“Vénen la Primavera i Venus, I davant d’elles avança l’alat herald de Venus. Prop de les empremtes de Zèfir, Flora sembra per complet el camí i l’omple de selectes colors i aromes” [De rerum natura, LUCRECI,s. I aC]

TÍTOL: La consagració de la primavera
AUTOR: Fili Sandro Botticelli (1444-1510)
CRONOLOGIA: 1482-1485
ESTIL: Renaixement (Quattrocento)
TÈCNICA: tremp sobre fusta
SUPORT: tela
GÈNERE: pintura mitològica i Al·legòrica
LOCALITZACIÓ: Galleria degli Uffizi, Florència (Itàlia)
L’intent de conjugar l’idealisme neoplatònic i l’humanisme cristià influí en l’obra de Botticelli. Venus apareix vestida al centre de la composició, en el seu jardí on sempre es primavera. A l’esquerra de Venus apareix Zèfir que persegueix a la nimfa Cloris, que es transforma en Flora. A la dreta de Venus, apraeix el grup de les Tres Gràcies (una de les quals serà tocada per la fletxa de Cupido) i Mercuri (el deu de l’enteniment que posa en relació els homes amb la divinitat).

Interpretació:

La interpretació clàssica i més generalitzada és la d’Adolph Gaspary i Aby Warburg (1888). Descriu les figures de la següent manera, des de l’esquerra:

• Mercuri. El déu queda identificat pels calçats amb ales i pel caduceu usat per a separar serps i fer la pau (Botticelli ha representat les serps com dracs amb ales); amb el seu elm i la seva espasa, sembla clarament el guardià del jardí de Venus. Estira la mà per a tocar els núvols amb el seu caduceu per a dispersar la boira. Mira cap al cel, la qual cosa s’interpreta com unió amb el més enllà. Mercuri seria intermediari entre els homes i els déus, però també el déu dels comerciants. Vesteix lleugerament amb un mantell vermell cobert de flames, que cau de forma molt asimètrica, la qual cosa es considerava un tret típic de l’Antiguitat i ja era una indicació que s’estava representant una escena mítica.

• Les tres Gràcies. Servidores de Venus, ofertes a una graciosa dansa, estan representades com tres joves gairebé nues i lluint pentinats elaborats i diversos. El cabell solt només podien dur-lo les joves solteres. Les hi ha cridat Gràcies perquè d’aquesta forma, ballant en rotlle, les hi va representar en l’art grecoromà. Com altres dels personatges del quadre, les Gràcies semblen ser retrats de persones existents en l’època i conegudes del pintor: per exemple, la Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, que Botticelli va retratar com Santa Catalina d’Alexandria (sempre de perfil), en l’equip conservat en el Museu Lindenau d’Altenburg (Alemanya). La del mig ha de ser Semiramide Appiani, dona de Lorenzo il Popolano, el qual al seu torn estaria representat com Mercuri, cap al qual mira Semiramide. La de l’esquerra seria Simonetta Vespucci, prototip de bellesa botticelliana. La hipòtesi més acreditada referent a aquestes tres joves és que la de l’esquerra, de cabells rebels, representa la Voluptuositat (Voluptas), la central, de mirada malenconiosa i d’actitud introvertida, la Castedat (Castitas), i la de la dreta, amb un collaret que sosté un elegant i preciós penjoll i un vel subtil que li cobreix els cabells, la Bellesa (Pulchritudo).

• Venus. Es troba en el centre del quadre i serveix d’eix a la composició, dóna lleugerament l’esquena a la resta de figures. Entorn del seu cap s’aclareix l’arbreda, que forma una espècie d’aurèola. Està representada com una Madona, amb el cabell cobert per cofia i vel, com una dona casada. Vesteix una camisa llarga i, per damunt, vestit i mantell, que cau de forma asimètrica, com el de Mercuri. El ventre prominent era considerat graciós, i un signe d’elegància era col·locar la mà sobre una tela, per a evidenciar la seva bellesa. És el centre no només físic sinó també moral de l’obra, en els seus dos aspectes de Venus Urania i Venus Genitrix, força creadora i ordenadora de la Naturalesa, que fa néixer i créixer a tots els éssers vius.

• Cupido. Vola sobre el cap de la figura central. Es dedica a llançar dards cap a una de les Gràcies.

• Flora. És l’única del grup que mira directament a l’observador i sembla que intenta escampar les seves flors per l’exterior de l’escena. Destaca també pel seu somriure, perquè és infreqüent en la pintura renaixentista, en particular en Botticelli, les dones de la qual (i així es veu en les seves nombroses Verges amb Nen) estan sempre serioses, abstretes. La nimfa Cloris. De la seva boca surten les flors primaverals que Flora recull en el seu vestit transparent.

• Zèfir. Déu del vent benigne representat amb colors freds mentre busca l’amor de la nimfa. Bufa la dolça brisa que fa possible la primavera.[wikipedia.org/wiki/La_primavera]