Espanya és un “Estat d’autonomies”, és a dir, el govern central ha transferit poders i autonomia a les comunitats que l’integren.
És, en l’exercici del dret a l’autonomia que les províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars, i les províncies amb entitat regional històrica van accedir a l’autogovern en constituir-se com a comunitats autònomes de l’Estat espanyol.

L’atorgament de l’autonomia i la transferència de competències es va planejar amb la intenció de garantir un major grau d’autogovern a les “nacionalitats històriques” d’Espanya: Catalunya, el País Basc i Galícia. Les primeres tres van accedir a l’autonomia mitjançant un procés ràpid i simplificat, mentre que la resta havia de complir diversos requeriments estipulats en la constitució.

Entre 1978 i 1983, es van constituir 17 comunitats autònomes :

Andalusia (Andalucía)
Aragó (Aragón)
Astúries (Asturias)
Canàries (Canarias)
Cantàbria (Cantabria)
Comunitat de Madrid (Comunidad de Madrid)
Comunitat Valenciana
Castella – la Manxa (Castilla-la Mancha)
Castella i Lleó (Castilla y León)
Catalunya (Cataluña, Catalonha)
Extremadura (Extremadura)
Galícia (Galicia, Galiza)
les Illes Balears
el País Basc (País Vasco, Euskadi)
Regió de Múrcia (Región de Murcia)
Navarra (Nafarroa)
La Rioja

Cada autonomia té un parlament, els membres del qual són elegits democràticament. El govern comunitari està encapçalat per un president el qual és responsable davant el parlament.

A més de les comunitats autònomes, i com a divisions territorials de primer nivell també, hi ha dues ciutats autònomes: Ceuta i Melilla, ambdues localitzades a la costa del nord d’Àfrica.