Biblioteca de l' INSTITUT DE TECNIFICACIÓ AMPOSTA

Us adjuntem invitació per a la propera activitat de la Biblioteca Sebastià J. Arbó.

Relativitat

En realitat, després de llegir-me el llibre, em costa una mica elegir quina és la part de la filosofia que més m’ha agradat, ja que el llibre està molt relacionat entre si, perquè segueix un fil conductor a partir de dos persones assegudes en un bar, i intentant contestar a certes preguntes que s’han dividit en diferents apartats. Ben mirat, els apartats es podrien relacionar entre ells perquè tots tenen a veure amb el següent i amb l’anterior.

Però, com havia de triat únicament un de tots els temes, he optat per triar el tema que més m’ha fet pensar mentre l’estava llegint, i aquest és la relativitat: el fet  que tot sigui relatiu depenent del punt de vista que ho observis. En realitat, a la vida real, moltes persones es fan la pregunta sobre què és vertader i què no ho és. Avui en dia, es fa molta broma sobre el que és relatiu, com el fet  que va ser primer, l’ou o la gallina. Dóna molt que pensar aquesta pregunta, però, després de molta estona raonant, s’arriba a la conclusió  que simplement “és relatiu” depenent del punt de vista que ho miris.

El llibre comença amb l’acudit que compara a Tasso, primer amb Aquiles i llavors se’l pinta com pensant massa, però  quant se’l compara amb Socrates la cosa canvia i llavors aquest punt de vista és totalment diferent.

Quan es posa a parlar de veritats absolutes i relatives, el llibre ens posa aquell exemple de la persona que quan es desperta, i  somiava que era una papallona, es posa a mirar si realment és una papallona que s’ha convertit en persona, i, sincerament, crec que és totalment cert, perquè hi ha somnis molt reals que de vegades ens pareixen la realitat. Tot i que quan et despertes  d’aquest somni l’oblides, mentre has estat somiant per a tu ha sigut tan real com el mateix dia a dia, així que, qui ens diu que el present en realitat no es un somni del que encara no ha despertat? Pots estar somiant que has despertat d’un somni en què somiava que es despertavs i que havies somiat que eres una papallona. Com deiem, és relatiu.

El llibre, continuant amb el tema de les veritats absolutes, ens explica una anècdota sobre les conclusions d’un professor que experimentava amb drogues pscicodèliques. El professor sabia que quan estava baix el seu efecte tenia idees genials, així que va lligarse a un boli amb un bloc de notes i es va posar a escriure mentres anava baix aquest efecte, per a no oblidar aquesta genial idea. Efectivament, la va tenir,  però quan van passar els efectes de les drogues,  va veure el resultat i es va decepcionar veient que el que posava era “Tot fa olor a petroli!”. En buscar-li el sentit filosòfic va treure unes conclusions amb les quals hi estic molt d’acord: primerament, després de llegir aquest apartat he après a veure que, depenent de la situació, la millor forma d’interpretar cadascuna es posant el teu centre,  punt de referència, o de vista segons convingui i al lloc indicat per veure les coses en la seva totalitat , i poder triar quina és la més correcta o simplement deixar-ho perquè no té una veritat absoluta. Les conclusions del professor van ser que ficant-se des d’un punt de vista d’estar normal les grans idees que li sorgien mentre estava baix l’efecte de la droga en realitat no eren tant bones com ell creia o més ben dit, no eren bones; fins i tot, ni tan sols eren idees. Aquesta darrera conclusió seria la més correcta i la més acceptada per tothom, ja que té un sentit propi i coherent, però si et poses a mirar la segona conclusió, tot i que és una mica còmic, té un punt de sentit, ja que va pensar que la genialitat d’aquestes idees que tenia ell només era capaç de veure-les així baix l’efecte de les drogues.  Així que,una vegada més, la genialitat de la ideea que suposadament tenia aquest professor era relativa depenent del punt de vista.

Pel que fa a la relativitat del temps, crec que és el que més m’interessa a mi, ja que trobo molt interessant el fet de que el temps sigui tan relatiu depenent del punt de vista. M’he parat moltes vegades a pensar en la relativitat de la vida d’una mosca, per exemple, que viuen únicament alguns dies. Per a mi el seu temps passa ràpid, ja que la seva vida té un termini que per a mi és molt curt, però per a elles és el normal. Després de pensar això, em poso a pensar en els arbres milenaris que porten tants i tants anys plantats, i veuen la vida d’una persona i  pensar el mateix que jo penso amb la mosca. Per als arbres, el meu temps de vida és molt curt. Però el  que dubto és que per a uns el temps passi més ràpid o lent depenent del temps de vida que tingui.   Penso que el temps passa igual de relatiu a tots els éssers vius que hi ha i també el que no són éssers vius, el que passa és que cadascú té la seva perspectiva de veure passar el temps i de viure’l, és a dir, penso que alguns s’ho prenen amb més calma i altres van a tota velocitat i accelerats, tenint clar que la duració dels seus moviments o de la seva vida va d’acord amb el tipus de cosa que és.  Això sí, una vegada passat, dóna igual el relatiu que sigui el temps, si ja ha passat ha passat per a tots igual, i no es pot recuperar.

Quan al llibre parla sobre la relativitat de les cosmovisions és curiosa la forma en què un gos es presenta a secretari d’una multinacional, i en el moment en el qual li pregunten si parla idiomes diu “miau”. Per al gos, allò és un altre idioma ja que és la seva realitat, pero és relatiu, ja que per a la persona que l’entrevista no té el mateix punt de referència pel que fa als idiomes que ella.

Pel que fa a la relativitat dels valors, és a dir, qui dóna el valor a certes coses i qui és el que mana i posa les regles, m’ha fet molta gràcia l’acudit de la persona que va en contradirecció per l’autopista i es pensa que són tots els altres els que van en contradirecció; ben pensat, aquesta persona té el seu dret de pensar que el seu és el sentit adequat, el que passa és que algú ha marcat que no ho és, i tot i que està en el seu dret de pensar-ho, els altres pensen que és ell qui va en contradirecció. La pregunta és: qui és la persona que  ha marcat  que és blanc o negre? Ell pot creure la realitat que vulgui des del punt de vista que ell vulgui. En el següent cas, en el de l’acudit de l’home ric que vol endur-se les seves riqueses al cel, crec que es veu més clar el concepte que intenta difundir, ja que es veu la relativitat de valors que cada un dels dos li dóna a la maleta plena de lingots d’or. Des de la perspectiva de l’home ric, s’està emportant totes les riqueses que tant li han costat aconseguir a la vida, però s’adona que al cel totes aquestes riqueses, que són tan importants a la terra, allí no són gens importants. Amb aquest darrer exemple m’he recordat a una cosa que solc pensar, els diners, propiament dits, no tenen cap utilitat ni bellesa natural, simplement nosaltres li hem donat un valor tan gran que molta gent faria el que fos per tenir-ne, però, i si de cop ens traslladem a un lloc on el valor dels diners no fos important, i l’important fos per exemple el propi esforç que una persona fa quan es proposa una cosa? Seria més just la veritat i, en aquest cas, les persones que viuen tan cegues amb els diners i li donen tanta importància potser s’adonarien que el valor dels diners pot arribar a ser relatiu depenent de la situació en  què ens trobem. Només fa falta pensar per a que et servirien deu mil euros a una illa deserta. El valor d’aquests euros seria tan relatiu com el de la supervivència.

El fet de tenir relativitats absolutes és un error molt gran. S’ha de mirar bé si és una realitat o una relativitat, tal com diu al llibre. No pots pretendre fer que un far es mogui només perquè tu penses que no és un far i que s’ha de moure ell, sinó que hauries d’arribar a la conclusió de que la realitat és que si no et mous tu xocaràs per molt que tu tinguis clara una altra cosa, i això es una realitat absoluta i no pot canviar ni en diferents cultures ni en lliurepensadors.

I finalment comentar que m’ha fet molta gràcia l’últim acudit de l’apartat, en  què s’utilitza una gran ironia, quan un dels dos protagonistes afirma que no hi ha veritats abolsutes i que tota veritat es relativa, i quan l’altre li pregunta si està completament segur d’aquesta veritat. M’agrada la ironia ja que et deixa amb la ment pensativa i no tanca el tema de cop, i això a mi em fa pensar que ja que aquesta persona es contradiu a si mateixa, deixa veure que no té rao, i que sí que hi ha veritats absolutes. La meva conclusió és: hi ha veritats absolutes si abarques totes els punts de vista que podries contemplar davant una mateixa situació. Totes les veritats són relatives i cap acaba sent certa del tot. Un exemple paregut a aquest últim acudit que he llegit és aquesta conversa, amb gran ironia.

Es troben dos amics en una manifestació i un li diu a l’altre;

       – Ara és l’hora d’anar a lluitar per la pau i la tolerància!

El seu amic el mira amb cara irònica i li contesta;

      – Si demanes la pau, per què dius que vols anar a lluitar?

Ashley Rillo 1r Batx

——————————————————————————————————

Aquest llibre ens ha volgut transmetre que és la filosofia a través d’acudits. Penso que és una bona alternativa per aprendre, una forma diferent, d’aquelles que a l’hora de llegir no es fa tan pesades, pots llegir i riure alhora. Nosaltres, els que encara no hem fet batxillerat, no sabem tanta filosofia ja que encara no l’hem estudiat i, per tant, ens pot resultar més difícil entendre els acudits, però, tot i això, aquest llibre està fet amb la finalitat que gent com nosaltres, que no tingui la ment tant privilegiada, pugui descobrir els aspectes més complexos d’aquesta.

Personalment, a mi m’ha costat una mica entendre alguns acudits, possiblement sigui pel que he dit anteriorment, al no haver-ho estudiat m’ha resultat més difícil, però estic segura que si en saps una mica no és complicat, només és necessita sentit de l’humor.

Núria Puig 1Batx.

Aquest dilluns 5 d’octubre ens ha deixat dues tristes notícies en l’aspecte literari. La mort de l’actriu Ana Diosdado  a Madrid, on assistia a una junta directiva de la SGA de la qual era membre, i la de l’escriptor suec Henning Mankell, creador de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Wallander, que ha  mort a Göteborg als 67 anys a conseqüència d’un càncer. Estils molt distints, però grans autors cadascun en el seu .

Anna Diosdado, nascuda a Buenos Aires el 1938, era filla d’actors  i afillada de l’actriu catalana Margarida Xirgu, i  va debutar als escenaris amb els seus pares  quan només tenia cinc anys.

El 1950 va venir a Espanya per estudiar a Madrid. Amb 24 anys va ser finalista del Premi Planeta amb ‘En cualquier lugar, no importa cuándo’. El 1970 va estrenar ‘Olvida los tambores’. A partir dels anys 70 va escriure diferents sèries de televisió, com ‘ Yo, la juez’, ‘Anillos de oro’ (1983) o ‘Segunda enseñanza’ (1986). Va adaptar també per al teatre un dels seus èxits com a novel·lista, ‘Los ochenta son nuestros’ (1988). Després van venir ‘Cristal de Bohemia’ (1994) i ‘La última aventura’ (1999). Mesura i sensibilitat van ser sempre presents a la seva obra.

Per altra banda, Henning Mankell, un dels noms rellevants de la novel·la negra actual, acabava de publicar un llibre de memòries, ‘Arenes movedisses‘ (Tusquets) ,on explicava diversos moments de la seva vida després de saber que li havien diagnosticat un càncer a principis del 2014.

Nascut a Estocolm el 1948, Mankell va inaugurar la col·lecció catalana de Tusquets, L’ull de vidre, amb ‘La falsa pista’ (2001), i des de llavors l’editorial va publicar bona part de la sèrie del detectiu  Wallander, amb títols com ‘Els gossos de Riga’, ‘L’home inquiet’, ‘La piràmide’, ‘Amb l’alè al clatell’ i ‘Ossos al jardí’. L’escriptor suec va publicar també diverses novel·les fora dels llibres de Wallander, entre les quals hi ha ‘Sabates italianes’. A més, és autor d’un assaig sobre l’impacte de la sida a l’Àfrica, ‘Moriré, però la meva memòria sobreviurà‘.

M’agradaria acabar aquest petit homenatge a tots dos autors amb alguna de les cites d’Henning Mankell, que va sorprendre amb la seva serena forma d’ assumir la seva malaltia. Dos exemples:

No tinc la sensació d’estar vivint un temps de propina. Això no existeix. El meu temps és meu i només meu. No sé fins quan durarà. Intento no pensar-hi, perquè no té sentit. […] El principal perill de la meva vida, i dels malalts de càncer en general, és renunciar a les il·lusions.

 
És possible viure amb càncer. És possible lluitar-hi. No és massa tard per a res. D’alguna manera, encara tot és possible. Aquesta nit humida de setembre penso en les coses que el càncer encara no m’ha pres. No m’ha robat l’alegria d’estar viu, ni la curiositat per saber què m’espera demà.

Extractes d’un article publicat en anglès a The Guardian el 16 de setembre del 2014.

CHRISTIE, AGATHA            “La ratonera”  Ed.Vicens Vives.2009

NAVARRO, J.  “La Biblia de fang”   DeBolsillo, 2009

COLL, PEP, Dos taüts negres i dos de blancs  DeBolsillo, 2013

JONASSON, JONAS, L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra Ed. La Campana, 2014

LEON, D.- Conclusions preliminars Ed.62, 2011

LANCHESTER, J.- El port de les aromes  Ed. 62,2010

MIRALLES, F.- El Quart Reich   LaButxaca, 2008

ROSSELLÓ , B.-   Tempestat de flama. Antologia Poètica   Ed.62, ,2012

ROTGER , A.- GHULAM ,N.- El secret del meu turbant, La Butxaca, 2012

SEE, LISA- El abanico de seda  Salamandra, 2006

MURILLO LLERDA, J.- El Club de los filósofos asesinos Martínez Roca, 2012

BOIX, A.- La noia a qui estimaven les fades  Edebé, 2012

ROCA, M.C.- Estripar la teranyina  Baula, 2011

Agrair també les donacions fetes per M. T. Ortiga i per Sara K. Vílchez , així com per Marta Cid.

En primer lloc, m’agradaria dir que hi ha una gran varietat de formes i teories sobre com veure la filosofia i entendre-la, i aquest llibre m’ha fet reflexionar molt sobre ella.

Un dels temes que més m’ha agradat del llibre és la filosofia social i política. A primera vista, pareix molt senzill però crec que és una mica complicat d’entendre del tot.
Una persona forma part d’algun dels diferents grups socials, però ¿qui o que fa que ho sigui d’aquell i no d’un altre? ¿Som nosaltres mateixos qui escollim o és l’entorn en què vivim? Hi ha moltes preguntes d’aquest tipus relacionat amb la filosofia social i política,  que estudia la societat.
De la filosofia política podria parlar de les diferents relacions que hi ha entre els mateixos membres d’un grup o, fins i tot, entre dos diferents. Com he dit anteriorment, hi ha diferents classes de grups, però ¿com sabem si una és millor que un altra?, ¿podem canviar de grup social un cop dins d’un?
Des del meu punt de vista, crec que tots pertanyem a un grup perquè pensem que és el millor per a nosaltres, si més no, ¿sempre és verdader allò que creiem? Molts cops actuem de manera equivocada i això ens pot afectar tant a nosaltres com a la resta de gent que ens envolta.
També alguns cops actuem d’una manera o d’un altra segons el que creiem que pensarà la gent, i no pel que realment volem o sentim. Això és una manera errònia de fer les coses, ja que nosaltres hem de viure per a nosaltres mateixos independentment de la resta de gent que ens envolta (això no significa que no volguéssim el bé per a ells o que no hi penséssim per ells).

Un altre tema que m’ha agradat d’aquest llibre és la metafilosofia. És un tema del qual no hi havia sentit mai parlar i m’ha semblat molt interessant. Segons la meua opinió, crec que aquesta és com una reflexió de la filosofia en si, de les diferents maneres de parlar de filosofia o també una manera de mirar més enllà de les nostres vides.

Núria Martín 1Batx E

Aquesta setmana hem ubicat a la nostra biblioteca una petita mostra de llibres de consulta sobre temes locals, dels que disposa la mateixa. Hi ha de temàtiques molt diferents:  història, geografia, etnografia, lingüística, art… evidentment, és un petit recull, però esperem que serveixi per tal que, si esteu realitzant algun treball sobre tema local, recerca de qualsevol tipus, o simplement , us agrada saber més del nostre territori, recordeu que podeu consultar el catàleg de la nostra biblioteca , per saber si hi ha algun material que us pugui ser de profit.

Aquest any, com ja us hem informat a les classes, els de Primer d’ESO podeu participar en una nova activitat : el Club de Lectura Juvenil d’Amposta.

Com molts de vosaltres ja sabeu, aquest Club inclou alumnes de 6è. de Primària i de 1r. ESO als qui els agrada la lectura. Es tria un llibre que se us farà arribar, per tal que el llegiu, i en la trobada, que és en dimecres per la tarda i a la Biblioteca Comarcal, ens reunim tots i el comentem, a part de realitzar altres activitats relacionades amb el llibre, en alguns casos. Està previst trobar-nos 4 cops durant aquest curs, i us podem assegurar que, qui prova, repeteix.

Si us interessa l’activitat, tal com us hem informat a les classes parleu amb l’Anna Bel o Maite Ferré, que us faran arribar una butlleta d’inscripció.

Ànims, lectors!!

Trobada dels lectors