Entrevista a Francisco Mora, doctor en Neurociències i expert en neuroeducació, publicada a La Contra del diari La Vanguardia el divendres 11 d’octubre de 2013.
Sembla difícil despertar l’entusiasme als alumnes?
No em cansaré d’insistir-hi, es pot aprendre allò que s’estima.
La clau és l’emoció?
Sí, la capacitat d’interactuar amb el món des de la curiositat. El problema és que no tenim mestres preparats. El mestre és l’ànima del que pot ser un poble i cal infondre-li el que és una realitat avui: que és un mag amb vareta màgica per transformar el cervell dels nens.
Massa responsablitat.
Un mestre transforma la física, la química, l’anatomia, la fisiologia del nen. Li transforma el cervell per bé i per mal. I si no ho sap, si no és responsable i no està format per fer-ho, no el pot emocionar.
L’emoció es transmet.
Exacte, i res que no passi per l’emoció ens serveix en el nostre aprenentatge. Cal obrir als nens la porta de la curiositat. Cal començar la classe despertant-los. T’han de mirar amb els ulls molt oberts.. Encara que t’hagis de d’emportar una girafa a la classe, però es tracta que diguin: “Ohhh!”. La millor manera d’estimular és donar exemple
Un mestre així el recordes.
La curiositat és l’única clau que obre l’atenció, que és la porta del coneixement. No li pots dir a un nen: “Para atenció, home!”
És el que ens ensenya la neurocència?
Efectivament, i tantes coses que cal tenir en compte, com els ritmes circadiaris (els moments àlgids de l’atenció de cada nen per optimitzar l’educació), fins i tot com influeix l’arquitectura de l’escola.
Expliqui’m
Avui sabem que una aula amb grans finestrals, ben ventilada, amb una temperatura adequada i amb llum natural produeix més bons rendiments. I que classes estretes amb poca llum potencien l’agressió i la depressió.
Potser és demanar massa
Aquests cervells infantils estan creant més de 100.000 milions de contactes sinàptics per minut. En bones condicions seran més llestos i més sans.
I més feliços?
El cervell no està dissenyat perquè siguem feliços, sinó per sobreviure, però el que sí és responsabilitat nostra és haver instrumentalitzat i creat una vida d’estrès.
Massa hores d’escola, deures i extraescolars?
Els estem ofegant. Els nens fins als 8 anys haurien d’estar jugant, perquè el joc és la disfressa de l’aprenentatge.
I també ho és als 20 i als 50.
Sense cap mena de dubte. Quan som adults el que fem quan podem és fugir de la nostra consciència, que ens tenalla i ens esclavitza i ho fem jugant o veient jugar. Però quan has de posar els fonaments del que serà el món adult, cal potenciar-ho.
Joc i aire lliure.
L’exercici físic és el responsable de la creació de noves neurones, i és fonamental fer-ne de nen per ser un adult sa. Ens hem construït a cavall de la nostra esquena i els nostres músculs, però ara ens hem fet sedentaris, que és l’antagònic al que hi ha escrit en el nostre programa genòmic i el que crea les malalties en el nostre organisme.
Com els podem ajudar a aprendre?
Ensenyar significa emocionar, evocar la seva atenció des de dins, i és possible instrumentar com començar una classe: cal ser provocador, cal injectar curiositat en relació amb l’edat, l’hora del dia, l’estat de l’organisme. La curiositat encén l’emoció i, així, s’obre la finestra de l’atenció, que ens permet aprendre i memoritzar.
No és intranscendent.
A magisteri no pot entrar-hi ni ha d’entrar-hi tothom, cal afinar qui té capacitat per ensenyar. Tot comença pel mestre.
Quan són adolescents estan distrets.
El cervell d’un púber no només no ha madurat les àrees que tenen a veure amb la creació de valors i normes, sinó que se li estan morint un munt de cèl·lules perquè s’està reajustant al que és l’adultesa. Hi ha coses que un mestre ha de saber, perquè si les sap podrà ser flexible i sabrà com treure partit d’aquests cervells.
Il·lumini’ns, doctor.
L’adolescència és l’edat de l’altruisme si el saps encarrilar, de l’heroisme: tots els herois han estat adolescents. Captar això i encarrilar-ho és alimentar aquests cervells.
Un exemple, sisplau.
Perdrem la vida perquè els nens de l’Àfrica tinguin aigua. … Hi ha qui és capaç de fer-los veure això; a un adult ja no. L’adolescència és una edat mal·leable.
Ordenem les etapes del desenvolupament cerebral.
Mentre s’és nen s’ha de jugar, conèixer el món de primera mà, veure la fulla a l’arbre, treballar tot el que entra pels òrgans dels sentits. Si els portes a una guarderia entre quatre parets, els ofegues, i passa el mateix amb els patis de ciment.
Doncs cada vegada se’ls ofega més.
A partir dels 9 anys comença el pensament abstracte, jugar amb idees entenent que som éssers fonamentalment emocionals: no hi ha res del que jo pensi, raoni o decideixi que no tingui una base emocional. No hi ha raó sense emoció.