La mala sort continuada

Com cada matí, agafo dos autobusos per anar a l’institut. Està a dos kilòmetres de la meva horrible casa. Sembla una casa abandonada però puc sobreviure sense luxes. Agafo l’autobús C-40 perquè té parada al mateix carrer on visc jo. Com que després del meu esforç a l’institut tinc una activitat extraescolar pujo a l’autocar content. Quan ja estic sobre del vehicle, un soroll repetitiu i una llum vermella fa callar tots els viatgers. El conductor amb un gest estrany m’agafa de la samarreta i em diu que no puc passar si no tinc un bitllet. Resulta que quan jo era de vacances al Carib va succeir algun problema i l’ajuntament va posar unes maquines validadores. Com que jo no tinc ni un bitllet, el conductor m’ha fet fora i jo m’he quedat al carrer. No sé què fer, camino i camino sense saber on anar i penso que l’altre autobús també tindrà aquella màquina.
Una llum s’encén al meu cap i corro cap el garatge de casa meva. Tinc una idea bona. Com que tinc el carnet de conduir perquè el meu pare va subornar el professor, em dirigeixo cap al seu cotxe. Com que és un Lamborghini puc tenir possibilitats de trobar alguna nòvia. Ja sabia que no trobaria mai una nòvia amb la cara que tinc però almenys em faig il•lusions. Em toco les butxaques del pantaló per veure si hi ha les claus del garatge, però no hi són.
Tot seguit recordo que la meva mare em va dir alguna cosa. Vaig directe cap a la planta que hi ha al costat de la porta d’entrada on hauria d’haver-hi la clau. No hi és, quina mala sort. M’hauria de “colar” per la finestra però no sé si seria molt correcte fer aquesta acció. I si em veu algú i es pensa que sóc un lladre? Aquesta i més preguntes volen pel meu cap. Tanco els ulls, poso la ment en blanc i em dirigeixo cap a la finestra.
Del meu estoig en trec un bolígraf i trenco un bon tros del vidre per aconseguir estirar el mànec de la finestra. Quan ja estic dintre de la meva pròpia casa, corro cap el garatge. Em trobo una sorpresa en veure que el cotxe no hi és, el busco per tots els llocs però no el trobo.
Disgustat i enfadat surto per la mateixa finestra per on havia entrat i em trobo que una senyora m’està mirant desde darrere d’un arbre. Ella agafa el mòbil que es situava a la seva butxaca dreta d’uns pantalons texans i ella corre cap a una cantonada. Jo, esverat, corro cap a la porta del jardí i surto al carrer. No veig la senyora per cap lloc, ni per la dreta ni per la esquerra, on estarà?
Caminant i a la vegada pensant en el meu futur, vaig cap a un bar que hi ha a dos carrers mes enllà. Quan estic a la porta del bar veig que dintre d’aquell lloc hi ha tot tipus de persones grans i dolentes (fumadors, drogates…). Entrant amb por, faig les primeres passes perquè no vull que ningú em doni alguna puntada de peu o algun cop de puny. Assegut a un tamboret alt, miro el rellotge . En aquests moments són les onze del matí, comença el pati i me l’estic perdent. Penso: quina mala sort que tinc. El cambrer em mira de reüll i s’apropa cap a mi.
– Que vols?- Diu amb un to borratxo i escupint babes.
– Res, res- Li responc.
– D’acord, tu t’ho perds- riu el cambrer.
Allà s’acaba la conversa perquè al bar, entra una senyora que sembla que a tots els hi agrada. Tothom va deixant babes en mirar aquella pobra noia. La miren com si fos Angelina Jolie i ella estranyada s’apropa cap a mi perquè sóc el més normals de tots i no faig una cara panoli com els altres senyors. No li faig cas i m’entretinc amb una persona. Itento descobrir qui és. Està asseguda a un racó del bar, damunt d’una cadira que sembla còmoda, la més còmoda d’aquest lloc. És una noia, no bastant guapa, porta una samarreta de llana i uns pantalons texans com la noia que em va veure sortint de casa meva. A les mans porta un mòbil, no molt gran i esta teclejant unes lletres que almenys les podria desxifrar. Són les següents: U…N…L…L…A…D…R…E.
Les nombro una per una amb veu baixeta perquè ningú m’escolti. Agafo un tovalló i les escric amb el “boli” amb el que vaig trencar el vidre. Quan tinc totes les lletres me les miro i remiro. Ja està, tinc dues paraules completades: un lladre. O no, era jo i aquella senyora és la que vaig veure. Corro cap a ella i li pregunto si ha vist un nen en una casa que hi ha a dos carrers d’aquí i que s’estava colant per una finestra. Ella em respon que sí.
Ràpidament entren dos policies i un altre cobreix l’entrada, un li comença a fer preguntes a la noia que m’havia delatat. L’altre es queda mirant els altres i ens toquen a cada un les butxaques. A les noies ha d’anar amb compte de no tocar algun cul o una altra cosa perquè sinó es guanya una bona bufetada a l’estómac o a la cara. El policia fa un error, toca la butxaca del cul a una noia i ella està preparant una bufetada. Jo emocionat ric i el policia camina cap a mi. Corro i salto la barra del bar tirant a terra gots de coca-cola, fanta…i plats plens de olives…
El policia de la porta no em deixa sortir però com jo que sóc llest passo per abaix de les seves cames. Tot seguit corro i els despisto en una cantonada. Veig com els policies passen de llarg i no em veuen. És la primera vegada que tinc bona sort, o no. Acabava de comprar-me unes bambes i les embruto amb una caca d’un gos o d’un gat i al meu darrere hi havia una escombraria. Quin fàstic!
En aquest moment és millor sortir d’aquell lloc pudent i fastigós. Quan surto, veig cotxes de policia aparcats a la carretera i uns guàrdies amb pistola apuntaven a la entrada del bar. Camino i camino però cada vegada tinc més ganes de veure aigua. A l’horitzó veig un parc amb una font al mig.
Quan estic allà, em trobo dos policies armats. Els vaig a despistar però ells són mes ràpids que jo. M’agafen però jo resisteixo, son forts però no molt més. Surto d’aquelles mans atrapadores d’humans i m’enfilo a un arbre. Quan sóc a la copa de l’arbre, els policies disparen cap a mi però no em toquen. Una bala em passa pel cul, un atre per la panxa i un altre per la cara.
– Em teniu de disparar a mi, no al cel- Aquest comentari li fa rabiar a un policia.
– L’has ben cagada, nen- contesta.
El policia s’enfila a l’arbre com si fosun mico però no té l’agilitat igual. Com que pesa tant l’arbre es trenca.
– Gordo- Em ric d’ell.
– Et posaré a la presó- m’intenta espantar.
Caic a terra i em dóno un cop a cap. El policia m’agafa, em posa les manilles i em fica entre reixes.

Quan em desperto, tinc una persona al costat. Com que els dos estàvem entre reixes no li dic res. Pensant en el futur, un guàrdia em diu si vull trucar per telèfon. Faig sí amb el cap. Em porta cap a una sala i agafo el telèfon que hi ha a una taula.
Teclejo el telèfon del meu pare i li dic que necessito ajuda perquè estic a la presó. Ell em diu que té un pla i que em traurà a les quatre perquè vol aprofitar les dues hores que queden per anar a menjar amb la mare. No sé què fer i em poso a dormir.
Quan el meu pare està a davant de la porta, em crida. Em desperto i ell m’explica que ha subornat el guàrdia i que estic lliure. Corro cap a ell i li faig una bona abraçada.
Els dos anem a casa i li explico el que m’ha passat.

FI

Ferran García
Març 2011

2 thoughts on “La mala sort continuada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *