ell va respondre:- Ah, molt bé, sento molestar-vos, adeu.
Al cap d’una estona, va aparèixer un pirata gegant, que volia fer que tota la gent marxés inclòs elles, però la Laia u va inpedir i li va dir:- Eh, Raquel no marxem ok? si vol que marxem haurà de lluitar amb mi!! Ella molt valenta va lluitar però…POBRA LAIA!!!! L’han derrotat,i de sobte la Raquel diu:- Doncs ara lluitare jo!! I sí, sí així va ser i la Laia l’animava com mai havia fet en la seva vida i al final de la lluita… QUI CREUS QUE HA GUANYAT?
Tota la gent deia: – EL PIRATA!! I no paravem de repetir!! I la Laia va dir a la gent del public:- Ha guanyat… LA RAQUEL!!!! Després d’allò que va ser un triomf per la Raquel, la Laia li va donar una copa d’or on hi havia un pirata dibuixat estès a terra i on la Raquel li posava un peu damunt de la seva esquena i cantava la victoria!!!
Nens i nenes aquesta història (SOMNIS D’ESTIU) s’ha acabat!!!
Ah, sí i prepareu-vos per la pròxima aventura que es dira…UNA NIT TERRIBLE!!! Adéu!!!

PLANTEJAMENT: Una vegada hi havia una Fada que es deia Fani i els seus pares es pensaven que encara era una nena, i ja tenia 17 anys, per això llavors la van ficar en un col·legi a Artesa de Lleida just a 5è, on estavem nosatres!! Es feia passar per una nena , quan va arribar al col·legi el Biel, la Mar, l’Eric, la Lídia, la Berta, la Janís, la Nerea i jo la vam acompanyar i li vam ensenyar el col·legi.

Ella, la Fani, només pensava en que al sortir del col·legi, com s’ho faria sense que ningú la veiés com és que es transformava en Fada. A ella no l’importava l’escola ni re , solament, l’importava com es transformaria.

NUS: Al sortir de l’Escola la Fani es va amagar a l’Ermita de Sant Ramon i allí es va transformar, però resulta que la va veure el. . . CAPELLÀ!!! L’home es va quedar blanc i va caure a terra, s’havia quedat inconscient, llavors la Berta, el Biel, la Lidia que sempre quedavem a jugar a l’ermita de Sant Ramon hi van anar i . . . VAN VEURE aaaaaaaaaaal… capellà inconscient, i vam dir: – correu, anem a buscar els pares, anem a cridar-los!

La Laia tota nerviosa va a trobar a la seva mare i comença: – Mama, mama  mira que ha passat . . . mama, mama, mama, mama  a Sant Ramon. .. Mama, mama, el capellà . . .

La mare la va serguir sense saber què li estava dient. Van anar cap a Sant Ramon i van veure el capellà estès a terra inconscient!!! Van trucar a una ambulància i va vindre de seguida i se’l van emportar fins a l´hospital MONTSERRAT. La Fada els va veure, perquè amb la màgia ho veia tot. Ho va veure tot i es va sentir culpable i va pensar. . .  “Els he de dir el meu gran secret.

Va anar a trobar els nens i els va dir: – Hola , (amb la cara trista i recaiguda ) nois i noies sou els meus amics i . . . us he de dir una cosa.

La Raquel li va dir: – Fani tu diguens el que pensis, i no t´amaguis, perquè som els teus amics!!.

La Fani els va dir : – Jo, jo… sóc , sóc…. un, una fada, per això vaig vestida aixi i m’he d’amagar cada dia quant surto del cole i no em podeu veure.  Ara us ho demostraré.

Tots es van quedar parats. No sabien com contestar i encara havien de veure com es transformava .

DESENLLAÇ- La Fani , fada és va transformar de fada a una nena normal.

I això els va sorprendre molt als nens sobretot a l’Adrià que es va quedar emocionat i va dir: – Guau Fani! Com ho has fet aixó? És molt emocionant no sé com ho pots fer ja m’ho ensenyarás, mola molt!!!!!!!!!!!!.

Tots els nens es van quedar al·lucinant i també es va quedar al·lucinant la Raquel que primer li habia dit allò. I el que o la que no li va sentar tant bé que la Fani ens ho hagués estat amagant va ser a dos persones la Nerea i la Berta. Que li van dir:

-A nosaltres no ens enganyaràs perquè has fet un truco i ens estàs enganyant a tots.

Els nens i les nenes la van defensar i ella també es va defensar sola. Al final ella i la Berta i la Nerea es van tornar a fer amigues i van anar tots contents. I la Berta i la Nerea ja estaven pensant un altre cop males idees. Pero no les van dir perquè si no les jutjarien i al final van marxar a jugar i a que la Fani fada els ensenyés els trucs a l’Adrià.

I S´HO VAN PASSAR MOLT BÉ!!!!!!!!!!! ADEU!

El personatge era una noia muda, d’uns vint-i-cinc anys, baixeta i molt prima. Era molt poca cosa com un escuradents.

Anava vestida sempre de lila i rosa, amb una llarga cabellera que li arribava fins al cul, tenia el cabell ros, brillant i arrissat com una cua de cavall. Tenia les celles molt gruixudes de color ros i les pestanyes eren tan llargues com els cabells del serrell.

Tenia molts grans per tota la cara com si li hagués agafat la varicel·la, i uns llavis tan gruixuts quasi com els dits de la mà. I les dents que era la part del cos que li agradava més les tenia sempre súper netes.

Al coll hi portava un collar que mai es treia. Era una cinta negra molt apretada.

Era molt fredolica i sempre portava els seu abric llarg que estava tot apedaçat de portar-lo tant. I el seus botons que eren vermells ara són de color negre.

Les seves sabates eren unes botes que no tenien cordons perquè com que era tan pobra i no tenia diners per comprar-se unes botes noves.

Les botes li anaven petites i el dit gran del peu sortia molt i estava molt brut. Portava un bolso molt brut on hi portava tot el menjar o les restes de menjar que es trobava a les escombreries. I el seu vehícle o transport era el seu patinet que li va agafar a un nen.

Ella vivía a les afores de un poble en una cabanya feta amb palots.

La noia es deia Estela Felipe Brutus.

Hi havia una vegada ja fa molts anys, que es va enterrar una princesa. A l’acabar de casar-se es va morir. El poble desesperat va buscar uns successors per evitar una més gran desgràcia.

I van tindre uns altres Reis i una adorable Princesa. Va arribar el dia en que la Princesa es va haver de casar perquè aquest era el destí de la seva filla, ja que si no es casava el regne ja no seria per a ells. Pero la princesa va dir: jo no em vull casar! I la princesa va respondre cridant que no es volia casar, va fer un bon rembombori.

Van passar dos mesos. I de sobte van anar a l’esglèsia per assajar, i el noi que s’havia de casar amb la Princesa era molt “patós” i no li sortia res bé. I de sobte va marxar corrents cap al cementiri. I va arribar un moment que, de sobte, li va posar l’anell a una branca, però no era una branca qualsevol, sinó el dit de la antiga PRINCESA. La novia cadàver va aparèixer enmig d’una fumerada i el noi se’n va anar corrents. Però la princesa el perseguia i espantat, li diu: qui ets? què vols? perquè em persegueixes! – va dir el noi. No saps que m’acaves de posar el anell al dit! – va dir la princesa morta.

Va passar un temps, més o menys uns quatre mesos i la Princesa se va haver de casar-se obligadament amb un qualsevol. El dolent se volia casar amb ella per la fortuna i els reis per la fortuna del altres.

Mentrestant la novia cadàver va decidir casar-se amb el noi que li haiva posat l’anell al dit. Van decidir casar-se al món real. La Princesa els va veure i va anar a l’esglèsia, i quan va arribar el moment la novia cadaver volia que el noi es casés amb aquella noia i no amb ella. I de sobte va aparèixer el noi dolent, que s’havia de casar amb la noia per poder quedar-se amb els seus diners. La nòvia cadàver el va mirar i li va dir: tu, tu vas ser el que em va matar! I el dolent va dir: – Elisabet ets tu! I de sobte va agafar el vi enverinat per poder casar-se amb l’Elisabet. Es va beure el vi enverinat i es va tornar lila perquè ja estava mort. Després va continuar la boda. Aquesta historia ja sa acavat.

Hi havia una vegada uns aliens-gerrers que volien destruir el planeta Terra. El seu líder els va dir el nom d’una escola que havien de destrossar.

Van enviar uns alienígenes dels més dolents a l’escola que es deien “Nintendo DS” i el van matricular. A partir d’aquest moment és quan va començar la destrossa.

Quan va arribar al planeta Terra la seva nau es va convertir en una casa i se’n va anar cap a l’escola amb la motxilla… però no portava les coses escolars com llapissos i bolígrafs, sinó armes! El Nintendo DS semblava un alienígena indefens. Tenia un cap molt gros, i un cos petit verd com la gespa.

El primer dia d’escola es va fer amic de tots. A la classe de geometria quan la senyoreta va dir “treieu el regle”, l’alien va pitjar un botó i van sortir tot de petards, músics de joguina, tiradors de bales i serpentines de colors per tot arreu.

L’home de la senyoreta era policia i li va regalar una pistola i va tirar tres trets: pam! pam! pam! Tota la classe destroçada amb els pupitres pel terra, els vidres trencats, tots, menys on s’asseia en Nintendo DS que no es va moure ni un segon. Després va dir que si no us haguessiu mogut no hauria passat res! En Nintendo DS va treure una llibreta on hi deia geometria i va escriure: fet.

A Música va treure la flauta i quan va començar a tocar, totes les coses de la classe el van començar a seguir i inclòs els vidres i les persones com el “Flautista d’Hamelí” i va tornar a treure la llibreta i va tornar escriure: fet.

A llengua, a mates i a naturals van començar terratrèmols. Va caure tot i tot es va trencar. Només quedava una classe per destrossar la de Belles arts. Van anar a la classe i van començar a dibuixar un prat, després va demanar música i van possar cassete del seu planeta, i va fer la cançó:” Pinturaa,pinturaa, magrada la pintuuraa, pinzells i pintuures poseu-vos a pintar-ho toot”. Els pinzells i les pintures es van moure tots sols i van pintar tota l’escola fins i tot els mestres.i va destroçar tota l’escola.
Va clavar la vandera del seu planeta a dalt de la escola i després es va ensorrar tota la escola, tothom es va acomiadar del NintendoDS i es va tornar al seu planeta i li van donar una medalla d’or de conqueriments a la terra.

Biel Badia
5é
2-6-08

Era un dia com cada dia, als bosc dels follets, un dia amb molta calor! I com sempre tots estàvem ben avorrits menys l’inspector, el seyor Xen, que estava fent un nou invent!

Quan els follets ho vam saber tots vam anar corrents a veure què era, i l’inspector, de sobte va exclamar:
-Tatxan! El meu nou invent, es diu DIVERPARC !!!

Ens vam quedar de pedra, ens va dir que era un invent perquè no s’avorrissin els follets, i tots vam fer:
-Visca! Ja no ens avorrirem més !

El dia següent ho vam voler provar, però ens va dir l’inspector Xen que encara faltava una setmana per a que tot estigués a punt. Deia que era el millor invent que havia fabricat a la seva vida, i costava molt de fer, per això tardava tant temps.

Quan finalment ho va haver a cabat i tots ho vam poder provar ens ho vam passar molt bé! Hi havia una catifa voladora, un invent com el dragon Khan,  un altre similar al  Tutuki-splaix i n’hi havia un que era com una noria! Totes les atraccions eren súper divertides!

Això em va passar un dia quan em vaig aixecar de dormir. Els meus pares em van donar la notícia
que marxàvem al bosc a pasar el matí. Més tard, a la tarda, aniríem a Barcelona a comprar-me unes sabates i després a l’aquari dels dofins. Em van dir que també hi aniríem i que podríem tocar-los. I finalment, al vespre aniríem a navegar.

Primer vam anar al bosc. Vam trobar lloros, pardals, cacatues…etc. Ens vam emportar l’esmorzar i ens vam quedar a esmorzar allí. Després al cap d’unes hores vam anar a Barcelona vam anar al corte Inglés, per poder comprar-me unes sabates noves però vam acabar comprant més coses de les que ens havíem pensat.

I poc després cap a l’aquari a veure els dofins. Ens van deixar pujar en una barca i vam poder tocar els dofins i donar-los de menjar. Quan vam acabar de veure tot l’aquari vam anar a navegar.
Jo em vaig marejar una mica però al veure una vista tan formosa em va passar.

Va ser un dia molt divertit!