Escola del Soleràs

La Mare de Déu de Montserrat, “la Moreneta” es la més important advocació de la Mare de Déu a Catalunya.

Està relacionada amb el descobriment d’una imatge de la Verge, cap a les darreres dècades del segle IX, segons la tradició. Van ser uns pastors que pasturant el seu ramat a la falda de la muntanya, veieren intenses resplandors a dalt al cim. Anaren de pressa a comunicar-ho al rector i aquest al bisbe de Vic que acompanyat de nombrosa comitiva va poder veure amb els seus propis ulls que la resplandor era certa i que procedia d’una imatge de la Mare de Déu, tota morena, col.locada en un arquit excavat a la roca. Construiren una capella per venerar la imatge i al seu entorn un monestir de monges benedictines que, per por dels serraïns foren substituïdes per monjos de Ripoll. Tal com va anar creixent la devoció especialment dels nobles a la “Moreneta”, va créixer també el monestir fins que els reis Catòlics li van donar l’impuls definitiu edificant en dimensions ja realment grandioses i proveint-lo d’una comunitat ben nombrosa de monjos, que van fer venir de Valladolid. Gràcies a aquest impuls, Montserrat esdevingué el gran santuari de Catalunya.

L’11 de setembre del 1881 el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya.

La muntanya de Montserrat s’alça majestuosa, aillada dels altres sistemes muntanyosos. Forma una petita serralada de 10 km de llarg per 5 d’ample. La fascinadora combinació de roca nua y verdor exuberant, els cims rocosos inclinant-se lleument els uns sobre els altres com si hagués quedat allí petrificada una batalla de titans, el més alt dels quals s’alça orgullós a 1.235 metres d’altura; la llum canviant al llarg del dia especialment al capvespre i en la succesió de les estacions, que ofereix una visió sempre nova i encisadora; és en el seu conjunt d’una bellesa no per a ser explicada, sino per a ser contemplada. Amb tota seguretat fou santa aquesta muntanya des del principi dels temps: santuari de la Natura, quan hi pujaven les gents tenien la sensació de pujar a la sagrada mansió dels Déus, igual que sentiren els israelites el mont Sinaí i els grecs l’Olimp. La Mare de Déu que veneren els cristians en aquesta muntanya és la última metamorfosi de la divinitat més antiga de la humanitat, la Mare, que ben segur hi té a Montserrat el seu sant habitacle des que el món és món.

Les Montses poden sentir-se orgulloses del seu nom: en pronunciar-lo es fan presents la indescriptible bellesa de la muntanya, la Mare de Déu a la que està dedicada, la tradició i l’esperança d’un poble que s’ha aglutinat al voltant d’aquest nom i d’aquest símbol.

És veritablement una gran cosa dir-se Montserrat, sobretot a Catalunya. Moltes felicitats!

Extret de “EL ALMANAQUE”

Avui fa 25 anys que hi va haver, fins fa poc, l’accident nuclear més important de la història de la humanitat. Interessant és, doncs, recordar què va passar quna encara tenim tant recent el que ha passat al Japó. Potser és el moment de replantejar-nos el tipus d’energia que volem i veure en les energies alternatives el futur de la humanitat.

L’accident de Txernòbil (Txornòbyl) fou un accident nuclear, considerat el més greu de la història, ocorregut a la Central Nuclear de Txernòbil a Ucraïna (llavors a la Unió Soviètica) el dissabte 26 d’abril de 1986. És el primer accident nuclear que ha obtingut un set (nivell més alt) a l’Escala internacional d’accidents nuclears, només assolit per aquest i, en 2011, al de Fukushima. Aquell dia, en un augment sobtat de potència al reactor número 4 de la central, es va produir l’explosió de l’hidrogen acumulat dins del nucli pel sobreescalfament, durant una prova en la qual se simulava un tall de subministrament elèctric.
Va haver un incendi que va durar deu dies. Més de 800.000 “liquidadors” es van dedicar a “liquidar” la catàstrofe, acabant malalts o morts la majoria d’ells. Més de 130.000 persones van ser evaquades de la zona, tot i que n’hi ha algunes, la majoria gent gran, que ha decidit continuar a viure al seu poble de tota la vida malgrat la contaminació radioactiva. Hom estima que l’esperança de vida a Ucraïna, que era de setanta-nou anys als darrers anys de la Unió Soviètica, quan va ocorrer l’acident, seria de cinquanta-cinc anys en 2020 a causa dels seus efectes.
A causa de la manca d’un edifici de contenció a la central nuclear, es dispersà un plomall de pluja radioactiva a diverses zones de la Unió Soviètica i el continent europeu, el 60% de la qual sobre Bielorússia. El 40% del total del territori europeu es va contaminar amb el combustible que es va dispersar a l’atmosfera. Grans àrees d’Ucraïna, Bielorússia i Rússia en resultaren greument contaminades, el que provocà l’evacuació i reassentament d’unes 300.000 persones que vivien a menys de trenta quilòmetres de la central.
Actualment la zona està pràcticament despoblada i coberta per una gruixuda capa de pols amb un alt contingut en americi i altres nucleids altament radioactius. Un grup de tècnics i enginyers hi treballen encara, malgrat els greus efectes que saben que infligeixen a la seva salut, per a controlar la zona i intentar preservar els europeus de noves onades de contaminació, fuites i nous accidents. Immediatament després de l’accident el reactor es va cobrir amb un sarcòfag de formigó, vint-i-cinc anys després es va començar a construir un segon confinament, d’acer, per sobre d’aquest. La zona restarà altament contaminada i considerada inhabitable durant quaranta-mil anys.

Les conseqüències d’aquest accident han estat immenses: El 2005, l’OIEA va elaborar l’últim informe que detalla el nombre de morts directament causats per l’accident en 59 persones, d’ells 48 treballadors de la central. Els casos de càncer de tiroide comptabilitzats han estat més de 4.000. S’estima que 600.000 persones van ser afectades per la radiació, de les quals almenys 3.500 moriran com a conseqüència de la mateixa, entre ells la majoria dels 2.500 treballadors i militars que van construir el primer sarcòfag de ciment. egons un tècnic del centre científic del govern ucraïnès, a Ucraïna es registren casos de càncer de tiroide, leucèmies i mutacions genètiques que no apareixen en les estadístiques de l’OMS, i que eren pràcticament desconegudes fa vint anys.

El Dia Internacional del Llibre és una festivitat celebrada a nivell internacional amb l’objectiu de promoure la lectura, que té el seu orígen en la Diada de Sant Jordi celebrada a Catalunya, on ha estat tradicional des de l’època medieval per als homes per donar roses a les seves amants, i des de 1925 per a la dona a donar un llibre a canvi. A nivell internacional és promoguda per la UNESCO, qui la va promoure per primer cop el 1995.

El 7 d’octubre del 1926, Vicent Clavel Andrés, un editor i escriptor valencià establert a Barcelona, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona celebrar una festa en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes (1547-1616).

El 6 de febrer d’aquell any, el govern espanyol presidit per Miguel Primo de Rivera va acceptar la proposta i el rei Alfons XIII va signar el Reial Decret que instituïa la Fiesta del Libro Español. Poc després, el 1930, es va traslladar la data al 23 d’abril, dia de l’enterrament de Cervantes.
Més tard, el 1995, la UNESCO instituïa el 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.

Cal recordar que un 23 d’abril també va morir Josep Pla (1897-1981), escriptor català, i el 23 d’abril de 1616 del calendari julià (3 de maig de 1616 del calendari gregorià) també va morir William Shakespeare (1564-1616), escriptor anglès.