Aquesta temporada he pogut veure una sèrie de documentals que tractaven dels camins que havien de fer nens i nenes d’arreu del món per anar a l’escola. Hi podem veure les dificultats i els perills que han de passar per arribar-hi, a més dels sacrificis que han de fer. Tots tenen en comú una vida simple, res ostentosa, si la comparem amb la dels nens i nenes de les nostres contrades.
Veure un sol capítol ja és alliçonador. Haver de caminar 20 km diaris per anar i tornar de l’escola, amb tan sols una tassa de llet i sense haver menjat un plat decent ja és una proesa. Però és que aquests infants no ho viuen com una proesa, sinó com una cosa normal i habitual. Poder anar a l’escola per ells, és un gran privilegi i una gran oportunitat que no volen pas deixar.
Veure l’esforç i el que fan, per tenir una oportunitat com la que tenen els nostres alumnes a casa nostre, és colpidor. Us convidaria a veure la cara dels meus alumnes quan veuen algun dels capítols. Callats, expectants, empàtics, saben que són uns privilegiats. Troben molt meritori el que fan aquests nens i nenes i els respecten, perquè saben que això, en el seu món d’avui, el que viuen cada dia, és impensable.