El conte i la novel·la

El conte

El conte és una narració generalment breu, que explica una sèrie de fets reals o inventats, amb la intenció de divertir o moralitzar.

Per bé que sovint la història de la literatura l’hagi considerat de segona categoria, el conte és un dels gèneres literaris més tradicionals i populars. Tothom recorda els títols dels contes més coneguts que d’infants ens han estat explicats a l’hora de menjar, de dormir o, encara millor, pel sol plaer de ser explicats.

El conte tradicional

El conte tradicional acostuma a ser una narració breu i d’estructura simple, transmesa de generació en generació per via oral fins a perdre’s la identitat de l’autor i formar part de la pròpia cultura. Per això una mateixa història es presenta en diferents versions o variants encara que sempre amb la mateixa finalitat: entretenir i moralitzar, principalment gràcies a la presència de fets i de personatges fantàstics, sovint símbols o representacions de temes o condicions humanes. Qui no recorda la bruixa dolenta, l’ogre monstruós, el rei vanitós, la fada bona, l’infant innocent… o els animals que parlen, els encanteris, els maleficis, els somnis, etc.?

El conte d’autor

Al marge del conte tradicional, molts escriptors sobretot moderns han conreat aquest gènere. És l’anomenat conte literari o culte, ja que en aquest cas sí que en coneixem l’autor i se sol tractar de textos escrits. De fet, són narracions curtes, més o menys breus, en què el tema o l’acció es concentra a fi de provocar un major efecte final. Se solen publicar en reculls sota un títol genèric i cada conte és independent tot i la relació que pugui tenir amb la resta.

La seva reduïda extensió fa que els aspectes formals també quedin força limitats, sobretot si els comparem amb els d’una novel·la. Per alguna cosa el conte s’ha comparat a una novel·la condensada; o de vegades un conte ha servit d’esbós per a una futura novel·la. Així ens trobem com els personatges, en general, no presenten una caracterització gaire complexa i sovint són el resultat de la pròpia acció.

Com en tot text narratiu, en un conte hi hem de saber identificar els elements següents:

Argument

Personatges

Espai

Temps

Punt de vista del narrador

L’estructura lineal és la que presenta els fets seguint unes parts determinades: presentació o exposició, desenvolupament o nus i desenllaç o final. Però també podem llegir contes amb estructures molt més lliures i originals. Això no vol dir que no hi hagi contes d’una complexa elaboració i difícils d’entendre. Cada conte, cada recull, cada autor tenen les seves claus per descobrir i per entendre’n el significat, el sentit o la “gràcia”. Per això, més que la història en si, un personatge, un aspecte concret, el lector de contes ha de saber copsar l’obra en el seu conjunt. A vegades pot ser la finalitat, el to, l’actitud amb què ha estat escrit (realista, sarcàstic, irònic, al·legòric, didàctic, moralista…) la veritable clau que ens en faci entendre i valorar el significat, el sentit, la “gràcia”.

Llegir contes i entendre’ls

En tot cas, el més recomanable és llegir contes, força contes i de tot tipus. Per fer boca, us proposem la lectura del conte “La guerra” del més conegut com a poeta però també excel·lent prosista Josep Carner.

La novel·la

Gènere per excel·lència de la narrativa, la novel.la escrita generalment en prosa i d’una complexitat i llargària considerables, s’origina ja per ser llegida, a diferència d’altres gèneres anteriors com la poesia o el teatre (que inicialment eren “dits”).

Com indica el seu mateix nom (derivació de nova), la novel·la narra fets la successió dels quals constitueix una història fictícia (encara que es pugui basar en fets reals, succeïts, l’hem de considerar diferent de la realitat).

Aquesta història relatada serveix, doncs, de fil conductor de la vida d’uns personatges, d’un espai i d’un temps determinats on s’encabeix l’acció, una acció que pot ser contada de diferents punts de vista.

Història i narració

Les històries, els arguments de les novel·les, no sempre presenten una estructura lineal, sense cap alteració temporal. Aquesta és la diferència entre història i narració: en la primera, la successió de fets és narrada seguint l’ordre del temps real (com hauria passat en la realitat), mentre que, en la narració, és tal com està explicada.

Un exemple il·lustratiu pot ser el de la novel·la biogràfica, en què comença la narració quan el protagonista es troba moribund i mitjançant una gran retrospecció ens relata la seva vida (història). El cas a la inversa és l’anticipació: quan se’ns avança algun fet que succeirà (ja que el narrador omniscient ja ho pot saber).

Els personatges

Els personatges de la història són les creacions fictícies de les persones que prenen part en l’acció.

S’han de caracteritzar i descriure d’una manera prou consistent perquè adquireixin versemblança: no cal dir que certs personatges d’obres literàries (novel·la, teatre, cinema, còmic) han esdevingut ídols o herois famosos…

Hi ha dues maneres de caracteritzar els personatges: directa o indirecta. La primera és la feta pel mateix narrador mitjançant les seves descripcions (física o psicològica), mentre que la segona és per mitjà de l’actuació del mateix personatge (actitud general, manera de parlar, evolució…); així és com el lector es va fent idea de com és. Sovint trobem els dos procediments en una mateixa obra, sobretot quan el personatge té un cert protagonisme i mostra una evolució al llarg de la novel·la.

Temps i espai

El quan i l’on en els quals s’emmarca la història també tenen un paper fonamental en tota novel·la, sobretot per donar-hi versemblança, realisme, simbolisme… El mateix passa amb l’ambientació i amb tot l’entorn d’aquest món creat que, recordem-ho, és de ficció, però pot no semblar-ho. Tant si la novel·la es situa en una època històrica, com si és moderna o coetània, o si es tracta d’una novel·la de ciència-ficció cap detall no pot fallar ni hi pot faltar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *