Fa unes setmanes, a l’institut, discutia amb les alumnes i els alumnes. M’agrada fer-ho: que preguntin, saber què pensen, guiar-los algunes vegades i d’altres no, dir-hi la meva. Enmig d’això una noia va aixecar el braç i, abans d’iniciar la seva intervenció, es va sentir obligada a prevenir-me: “No vull que et pensis que sóc feminista…”

Aquella joveneta de setze o disset anys em prevenia perquè no volia que jo, que al cap i a la fi sóc la seva professora, pensés malament d’ella i de les seves opinions. Em sembla que parlàvem de les diferències entre homes i dones, aquell dia.

Què passa amb les feministes? Es veu que no tenen gaire bona premsa al meu institut… I la veritat és que tampoc no en tenen en sectors molt amplis de la nostra societat. Les actituds varien segons els casos: rebuig declarat, condescendència o desconfiança. Però de bona premsa, gens.

Abans, això passava amb les bruixes. I, a l’època de la Inquisició, les cremaven. Ara ja no se’n cremen, de bruixes, no. Però aquestes dones malvades, lletges i amb berrugues es troben inscrites en el nostre imaginari. Són elles les que, des dels con-tes, fan por a les criatures, les que habiten en els seus malsons. I no agraden ni a les nenes ni als nens, ni a les dones ni als homes: elles no agraden a ningú.

Llavors, posem per cas, resulta que aquella mateixa alumna de què parlava al començament, ha de llegir -perquè és una lectura prescriptiva al Batxillerat- un dels primers reculls poètics de Maria Mercè Marçal. I a més a més resulta que l’obra es titula “Bruixa de dol”. Però no hi ha més remei: cal comprar-lo, cal llegir-lo, cal aprovar a final de curs! En donar-hi una mirada per sobre, ja veu clar que les bruixes hi campen a pler, pel llibre. I el tanca. Les imatges de la infantesa tornen per fer ben viva, present, la dona dolenta i fastigosa que es fa fonedissa amb la llum del sol.

Però alguna cosa l’empeny. El torna a obrir. El torna a fullejar fins que el títol d’un poema li crida l’atenció: “Cançó de saltar a corda”. Al cap i a la fi, ella té setze o disset anys i, tot i les seves ganes de fer-se gran de seguida, el món de la infància li és molt proper. No fa tant que encara saltava a corda cantant i comptant…

Llegeix la primera estrofa:

“La pluja és una bruixa / amb els cabells molt llargs./ Cascavells li repiquen / tota la trena avall “

Li ve a la memòria aquella altra cançó:

“Plou i fa sol, les bruixes….”

S’adona, de sobte, que les bruixes es pentinen i que algunes porten trena… El poema, la cançó, li presenta no una dona esperrucada, repugnant, sinó una dona neta i endreçada…

La poesia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) té això: t’ofereix una imatge que, tot d’una, t’assalta el cor i et capgira la mirada. T’atrapa.

“Bruixa de dol” és una obra escrita entre els anys 1977 i 1979. La que escriu, doncs, és una dona jove. I la infància, amb l’escola, els guixos de la pissarra i les seves cançons, encara hi ressona. Però, sobretot, és l’obra d’una dona que es busca a si mateixa conscient de la seva soledat:

“Aquest mirall em diu que sóc ben sola / i no hi fa res que el trenqui en mil bocins. / He enfilat el car-rer trist que va a l’escola” / i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.”

Soledat de què? Soledat per què? La soledat que experimentem sempre i que, sovint, volem defugir i negar; però que s’imposa, com la tristesa, més enllà de l’amor i el desig?

La meva alumna, si llegís el llibre, trobaria unes imatges potentíssimes que, potser, la sacsejarien perquè allà hi descobriria, destil·lada, la seva pròpia -i jove- experiència: El plor:

“Galtes avall la pluja em fa la trena.”

El vertigen, l’abisme que sent que s’obre dins seu en experimentar la força de l’atracció eròtica:

“L’escola fosca / del desig / no té barana.”

O la passió que, davant la persona estimada, se li esmuny en cada gest mentre, ingènuament, intenta dominar la mirada per tal de no trair allò que sent:

“Amb el ventall em defenso de tu / abaixo els ulls com la dama d’abans. / Però sense saber-ho i sense mans / et faig senyals amb el gest oportú.”

La poesia de Maria Mercè Marçal és sensible perquè és “de sentir i de doldre” com diu el diccionari, però també perquè se sent en tant que no només es toca i es veu, sinó que també es menja i es beu:

“hauràs, al cim de tot, la solitud. / Pots compartir-la amb mi, com un brenar / tendre i amarg, la mel damunt el pa / i un bri de pena que l’hora ens ha dut.”

O en l’amor:

“Els teus llavis. La fruita. La magrana… / Àngel rebel, tot olor de gingebre.”

O, també, la que fa referència a allò més bàsic:

“Pel joc d’amor, la dansa vegetal, /farem nostra la nit, el pa i la sal.”

I és poesia eròtica. La que associa el joc de l’amor amb el llit, entre llençols, com un lloc on jugar-lo:

“Damunt un cel de fil / amb unes vores fetes de puntes de coixí, / avui regna la lluna, amor, / i cap flor no es tanca.”

La que amb un sol vers

“pels plecs del plaer”

et diu que el plaer no és llis ni pla i que un dels seus òrgans principals és precisament la pell (amb els seus plecs i replecs).

Després de “Bruixa de dol”, des del 1980 al 1988, Maria Mercè Marçal va escriure quatre llibres més. També va publicar “La passió segons Renée Vivien”, la seva primera novel·la que, entre els anys 1994 i 1996, va ser reconeguda amb nombrosos premis. El seu últim llibre de poesia “Raó del cos” es va publicar de manera pòstuma l’any 2000.

He dit més amunt que “Bruixa de dol” és l’obra d’una dona que es busca a si mateixa. Hauria d’afegir ara que també es l’obra d’una dona que té un compromís i un objectiu: afirmar la seva identitat. I aquest seu compromís, aquest seu objectiu, el man-tindrà al llarg dels anys en els seus llibres. Així, abordarà alguns dels temes clàssics de la poesia (l’amor, la soledat, l’amistat) des de la seva experiència com a dona. Però, a més a més, i per la mateixa necessitat de parlar amb una veu pròpia, n’introduirà d’altres que mai no havien estat tractats dins la poesia catalana: la maternitat, l’amor per una altra dona, l’amistat i la solidaritat entre dones.

I el mantindrà també, aquest compromís, impulsant la creació (l’any 1994) del Comitè d’Escriptores del Centre Català del Pen Club. Organitzaran taules rodones entorn de l’obra d’alguna autora o dos muntatges on es relacionaran en paral·lel autores catalanes i estrangeres mitjançant conferències, recitals i música (“Cartografies del Desig” 1997 i 1998).

Si la meva alumna, finalment, no només llegeix “Bruixa de dol” sinó també l’estudi preliminar que hi ha al llibre, hi trobarà aquesta frase: “…és l’obra compromesa d’una dona feminista, conscient del que representa ser dona a la nostra societat.” FE-MI-NIS-TA en una societat que molt sovint fa invisible la paraula i l’experiència femenines pel mitjà de negar la diferència i sostenir que amb una única visió del món (l’androcèntrica) ja n’hi ha prou. Aquí hi ha la soledat, la de l’alumna, la de les dones que gairebé no troben referents femenins. I a més, el rebuig i la por induïda a certes imatges (bruixa) i a certes paraules (feminista) que tenen el seu origen precisament en això. I el que cal, el que fa Maria Mercè Marçal és regirar les paraules i capgirar les imatges.

Més d’un ens diria que una bruixa és una dona que no fa servir l’escombra com cal. La Maria-Mercè Marçal, la poeta excel·lent, li contestaria amb una cançó:

Hereves de les dones / que cremaren ahir / farem una foguera / amb l’estrall i la por. / Hi acudiran les bruixes / de totes les edats. /… / Deixarem les escombres / per pastura del foc, / els pots i les casoles, / el blauet i el sabó /

Atmetlla, Roser: “Bruixa de dol”. Celobert, núm. 53 (desembre 2007). CELOBERT [Blanes], pàg. 26