He perdut un amic

És el primer que em passa pel cap després de viure els seus darrers dies. Sempre amb l’esperança de millorar i de fer front a una malaltia que ja s’havia mostrat com a vencedora… malgrat tot, ell li va fer front.

Assegut a la seva taula de sempre, esperant que arribés la seva dona, la Dolores (des que l’Alzheimer la va atrapar no la va deixar mai i, a més a més, li va costar d’acceptar que, per a la seva seguretat i la seva salut, calia portar-la a un centre de dia); aquesta era la imatge de les tardes d’aquesta tardor al Bar Los Maños, enmig de la xerrameca dels clients.

-“Salvador, me tienes abandonado”, em deia amb mirada de murri i les mans sobre la carpeta blava on guardava els papers del Club Ciclista Blandense.

De ben segur que m’esperava amb alguna carta per preparar o qualsevol informació sobre alguna cursa, o algunes factures per justificar, per tal de rebre la propera subvenció. -¿Cómo està tu madre?- Era la següent pregunta de ritual que ens permetia fer un repàs dels nostres ànims, de què havien dit els metges i com es presentava l’endemà. -Hay que vivir el dia a dia, después ya veremos- acabava dient. En arribar la seva dona, era tot un altre. La seva cara s’eixamplava i amb la mirada l’abraçava tot preguntant-li com li havia anat el dia, sense esperar resposta. La Dolores seia al seu davant complaguda de reconèixer l’entorn i el seu Pascual, disposada a fer allò que li digués amb complaença. Això es repetia cada tarda.

Però la malaltia no s’aturava, i el va atrapar, fins a recloure’l a casa.

Després l’hospital… i un llarg son… de matinada… Ens va deixar a trenc d’alba.

Hem perdut un Blanenc

Des de Saragossa va arribar a Blanes per anar a treballar a la SAFA. Després la Dolores va posar una botiga. Més endavant, el Bar Los Maños. Va viure com molts altres el creixement de Blanes i la problemàtica social dels darrers anys del franquisme. Blanes, en aquells moments, era una olla a pressió, socialment parlant. El desenvolupament del poble va crear uns barris separats del nucli, entre d’altres: Valldolig, Ca la Guidó, la carretera vella de Lloret -La Pedrera… En aquest últim va viure en Pascual. Aquí és on van créixer els seus fills: l’Antònia, en Juan, la Mari i en José.

Sens dubte que el ciclisme va ser el seu instrument de relació i on en Pascual va donar, amb delit, tot i més. Va ser durant més de 20 anys president del Club Ciclista Blandense. Aquí és on comença a formar nois i més tard alguna noia, en el difícil i dur ta-rannà de la bicicleta, portant-los a competir arreu de Catalunya. Són molts els joves, i no tan joves, que van venir a veure en Pascual quan van saber que ens havia deixat. Respectat, estimat i premiat per la seva tasca, tant des de la Direcció General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya com des de la Delegació de Girona, i de la Federació Catalana de Ciclisme. Darrerament, també des del nostre Ajuntament.

Hem perdut un ciclista

Els darrers dotze anys va dur la cursa de Blanes-Perpinyà, juntament amb Roussillon Animations de Claude Soubielle, que és ja un gran amic de la família i del ciclisme blanenc. En el seu escrit en francès sobre en Pascual, ens demostra com l’apreciava i coneixia; no eren ben conscients de la tasca que realitzaven a través del ciclisme, apropant-nos el Canigó de la Catalunya Nord. A un aragonès i a un francès els unia una llengua: el català. L’escalada al Castell de Sant Joan ha estat la nineta dels seus ulls, i espero que aviat pugui ser el seu Memorial.

Em resisteixo a acabar la semblança d’en Pascual sense agrair-li tot el que ha fet per Blanes, des del moment en què decidí ser-ne part. Fa poc vaig estar en una presentació d’un llibre, i l’alcalde es referí a l’autor, nascut a La Manxa, com a blanenc d’adopció i per decisió personal. Són blanenques aquelles persones que s’hi reconeixen per opció de vida. Aquesta aportació a la nostra vida ciutadana, ja sia des del món de l’esport, el món de la cultura, o el món social, o – per què no?-el de les idees, és el que fa créixer Blanes, el fa gran i l’omple de contingut.

Al llarg de la història hem incorporat a la foto actual – si és que es pot fer- de la nostra identitat blanenca, molts fets d’altres indrets. A poc a poc, d’els altres passem al nosaltres sense que per això es perdin les arrels de ningú. No hi ha millor exemple que el de les danses que tot sovint ens mostra l’esbart dansaire.

Sense cap mena de dubte hem perdut un BLANENC…, un ciclista i… un amic.

Pont, Salvador: “A la memòria d’en Pascual Horna”. Celobert, núm. 53 (desembre 2007). CELOBERT [Blanes], pàg. 26