Des de fa un temps des del món educatiu, s’està posant l’atenció en la innovació educativa. Estan sorgint iniciatives que proposen canvis en el món escolar per adaptar-se en el món que vivim i fer de les escoles un espai on els nens i adolescents de la nostra societat surtin amb les màximes capacitats possibles.
És evident que l’escoles en general, necessiten un procés de reflexió exhaustiu de com estan fent les coses i sobretot el per què les estan fent d’aquella manera. I quan dic les escoles, hi podríem afegir els mestres, les universitats, els departaments d’ensenyament i la societat en general. Cal una reflexió com aquesta, però no ara si no sempre.
Ara bé, plantejar qualsevol canvi i vestir-lo d’innovació és agosarat. Considero que hi ha poques coses inventades en el món educatiu. Com a molt podem adaptar la metodologia d’aprenentatge als nous coneixements que tenim d’aquest gran desconegut que és el cervell humà, de la seva plasticitat a l’hora d’aprendre i adaptar-se a situacions noves a l’etapa infantil i adolescent.
El món educatiu tendeix a ser un pèndol on les modes metodològiques van i vénen i es critica qualsevol opció que en aquell moment no sigui la més trencadora o “innovadora”. Jo sóc partidari de l’equilibri. No tot és blanc o negre, no es tracta de només cooperatiu o projectes, d’intel·ligències múltiples o ensenyament magistral. Crec que com els nostres alumnes, cada situació d’aprenentatge és diferent i els mestres hem de saber aplicar les diferents metodologies totes juntes, integrar-les, fer-ne un tot. Què difícil i alhora emocionant no?