Archive for 26 d'abril de 2011

Avui fa 25 anys que hi va haver, fins fa poc, l’accident nuclear més important de la història de la humanitat. Interessant és, doncs, recordar què va passar quna encara tenim tant recent el que ha passat al Japó. Potser és el moment de replantejar-nos el tipus d’energia que volem i veure en les energies alternatives el futur de la humanitat.

L’accident de Txernòbil (Txornòbyl) fou un accident nuclear, considerat el més greu de la història, ocorregut a la Central Nuclear de Txernòbil a Ucraïna (llavors a la Unió Soviètica) el dissabte 26 d’abril de 1986. És el primer accident nuclear que ha obtingut un set (nivell més alt) a l’Escala internacional d’accidents nuclears, només assolit per aquest i, en 2011, al de Fukushima. Aquell dia, en un augment sobtat de potència al reactor número 4 de la central, es va produir l’explosió de l’hidrogen acumulat dins del nucli pel sobreescalfament, durant una prova en la qual se simulava un tall de subministrament elèctric.
Va haver un incendi que va durar deu dies. Més de 800.000 “liquidadors” es van dedicar a “liquidar” la catàstrofe, acabant malalts o morts la majoria d’ells. Més de 130.000 persones van ser evaquades de la zona, tot i que n’hi ha algunes, la majoria gent gran, que ha decidit continuar a viure al seu poble de tota la vida malgrat la contaminació radioactiva. Hom estima que l’esperança de vida a Ucraïna, que era de setanta-nou anys als darrers anys de la Unió Soviètica, quan va ocorrer l’acident, seria de cinquanta-cinc anys en 2020 a causa dels seus efectes.
A causa de la manca d’un edifici de contenció a la central nuclear, es dispersà un plomall de pluja radioactiva a diverses zones de la Unió Soviètica i el continent europeu, el 60% de la qual sobre Bielorússia. El 40% del total del territori europeu es va contaminar amb el combustible que es va dispersar a l’atmosfera. Grans àrees d’Ucraïna, Bielorússia i Rússia en resultaren greument contaminades, el que provocà l’evacuació i reassentament d’unes 300.000 persones que vivien a menys de trenta quilòmetres de la central.
Actualment la zona està pràcticament despoblada i coberta per una gruixuda capa de pols amb un alt contingut en americi i altres nucleids altament radioactius. Un grup de tècnics i enginyers hi treballen encara, malgrat els greus efectes que saben que infligeixen a la seva salut, per a controlar la zona i intentar preservar els europeus de noves onades de contaminació, fuites i nous accidents. Immediatament després de l’accident el reactor es va cobrir amb un sarcòfag de formigó, vint-i-cinc anys després es va començar a construir un segon confinament, d’acer, per sobre d’aquest. La zona restarà altament contaminada i considerada inhabitable durant quaranta-mil anys.

Les conseqüències d’aquest accident han estat immenses: El 2005, l’OIEA va elaborar l’últim informe que detalla el nombre de morts directament causats per l’accident en 59 persones, d’ells 48 treballadors de la central. Els casos de càncer de tiroide comptabilitzats han estat més de 4.000. S’estima que 600.000 persones van ser afectades per la radiació, de les quals almenys 3.500 moriran com a conseqüència de la mateixa, entre ells la majoria dels 2.500 treballadors i militars que van construir el primer sarcòfag de ciment. egons un tècnic del centre científic del govern ucraïnès, a Ucraïna es registren casos de càncer de tiroide, leucèmies i mutacions genètiques que no apareixen en les estadístiques de l’OMS, i que eren pràcticament desconegudes fa vint anys.