Fa unes setmanes, a l’institut, discutia amb les alumnes i els alumnes. M’agrada fer-ho: que preguntin, saber què pensen, guiar-los algunes vegades i d’altres no, dir-hi la meva. Enmig d’això una noia va aixecar el braç i, abans d’iniciar la seva intervenció, es va sentir obligada a prevenir-me: “No vull que et pensis que sóc feminista…”

Aquella joveneta de setze o disset anys em prevenia perquè no volia que jo, que al cap i a la fi sóc la seva professora, pensés malament d’ella i de les seves opinions. Em sembla que parlàvem de les diferències entre homes i dones, aquell dia.

Què passa amb les feministes? Es veu que no tenen gaire bona premsa al meu institut… I la veritat és que tampoc no en tenen en sectors molt amplis de la nostra societat. Les actituds varien segons els casos: rebuig declarat, condescendència o desconfiança. Però de bona premsa, gens.

Abans, això passava amb les bruixes. I, a l’època de la Inquisició, les cremaven. Ara ja no se’n cremen, de bruixes, no. Però aquestes dones malvades, lletges i amb berrugues es troben inscrites en el nostre imaginari. Són elles les que, des dels con-tes, fan por a les criatures, les que habiten en els seus malsons. I no agraden ni a les nenes ni als nens, ni a les dones ni als homes: elles no agraden a ningú.

Llavors, posem per cas, resulta que aquella mateixa alumna de què parlava al començament, ha de llegir -perquè és una lectura prescriptiva al Batxillerat- un dels primers reculls poètics de Maria Mercè Marçal. I a més a més resulta que l’obra es titula “Bruixa de dol”. Però no hi ha més remei: cal comprar-lo, cal llegir-lo, cal aprovar a final de curs! En donar-hi una mirada per sobre, ja veu clar que les bruixes hi campen a pler, pel llibre. I el tanca. Les imatges de la infantesa tornen per fer ben viva, present, la dona dolenta i fastigosa que es fa fonedissa amb la llum del sol.

Però alguna cosa l’empeny. El torna a obrir. El torna a fullejar fins que el títol d’un poema li crida l’atenció: “Cançó de saltar a corda”. Al cap i a la fi, ella té setze o disset anys i, tot i les seves ganes de fer-se gran de seguida, el món de la infància li és molt proper. No fa tant que encara saltava a corda cantant i comptant…

Llegeix la primera estrofa:

“La pluja és una bruixa / amb els cabells molt llargs./ Cascavells li repiquen / tota la trena avall “

Li ve a la memòria aquella altra cançó:

“Plou i fa sol, les bruixes….”

S’adona, de sobte, que les bruixes es pentinen i que algunes porten trena… El poema, la cançó, li presenta no una dona esperrucada, repugnant, sinó una dona neta i endreçada…

La poesia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) té això: t’ofereix una imatge que, tot d’una, t’assalta el cor i et capgira la mirada. T’atrapa.

“Bruixa de dol” és una obra escrita entre els anys 1977 i 1979. La que escriu, doncs, és una dona jove. I la infància, amb l’escola, els guixos de la pissarra i les seves cançons, encara hi ressona. Però, sobretot, és l’obra d’una dona que es busca a si mateixa conscient de la seva soledat:

“Aquest mirall em diu que sóc ben sola / i no hi fa res que el trenqui en mil bocins. / He enfilat el car-rer trist que va a l’escola” / i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.”

Soledat de què? Soledat per què? La soledat que experimentem sempre i que, sovint, volem defugir i negar; però que s’imposa, com la tristesa, més enllà de l’amor i el desig?

La meva alumna, si llegís el llibre, trobaria unes imatges potentíssimes que, potser, la sacsejarien perquè allà hi descobriria, destil·lada, la seva pròpia -i jove- experiència: El plor:

“Galtes avall la pluja em fa la trena.”

El vertigen, l’abisme que sent que s’obre dins seu en experimentar la força de l’atracció eròtica:

“L’escola fosca / del desig / no té barana.”

O la passió que, davant la persona estimada, se li esmuny en cada gest mentre, ingènuament, intenta dominar la mirada per tal de no trair allò que sent:

“Amb el ventall em defenso de tu / abaixo els ulls com la dama d’abans. / Però sense saber-ho i sense mans / et faig senyals amb el gest oportú.”

La poesia de Maria Mercè Marçal és sensible perquè és “de sentir i de doldre” com diu el diccionari, però també perquè se sent en tant que no només es toca i es veu, sinó que també es menja i es beu:

“hauràs, al cim de tot, la solitud. / Pots compartir-la amb mi, com un brenar / tendre i amarg, la mel damunt el pa / i un bri de pena que l’hora ens ha dut.”

O en l’amor:

“Els teus llavis. La fruita. La magrana… / Àngel rebel, tot olor de gingebre.”

O, també, la que fa referència a allò més bàsic:

“Pel joc d’amor, la dansa vegetal, /farem nostra la nit, el pa i la sal.”

I és poesia eròtica. La que associa el joc de l’amor amb el llit, entre llençols, com un lloc on jugar-lo:

“Damunt un cel de fil / amb unes vores fetes de puntes de coixí, / avui regna la lluna, amor, / i cap flor no es tanca.”

La que amb un sol vers

“pels plecs del plaer”

et diu que el plaer no és llis ni pla i que un dels seus òrgans principals és precisament la pell (amb els seus plecs i replecs).

Després de “Bruixa de dol”, des del 1980 al 1988, Maria Mercè Marçal va escriure quatre llibres més. També va publicar “La passió segons Renée Vivien”, la seva primera novel·la que, entre els anys 1994 i 1996, va ser reconeguda amb nombrosos premis. El seu últim llibre de poesia “Raó del cos” es va publicar de manera pòstuma l’any 2000.

He dit més amunt que “Bruixa de dol” és l’obra d’una dona que es busca a si mateixa. Hauria d’afegir ara que també es l’obra d’una dona que té un compromís i un objectiu: afirmar la seva identitat. I aquest seu compromís, aquest seu objectiu, el man-tindrà al llarg dels anys en els seus llibres. Així, abordarà alguns dels temes clàssics de la poesia (l’amor, la soledat, l’amistat) des de la seva experiència com a dona. Però, a més a més, i per la mateixa necessitat de parlar amb una veu pròpia, n’introduirà d’altres que mai no havien estat tractats dins la poesia catalana: la maternitat, l’amor per una altra dona, l’amistat i la solidaritat entre dones.

I el mantindrà també, aquest compromís, impulsant la creació (l’any 1994) del Comitè d’Escriptores del Centre Català del Pen Club. Organitzaran taules rodones entorn de l’obra d’alguna autora o dos muntatges on es relacionaran en paral·lel autores catalanes i estrangeres mitjançant conferències, recitals i música (“Cartografies del Desig” 1997 i 1998).

Si la meva alumna, finalment, no només llegeix “Bruixa de dol” sinó també l’estudi preliminar que hi ha al llibre, hi trobarà aquesta frase: “…és l’obra compromesa d’una dona feminista, conscient del que representa ser dona a la nostra societat.” FE-MI-NIS-TA en una societat que molt sovint fa invisible la paraula i l’experiència femenines pel mitjà de negar la diferència i sostenir que amb una única visió del món (l’androcèntrica) ja n’hi ha prou. Aquí hi ha la soledat, la de l’alumna, la de les dones que gairebé no troben referents femenins. I a més, el rebuig i la por induïda a certes imatges (bruixa) i a certes paraules (feminista) que tenen el seu origen precisament en això. I el que cal, el que fa Maria Mercè Marçal és regirar les paraules i capgirar les imatges.

Més d’un ens diria que una bruixa és una dona que no fa servir l’escombra com cal. La Maria-Mercè Marçal, la poeta excel·lent, li contestaria amb una cançó:

Hereves de les dones / que cremaren ahir / farem una foguera / amb l’estrall i la por. / Hi acudiran les bruixes / de totes les edats. /… / Deixarem les escombres / per pastura del foc, / els pots i les casoles, / el blauet i el sabó /

Atmetlla, Roser: “Bruixa de dol”. Celobert, núm. 53 (desembre 2007). CELOBERT [Blanes], pàg. 26

(Anna Moles 1rC)

Noèlia Domínguez -4t C

Podeu llegir l’article dels redactor de la revista “La Puça”

Lidia Izquierdo, Liliana Matas

Podeu llegir l’article dels redactor de la revista “La Puça”

Lidia Izquierdo, Liliana Matas

De l’1 al 4 de novembre a La Farga de l’Hospitalet. Més informació

Izquierda y sindicatos boicotean la lectura de la carta que decretó Sarkozy

Voy a morir! Lo que os pido, en particular a ti, madrecita, es que seas valiente. Yo lo soy y quiero serlo tanto como los que murieron antes que yo”. Guy Mó­quet tenía 17 años cuando escri­bió la carta a la que pertenecen estas líneas. Estaba a punto de ser fusilado por los alemanes jun­to a otros 27 prisioneros en repre­salia por el asesinato de un oficial nazi y se despedía de su familia. Nada reseñable en el breve texto de este comunista detenido por repartir pasquines denunciando al gobierno de Vichy. Ni una pro­clama patriótica o política, ni una invitación a levantarse en armas, matar invasores o destruir el capi­talismo. La carta es de una senci­llez conmovedora, dado el trago que le aguardaba al chaval.

Pese a ello, la directiva del go­bierno Sarkozy de que fuera leí­da en todos los institutos el 22 de octubre, 66 años después de la ejecución, creó un alboroto. Una iniciativa que pretende repetirse cada año para que los jóvenes “no olviden” y que ayer se saldó con la negativa de muchos docen­tes y con críticas severas de la iz­quierda, que la denunció como un acto de “instrumentalización de la historia con fines políticos”.

Sarkozy despachó a varios miembros del Gobierno a los cen­tros en los que estudiaron para que asistieran a la lectura. Se creía que él acudiría al liceo Car­not de la capital, donde estudió Môquet, pero una agenda muy cargada -almorzar con el primer ministro israelí, Ehud Olmert, y viajar a Marruecos- acabó por impedirlo. El primer ministro, François Fillon, recibió a los estu­diantes de tres institutos en Mati­gnon y aprovechó para rechazar las críticas. Se libró de la suerte que corrieron algunos de los ministros, como la titular de Justi­cia, Rachida Dati, que asistió a la lectura en el instituto Guy Mô­quet de Villejuif, en los alrededo­res de París, donde fue recibida por medio centenar de manifes­tantes que le recriminaron las “le­yes racistas” en inmigración. “¿Por qué Sarkozy ataca todo lo que defendió Môquet?”, se pre­guntaba Emmanuelle, de 19 años.

El partido Comunista, que en un principio defendió la iniciati­va, acabó condenándola por con­siderar que el Gobierno trataba de ocultar “el compromiso comu­nista de Môquet’. Por ejemplo, refiriéndose a él como “compañe­ro”, y no como “camarada”.

En cuanto a los sindicatos, ha­bían aconsejado no leer la carta porque “no es defendible funda­mentar la enseñanza en la emo­ción, ni obedecer sin condiciones una prescripción presidencial que perturba la progresión peda­gógica”. La lectura, sin embargo, se llevó a cabo en muchos centros (en un 95%, según el Gobier­no). Los estudiantes se dividían entre quienes se oponían a ella, quienes estaban a favor y quienes creían que Guy Môquet era una estación de metro de París.

A quienes no les resultó muy útil fue a los jugadores de la selec­ción francesa de rugby. Su entre­nador, Bernard Laporte, quizás consideró que La marsellesa no era suficiente arenga y les leyó la carta antes de un partido. Al fi­nal, lo perdieron. Al fin y al cabo, no se trata de una poción mágica, sólo es la carta de despedida de un chaval a su familia.

LLANAS, Ramón. “Guy Môquet divide a Francia”. La Vanguardia. [Barcelona], (23.10.07), p. 10

El proper dia 22 d’octubre serà l’aniversari de l’afusellament de Guy Môquet. A França, a l’inici del curs escolar, tots els  professors dels instituts hauran de llegir, als seus alumnes,  la carta següent:

“Ma petite maman chérie,

mon tout petit frère adoré,

mon petit papa aimé,

Je vais mourir ! Ce que je vous demande, toi, en particulier ma petite maman, c’est d’être courageuse. Je le suis et je veux l’être autant que ceux qui sont passés avant moi. Certes, j’aurais voulu vivre. Mais ce que je souhaite de tout mon cœur, c’est que ma mort serve à quelque chose. Je n’ai pas eu le temps d’embrasser Jean. J’ai embrassé mes deux frères Roger et Rino. Quant au véritable je ne peux le faire hélas ! J’espère que toutes mes affaires te seront renvoyées elles pourront servir à Serge, qui je l’escompte sera fier de les porter un jour. A toi petit papa, si je t’ai fait ainsi qu’à ma petite maman, bien des peines, je te salue une dernière fois. Sache que j’ai fait de mon mieux pour suivre la voie que tu m’as tracée.

Un dernier adieu à tous mes amis, à mon frère que j’aime beaucoup. Qu’il étudie bien pour être plus tard un homme.

17 ans 1/2, ma vie a été courte, je n’ai aucun regret, si ce n’est de vous quitter tous. Je vais mourir avec Tintin, Michels. Maman, ce que je te demande, ce que je veux que tu me promettes, c’est d’être courageuse et de surmonter ta peine.

Je ne peux en mettre davantage. Je vous quitte tous, toutes, toi maman, Serge, papa, en vous embrassant de tout mon cœur d’enfant. Courage !

Votre Guy qui vous aime.

Guy

Dernières pensées : Vous tous qui restez, soyez dignes de nous, les 27 qui allons mourir !“

Publicada per LE FIGARO.fr

Article sobre aquest tema de J. M. Martí Font: “El héroe comunista que elogia Sarkozy” publicat en el  diari EL PAÍS el dia 20-05-2007 .  L’accés només es permés per a suscriptors, reprodueixo l’article del Bloc següent : HPA: el rincón de Carlos González Martínez

Nicolas Sarkozy, el nuevo presidente francés, gusta de los símbolos del pasado. Y especialmente si escapan del espectro de referencias que se le supone a un político conservador. Sus mejores discursos están llenos de Historia, de gestas patrióticas. Arrancó la campaña electoral robándole a la izquierda a dos de sus principales héroes: Jean Jaurès, el gran patriarca del socialismo, y Leon Blum, el hombre del Frente Popular. Y ha comenzado su mandato revistiéndose del espíritu de la Resistencia al invasor nazi y reclamando el espíritu de Guy Moquet.

Su visita al monumento de la Cascada del Bosque de Boulogne, donde fueron asesinados 35 resistentes en 1944, tan sólo una semana antes de la liberación de París, fue todo un golpe de efecto. Y más aún su homenaje al mítico Guy Moquet, el joven de 17 años ejecutado a principios de la guerra en represalia por el atentado contra un oficial alemán, y su anuncio de que, a partir de ahora, al comienzo de curso, cada año, se leerá en las aulas la emocionante carta que escribió a sus padres antes de morir, que comienza: “Mi pequeña mamá querida, mi pequeño hermano adorado, mi pequeño papá querido, voy a morir”.

A diferencia de los mártires del Bosque de Boulogne, Guy Moquet fue ejecutado al principio de la ocupación, el 22 de octubre de 1941. Tenía 17 años, pero no era un desconocido, un héroe anónimo. Había sido detenido un año antes, el 13 de octubre de 1940, por policías franceses del Gobierno colaboracionista de Vichy. Militante de las juventudes comunistas, era un internacionalista y un antifascista. Alumno del Liceo Carnot, repartía octavillas cuando le cogieron en la estación de metro de la Gare de l’Est. Era hijo de Prosper Moquet, un diputado comunista del distrito 17 de la capital, que había sido detenido poco después de la ocupación, encarcelado y deportado a Argelia.

En comisaría, Guy fue interrogado y torturado por la policía pétainista. Fue encarcelado en la prisión de Fresnes y poco después trasladado al campo de detención de Châteaubriand. Para las autoridades nazis eran rehenes. Cuando el 20 de octubre de 1941 el feldkomandant Karl Hotz fue abatido en Nantes por tres resistentes comunistas, los responsables de las fuerzas ocupantes pidieron al Gobierno de Vichy que tomara represalias y entregaron a Pierre Pucheu, ministro del Interior del Gobierno del mariscal Pétain, una lista de resistentes encarcelados para que escogiera aquellos que serían ejecutados. Pucheu seleccionó a 27, casi todos comunistas, para “evitar tener que fusilar a 50 buenos franceses”. Dos días más tarde, a la salida de Chateaubriand, los 27 fueron fusilados y murieron dando vivas a Francia.

Moquet deja la carta en la que pide a sus padres que sean valientes, reconoce que “hubiera querido vivir”, pero desea “de todo corazón” que su muerte “sirva para algo”; y le dice a su padre que ha “hecho todo lo posible para seguir el camino” que le ha trazado. Y entra en la leyenda. Por toda Francia hay retratos y esculturas de este joven bien parecido de mirada melancólica. No ha necesitado a Sarkozy. Moquet había sido un referente de la izquierda, un comunista, porque la Resistencia al ocupante nazi tuvo muchas caras y hubo incluso zancadillas entre los distintos grupos.

Por contra, el episodio de los 35 mártires de la Cascada del Bosque de Boulogne, a quienes el nuevo presidente francés rindió homenaje el día de su toma de posesión, representa la Francia cohesionada del final de la guerra. Sucede el 16 de agosto de 1944, una semana antes de la liberación de París. Las tropas aliadas avanzaban hacia la capital francesa y sus habitantes se preparaban para la insurrección contra el ocupante nazi. Un grupo de 35 resistentes de todas las confesiones -cristianos, comunistas, gaullistas- busca hacerse con el armamento. Un agente francés de la Gestapo infiltra el grupo y les promete armas. Es una trampa. Cuando se dan cuenta ya están dentro de los camiones y conforme bajan son ametrallados y rematados con granadas de mano.