Establerta a Holanda, la pintora espanyola contemporània més cotitzada del món és gairebé una desconeguda al seu país. Fins als 12 anys no sabia llegir ni escriure. Era pura carrer. La seva vida va canviar quan els seus pares adoptius la van portar al Prat.

MARE, JO VAIG a ser artista “, li va dir Lita Cabellut als 13 anys a la seva mare adoptiva. Va ser davant de Les tres gràcies , el famós quadre de Rubens penjat al Museu del Prado. No va dir que volgués ser-ho. Ho va donar per fet. Amb el temps, es va adonar “que, sense ofici, l’artista és un mussol cec”. “De que la repetició no és un tabú i el llapis és implacable i cal respectar-ho, perquè aquestes són les eines indispensables”. Va comprendre “que la passió sense control acaba sent un malbaratament de talent”. Va començar seriosament als 19 anys a la Rietveld Academie d’Amsterdam, on va arribar becada, però la primera lliçó, la que mai s’oblida, la hi va donar un ancià pintor del Masnou, a Barcelona. Un home que no li deixava esborrar i l’obligava a pensar-ho bé abans de dibuixar el primer traç.

“Si sabés tot el que vaig aprendre d’ell”, assegura ella ara, als 55 anys, després d’haver entrat a la llista dels artistes contemporanis més cotitzats del món segons Artprice, la principal base de dades del mercat de les subhastes. Entre 2014 i 2015, el seu nom va aparèixer en el lloc número 333 d’un total de 500. Per davant d’ella només hi havia dos espanyols, dos pesos pesants: Juan Muñoz i Miquel Barceló. Diu que per al seu vell pintor de poble “devia ser una tortura ensenyar-me, perquè era una nena difícil de controlar que no volia perdre un minut”.
Una nena gitana nascuda a Sariñena (Osca) i criada per la seva àvia a Barcelona, ​​on va vagar fins a ser adoptada als 13 anys per una família benestant. “És una biografia tremenda, però em fa pena que s’exploti el costat sensacionalista de la mare que em abandona. Sóc molt més que una òrfena. Sóc la mare de David, Arjan, Luciano i Marta. Una lluitadora en un medi masculí. Una poeta original. Una artista. Encara que la meva passat de nena del carrer hagi estat molt útil per a entendre la vida “, assevera envoltada de bellesa a casa-estudi de l’Haia.

Els mons que s’inventava quan deixava el domicili de l’àvia dient-li “és que aquí hi ha molta aigua” eren la seva forma d’escapar de la realitat. Aquell gest infantil sembla avui gairebé poesia de l’absurd, però la seva trajectòria li ha permès acostar-se “al més cruel ja ho més suau sense por i sense jutjar a ningú”. Això i la sort que “uns desconeguts tinguessin l’ètica de creure en mi i ajudar-me”. Es refereix als seus pares adoptius, que la van portar al Museu del Prado. “Quan has de sobreviure no pots créixer, i sense la meva mare adoptiva no m’hagués desenvolupat”. Què li va contestar en sentir que ja es veia artista? “Que si estudiava, perquè no sabia llegir ni escriure amb 12 anys, em posaria un professor de pintura”.

S’aixeca i travessa un pati sobre el qual plou amb monotonia machadiana i entra en l’estudi. Un lloc ampli i lluminós, amb el terra cobert de frenètiques esquitxades que recorden l’esforç físic amb el qual aborda els seus llenços: rostres sorgits de jocs de paraules com “miralls cecs” (de la religió i la tolerància), “tulipa negre” ( la història d’Holanda) o bé “trilogia del dubte” (formada per la víctima, el poder i la ignorància). No és només un exercici d’estil verbal. Sobretot, l’últim. “Europa no sap on va”, apunta, per afegir el següent: “El vent de la política i el foc de la ignorància són dos elements tan perillosos que, si s’ajunten, pot haver-hi un incendi històric”.

Posseïda gairebé per aquestes idees, escriu amb el seu equip uns assajos que l’ajuden a compondre en el seu cap els quadres. A continuació, crida els seus models. “Tinc un grup de persones que vénen al meu taller; els vist, els col·loco de manera adequada i els fotografio. Cada sèrie, com la dedicada a la dissenyadora Coco Chanel o la pintora Frida Kahlo, inclou llenços de gran format. Per això tinc dos ajudants, un jove colombià i un altre polonès, que preparen colors, pinzells i paletes, i mouen el meu cavallet gegant “.

Cabellut ha treballat durant anys amb experts químics per aconseguir en els seus llenços l’aspecte craquelat de les pintures antigues. És una variació del fresc que sembla dotar les cares de pell. “En les 12 capes de diferents components que faig servir per aconseguir els meus efectes pictòrics, de vegades em suport en la projecció i la serigrafia, en tècniques modernes amb materials de diferents disciplines. Des del oli clàssic amb aerosols -mai acrílicos- i els pigments de tota la vida fins a la tira usada en el street art. En fi, sóc una rockera de la figuració d’avui, amb admiració absoluta pels mestres del retrat “, assegura. És el seu homenatge a Velázquez, Goya i Ribera. I a Rembrandt, l’holandès que la va atreure “a la recerca d’un prisma especial de llum”.

Encara persegueix aquesta llum i lamenta ser poc coneguda en la seva terra tot i haver exposat a Nova York, Dubai, Londres, París, Venècia, Singapur o Hong Kong. A l’agost de 2017 presentarà a Pesaro (Itàlia) l’òpera de Rossini El setge de Corint amb La Fura dels Baus. A l’octubre, sengles mostres, a Barcelona ia la Corunya, poden contribuir, diu, al fet que Espanya li doni “per fi el petó que desitjaria”.

PER
Isabel Ferrer

Trobat a http://elpaissemanal.elpais.com/confidencias/lita-cabellut/