ARQUITECTURA DE L’ANTIGA GRÈCIA

L’arquitectura de l’antiga Grècia va fixar les bases de l’arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l’art grec representà una síntesi transformadora, innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l’Egeu. Es tracta d’una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d’un art a la mida de l’home (“l’home és la mesura de totes les coses“. Protàgores).

Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en la seva estructura que era arquitravada sobre columnes.

Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat amb la repetició sistemàtica d’uns elements: la columna i l’entaulament. La forma i disposició d’aquests presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics, o conjunts de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut), que es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l’entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements.[Wiquipedia]

Entre les normes o cànons de composició arquitectònica a l’arquitectura grega hi destacaren tres ordres arquitectònics majors: dòric, jònic i corinti. De l’arquitectura grega antiga, es fixen en tres estils o ordres clàssicsdòricjònic i corinti, que es diferencien en la proporció altura-diàmetre de la columna (“stilos” en grec) i les formes del capitell i de l’entaulament. L’ordre és el resultat d’una relació numèrica influïda per les teories pitagòriques. Cada ordre relaciona les diferents parts de l’edifici amb el tot, determinant al mateix temps la seva decoració.

L’estil dòric és el més rude i s’emprava en exteriors, especialment dels temples dedicats als déus barons. Els estils jònic i corinti s’empraven en interiors o en exteriors de temples dedicats a divinitats femenines.

Dòric: La columna s’aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l’equí i l’àbac. L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.

La columna consta de basefust i capitell. Sobre les columnes s’assenta l’entaulament, que consta d’arquitraufris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s’assenta sobre una plataforma amb grades, crepidoma, per elevar-lo sobre el terreny.

L’estil dòric és un dels tres ordres clàssics de l’arquitectura grega, junt al jònic i al corinti. És el més primitiu i simple; és l’ordre grec per excel·lència.  El Partenó, temple dedicat a Atenea Parthenos a l’Acròpoli d’Atenes, és sens dubte el màxim exponent d’aquest estil arquitectònic. Simbolitza força, heroïcitat, fou utilitzat sobretot amb aquest simbolisme en el Renaixement.

JÒNIC.
És més esvelt que no pas el dòric. La columna en aquest cas té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L’arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica. Exemple: L’Erecteó.

 

CORINTI.

Representa la decoració i la vistositat. Encara és més estilitzat que el jònic. Tanmateix la principal diferència entre ambdós ordres és en el capitell que en aquest cas lluirà una decoració vegetal amb fulles d’acant. Exemple: El temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Les façanes transversals a l’eix de l’edifici presenten, en tots els casos un frontó triangular que defineix un espai (el timpà) decorat per relleus i escultures. Com hem dit els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s’accedia per un pòrtic. La sala qua albergava l’estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos (literalment, “davant de la naos”).

Com en els grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic en la part posterior (opistodòm) per donar així un aspecte més simètric.

Per donar aquest aspecte, els grecs rodejaren el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil.

Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit). Si tenien pòrtic al davant i al darrere s’anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila de columnes.

 

Planta

  • In antis: aquest temple està format pel pronaos, que usualment disposa de dues columnes, i el naos.
  • Pròstil: aquest temple està format pel pronaos, que disposa de quatre columnes, i el naos.
  • Amfipròstil: és el temple menys comú, disposa de columnes tant en la part anterior com en la posterior del temple.
  • Perípter: està envoltat de columnes i és el més comú dels temples grecs. Fou norma comuna en la Grècia clàssica que el nombre de columnes dels laterals fos el doble més una de les columnes dels costats de menys llargària.
  • Dípter: està envoltat de columnes en doble filera.
  • Tholos o monòpters: són temples circulars; disposen d’una coberta cònica i sota la naos circular. El conjunt està envoltat per un nombre de columnes variable.
  • Hipetre: és d’influència egípcia, la naos queda al descobert.

Alçat

  • Dístil si disposa de dues columnes
  • Trístil si disposa de tres columnes
  • Tetràstil si disposa de quatre columnes
  • Hexàstil si disposa de sis columnes
  • Octàstil si disposa de vuit columnes
  • Decàstil si disposa de deu columnes
  • Dodecàstil si disposa de dotze columnes

 

 

 

El capitell corinti és característic per estar decorat amb fulles d’acant. L’origen aquest estil es troba a la Grècia clàssica, però ha estat heretat durant el temps, com en Roma, el renaixement, el barroc o el neoclassicisme i bona mostra d’això s’observa en la Maison Carrée de Nimes, el Panteó de Roma o en la façana del Congrés de Diputats o del Museu del Prado de Madrid.