Ahir es va celebrar a Barcelona la Trobada Estatal de primària i secundària al voltant de la socientat del coneixement, organitzada per Rosa Sensat, “Como aprendrer? Aprender en la sociedad del conocimiento”.

Diversos ponents van donar la seva visió de la situació actual i de cap on estem anant en el món educatiu.

Irene Balaguer, presidenta de Rosa Sensat, va obrir la Jornada plantejant una pila d’interrogants que ens hauríem de formular ara mateix tots els educadors: amb tota la informació que circula avui dia, amb més ordinadors i tecnologies que mai, els alumnes poden aprendre sols? Com han d’adquirir els criteris que necessiten per fer l’anàlisi d’allò que és vàlid o no ho és? Com filtren la informació? Ara que tenim ordinadors a les aules, què hi hauríem de posar dins? Hem de convertit el paper en digital?

Ferran Ruíz Tarragó, membre del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu va fer un recorregut per l’educació des dels seus inicis, i vam poder comprovar com, malgrat la situació de confort a les aules ha millorat amb els temps, la seva organització interna segueix essent , bàsicament, la mateixa. Tenim un problema greu d’organització d’espais, de grups i de temps , que s’ha de resoldre si volem de veritat avançar. Qui és el responsable que cada alumne sigui capaç d’adquirir totes aquelles competències que li permetran viure a la societat, com ara escoltar, parlar, raonar, participar…? Evidentment, això no ho pot fer cada mestre sol en el seu “forat horari”. Hauríem de buscar la manera de permetre que els alumnes poguessin aprendre investigant, expressant la seva creativitat. I per això és necessari un canvi organitzatiu de l’Escola i de l’aula.

Segons va explicar Ferran Ruíz, tenim unes quantes “pedres a la sabata” que hauríem d’evitar, com ara

• Pensar que tenint els alumnes més hores lectives hi guanyarem
• Pensar que augmentar la formació del professorat farà millorar: tota formació que no es faci dins d’un projecte de treball, és una formació aïllada que no dóna fruits.
• Promoure la “cultura de l’esforç”: una persona s’esfoça quan veu que aquell esforç té sentit. Troben els nostres alumnes sentit a allò que aprenen, a l’escola?
• Importar sistemes escolars d’altres països, ja que cada forma de fer funciona en el seu lloc d’origen

Després, una taula rodona amb diferents assistents que ens van presentar les seves realitats.

Imatge de la Taula Rodona

Ismail Ali, del Ministeri d’Educació, va fer un repàs dels recursos amb què compten per posar a l’abast dels tecnologies a l’escola: l’ ITE (Institut de Tecnologies Educatives) i el Proyecto Agrega, un banc de recursos per treballar en xarxa.

Javier Lerendegui, d’Aragó, va explicar l’organització i l’ús que se’n fa de les tecnologies a la seva comunitat, i algunes experiències.

Josep M.Esteve, del Centre Educatiu Jacint Verdaguer (institut-escola), va exposar la seva experiència com a centre que tenen les noves tecnologies implantades des de fa molts anys, i que han creat tota una estructura organitzativa diferent. Segons ell mateix, “els aparells que ens arriben a les escoles no són simples instruments, són imprescindibles”, “El que fa falta a les nostres escoles són professors valents que vulguin donar responsabilitat als alumnes perquè puguin aprendre sols, que permetin fer aquest canvi” que necessita la nostra escola.

A la tarda vam escoltar la Dolors Reig, professora UCA, UPF i UOC, experta en comunitats socials i innovació educativa, i editoria de l’espai El Caparazón. Amb ella vam poder fer un “viatge” virtual a través de les xarxes i els usos socials d’Internet i les seves aplicacións al món educatiu. Una pila d’idees. Per mi, la més bàsica , “els nadius digitals per si sols no canviaran el món. Se’ls ha d’acompanyar, perquè per ells sols no traslladaran els usos de les reds socials a d’altres camps”. El paper del mestre hauria de ser el de donar als alumnes uns criteris de fiabilitat per navegar, ajudar-los a distingir el que és publicitat d’allò que no ho és, a fer un treball col·laboratiu, i a adquirir uns criteris de cerca d’informació.

I una reflexió que va fer i que em va semblar interessant per reflexionar: abans, les persones creixien amb moltes preguntes i poques respostes, i ara passa al’inrevés, els nens tenen moltes respostes i, de vegades, les preguntes que es fan no són del tot adequades. Una de les nostres tasques com a mestres hauria de ser fomentar que els nostres alumnes aprenguin a fer-se preguntes, bones preguntes.

Per acabar la jornada, Carles Sigalés, director d’Estudis d’Arts i Humanitat de la UOC ens va analitzar la situació actual des de la seva perspectiva, un punt de vista que toca molt de peus a terra. Ens va parlar dels avantatges de les tenologies a l’educació, però també dels seus inconvenients, com ara la dificultat per delimitar els continguts amb què es pot treballar. Va esmentar el fet que, ara per ara, el principal problema de què es parla és la connectivitat a les escoles, quan hi ha uns altres problemes de fons que són realment importants (la qualitat dels llibres digitals, per exemple). Ens va mostrar dues possibilitats de futur de l’Escola actual, dos escenaris diferents:

“Dos escenarios opuestos posibles:

En el primero, la escuela aprovecha la oportunidad de las TIC, moderniza a fondo sus estructuras, introduce sistemas de enseñanza innovadores y abiertos que conectan con las nuevas formas de aprender que ya han adoptado sus alumnos, y con fuerzas renovadas ejerce el papel central que debería en la sociedad del siglo XXI.

En el segundo, la escuela no es capaz de adaptarse, víctima de su conservadurismo y de su rigidez, iniciando un imparable proceso de declive”.

Per pensar, tot plegat. I reflexionar sobre quin és el nostre paper com a mestres i educadors en tot aquest procés de canvi.