Es deia Luci

Em dic Creplímax. Sóc un detectiu espacial que treballo per la NASA. Ara tinc 68 anys i demà em jubilaré del treball i me n’aniré a viure a Texas amb el meu germà a disfrutar de la vida. Estic tan impacient i emocionat que ja he fet les maletes, però al desordenar totes les meves coses he vist una fotografia que simbolitza molt una història que em va passar: el meu primer i únic amor.

Només tenia 23 anys quan la NASA em va manar fer la meva primera missió secreta, que era esbrinar d’on era l’OVNI que havia vingut a visitar-nos.

Per començar, vaig anar al lloc on havien aterrat els alienígenes en un gran parc forestal, i em vaig trobar una peça de l’OVNI metàl·lica, allargada i cilíndrica. La vaig començar a investigar sense descans nit i dia, dia i nit.

Al cap de tres mesos d’investigació vaig descobrir que sense aquella peça no podrien haver sortit del sistema solar. Doncs ja us podeu imaginar què vaig fer, vaig començar una recerca per l’espai amb una nau nova i avançada que em va donar la NASA després d’aprendre a conduir-la. A part de les meves maletes amb l’imprescindible per un viatget per l’espai, també em va acompanyar el meu germà Aimaté.

Desprès de passar tres mesos de planeta en planeta, d’asteroide en asteroide, de satèl·lit en satèl·lit, de meteorit en meteorit… vaig decidir anar a l’últim satèl·lit de Saturn, deixar la investigació per l’espai, tornar-me’n cap a la Terra i tallar-me el cabell i la barba que m’arribaven fins els peus.

Quan vam aterrar, vaig baixar i em vaig asseure a la sorra i vaig començar a plorar de la desgràcia i de la pèrdua de temps que havia suposat estar tant de temps a l’espai per res. De cop i volta, l’Aimaté em va cridar quan jo estava desanimat:

-Vine corrents a veure això, per fi, no m’ho puc creure Creplímax, ràpid !!!

A l’arribar, l’Aimaté em va ensenyar que l’últim invent de la NASA que detecta vida extraterrestre estava parpellejant en vermell i això volia dir que havíem encertat.

Després de la millor notícia de la meva vida, vam estar caminant pel satèl·lit una llarga estona de dues hores fins que vam arribar a un poblat com prehistòric ple de lleons parlants i molt intel·ligents.

L’Aimaté es va amagar darrere d’una gran roca marró de la por que tenia, però jo vaig ser valent i vaig pensar que no havia estat un any i un mes anant per l’espai sense veure la llum per ara ser uns del primers humans de la història en trobar vida extraterrestre i tornar-me’n a la Terra sense res de profit després de l’única oportunitat de la vida per conèixer extraterrestres i per això inconscientment (per si els lleons eren agressius) vaig sortir davant dels alienígenes, encara que cap lleó es va immutar fins que vaig dir molt alt:

-Som de la Terra i només volem parlar amb el vostre líder !

Els lleons es van espantar i van començar a fer comentaris com: quin animal més estrany !, com és que parla ?

Un lleó ens va dir que si el seguíem ens portaria on volíem anar segons el meu missatge. Durant el camí també ens va preguntar com era que un humà parlava anglès, li vam respondre amb un petit resum de la nostra aventura i amb una explicació d’on vivíem i de com vivíem i el lleó es va quedar meravellat.

Ens va portar a un palau de pedra espectacular, i ens va entrar a traves d’unes portes i d’uns passadissos molt elegants a una gran i bonica sala que semblava el saló de reunions de la Casa Blanca on hi havia una gran taula rodona amb uns quinze lleons extraterrestres asseguts al voltant de la taula.

Allà vam parlar sobre la visita que ens van fer, vam fer un intercanvi de idees, vam dir que en el nostre planeta hi ha lleons salvatges, ells ens van dir que els humans eren una mascota encantadora, vam parlar sobre les diferencies dels nostres mons …

Al final els vam tornar la peça de l’OVNI, i van poder muntar la nau per tornar-se al seu planeta.

Ja havíem aconseguit tota la informació necessària, i vam sortir d’aquell lloc per tornar cap a la nau, però en el camí, un lleó ens va parar i ens va ensenyar la seva mascota que es deia Luci. Era una noia boniquíssima, pèl-roja i amb els ulls verds. Em vaig enamorar bojament d’ella i em vaig passar tres hores jugant amb ella sense pensar en una altra cosa mentre l’Aimaté feia turisme. Vaig aprofitar fins a l’últim moment, però l’hora de dir-se adéu havia arribat i se’m va fer tan dur que pensava que no hauria hagut d’haver fet la missió, encara que pel triomf em donarien milers i milers de dòlars, perquè l’amor és un sentiment únic que és molt difícil de trobar i val més que tots els diners del món. Un moment vaig pensar que podia venir a la Terra amb mi, però després vaig rectificar i vaig assumir que els nostres móns estaven separats igual que ho havien d’estar els nostres cors i ens vam acomiadar amb una mirada fixa als ulls i els dos vam deixar caure una llàgrima d’amor.

Des de la nau li vaig fer la foto que ara tinc a les mans. Des d’aquell dia no vaig tornar a trobar l’amor i mai més el tornaré a trobar.

Jaume Serrano

4 thoughts on “Es deia Luci

  1. alba

    Jaume, he llegit l’història amb el meu pare i a tots dos ens ha agradat.
    El meu pare no es creia que ets de la meva classe(pensava que eras un escriptor) 😉

  2. ..................................................................

    es que si u treus d’internet!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

  3. alex

    qui a escrit aixó lo de si ho treus d’internet, si ho diu que posi el nom no??????? 😉

  4. Nico

    qui a escrit aixó lo de si ho treus d’internet es que tens enveja de que en Jaume no???

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *