L’experiència, les vivències,la infantesa són el fonament de les nostres relacions: poden ser riques, pobres, mediocres, fràgils, fortes o de tantes altres maneres com adjectius tinguem per a sentir-nos-hi identificats. Poques vegades però, ens som conscients i desconeixem el pes que tenen en el nostre dia a dia. La realitat ens mostra que les relacions que establim ens condiciona molt la nostra auto percepció, el nostre reconeixement, que està determinat per la manera com hem après a relacionar-nos i del retorn que dels altres hem anat obtenint al llarg de la nostra vida. En el fons es tracta de com, des d’aquest concepte de nosaltres mateixos , ens posicionem en el món i ens relacionem amb els altres Les relacions que anem creant, determinen les nostres zones de seguretat i confort, de les quals emanen les nostres fortaleses, però també les que ens fan sentir vulnerables i insegurs i accentuen les nostres debilitats.
L’ésser humà manté aquesta dualitat en un equilibri fràgil i tendim a apropar-nos a aquelles persones que ens aporten seguretat i a apartar-nos d’aquelles relacions que ens recorden les nostres debilitats. Un posicionament que quan és la forma habitual de relacionar-nos té els seus costos: pot passar-nos que en prioritzar relacions segures estiguem perdent possibilitats d’establir-ne de noves amb les quals ampliaríem horitzons i noves oportunitats d’aprenentatge.
Tot aquest món relacional amb el que ens movem és el que arriba a l’aula quan hi som com a docents i aflora de manera indefectible mentre gestionem el seu funcionament diari. Cada docent tendeix a relacionar-se des del que, de manera conscient o inconscient, representa per ell una fortalesa i una seguretat: n’hi ha que se senten segurs posant l’èmfasi en la tasca més que en la relació , d’altres necessiten un contacte visual molt proper , alguns s’acosten més des del gest còmplice, d’altres se senten estranys entre els nois i noies. N’hi ha que busquen el reconeixement i l’elogi ràpid dels alumnes, d’altres busquen comprendre’ls, uns creuen que necessiten mà dura, d’altres més diàleg. Maneres diverses fruit de xarxes de relacions diverses que totes van passant per davant dels nois i noies cada dia. Però el millor de tot, és que aquests nois i noies també tenen el seu propi codi relacional força definit i entre uns i altres aleshores es dóna la interacció. Aquesta interacció té molt d’imprevisible i allò que funciona bé en unes aules , pot no funcionar gens amb unes altres. Els alumnes i els mestres i professors tenim patrons de relació que contenen zones de tolerància i zones “límit” que no podem o no volem traspassar. Uns tolerem bé actituds que d’altres no poden i ens sentim al límit on d’altres encara en són lluny. Saber en cada moment quin és el “tarannà” de cada noi o noia davant la relació que establim amb ells i el nostre tarannà amb la seva interacció , és una tasca que requereix un bon auto coneixement relacional, unes afinades capacitats d’observació, intuïció i escolta i una actitud oberta que permeti reconèixer les nostres vulnerabilitats i les vulnerabilitats dels altres com a part integrant de totes les xarxes de relació humana. Si acceptem que la nostra xarxa de relacions té una incidència clara en la nostra tasca educativa, estem reconeixent que la dimensió relacional humana està present en tot acte educatiu .