LLETRA A CLARA SOBIRÓS

Molt amada i de mi cara amiga:

Tu volies que et digués què pensava dels poetes i de la poesia, No gosaves preguntar-me què creia dels meus versos i què n’espero. Tornàvem a Rozesbruck, i enfilàvem la ruta tirada on s’encauen, febrosos, els homes en llurs closques brogidores i on els mes insensats s’estimben. Però el cor cremava les primeres cendres i, a ple sol, en un viratge cenyit per fosques arbredes, jo només recordava la nit del teu cos i tants d’estels insòlits que hi neixen i hi moren. Insisties perquè t’aclarís el sentit d’algunes expressions que t’atreien per llur ordenació i el significat d’alguns mots que a tu et suggerien d’altres realitats que no són pas, per a tots, immediates. Jo, gairebé fora de joc en aquells moments, em delectava donant noms nous a les mars clares —o bromoses!— que reflectien els teus ulls, o accelerava, foll, per a perdre’m a la jungla de les formes, de les colors t deis sons, on tu, l’altra, també hi éreu.

¿Què et diré, ara que visc d’evocar la flaire deis fonolls en un crepuscle de focs boscans i camps esmargenats? Voldria respondre’t just si encara no em fossis tota present. Em moc enmig d’aparences, i la teva hi senyoreja múltiple. Però potser tu, que ets moltes, m’entendràs aviat si et dic que, als meus anys, m’és difícil de definir el poeta —el món n’és ple, però no escriuen— i d’aclarir-te què es un versifi­cador, també n’hi ha molts, els quals es mouen pels erms tot llegint preceptives escrites no sempre amb prou enginy, o copiant, barroers, allò que han dit, en els segles, els poetes.

Tu, quan llegeixes, vas, de dret, a cercar el sentit del que diuen o tenen la intenció de dir els escriptors. Si em llegeixes a mi —i temo que t’hi penses com qui vol contravenir el semàfor— recorda sempre que sóc un testimoni del que conto, i que el real, del qual parteixo i del qual visc amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu penses descobrir-hi, són el mateix. Talment com tu ets l’altra, i sou dues —o més!— i tens i et coneixen per un sol nom: Clara.

Escric, sí escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir gens en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha, em sembla a mi —t’ho deia quan distreta del que et deia t’allunyaves amb mi cap allà on l’oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure’s o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit
llibertat.

Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?

A tu, a qui plau l’inconegut i el nou —malgrat que, de tant en tant, vesteixis i t’enjoiellis amb deixes del bon gust de l’avior—, no et pot desplaure del tot el joc d’imatges ni allò que a d’altres pot semblar misteriós i fins estrany en els meus llibres. Ja sé que amb mi delires quan la selva de­lira i el flam abranda els ceps; però hi ha molí de sol, ja ho saps; i si no hi parlo de tu i no et canto quan saltes del bot volador i recolzes els esquís a la paret perquè s’eixuguin, i, negre com ets, t’esbulles, expressament, el cabell, et pin­tes, rius i em somrius tot dient-me el nom —l’altre—, es perquè els poemes solen anar sempre més ençà o més enllà del terra que petjo.

Fa poc que m’escrivies, de Nàpols estant, que jo preferia el viure a l’escriure. Com si ten queixessis. Però em sembla que no eres prou franca; ¿o es que et plauria de veure’m amb bata casolana i babutxes com qualsevol escriptor condecorat, i a més a més «Goncourt»?

J. V. Foix

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

Altres poemes de JV Foix

SERRAT. És quan dormo que hi veig clar.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embuixen el sorral. Deies -no ho deies tot!-
que aquella nit amb tremolor d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.

No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.
No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.

– Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.
A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen …
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.

La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.
Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.