Abans de l’incendi de l’abril, l’agulla de Notre-Dame ja havia desaparegut una vegada. Cap al 1792 se la va endur un altre foc, “l’oratge revolucionari”, segons recull el projecte amb què Lassus i Viollet-le-Duc van guanyar el concurs de restauració del temple. Però Viollet i Lassus no es van posar d’acord sobre com reconstruir l’agulla i no va ser fins a la mort del segon que l’ skyline de París va recuperar la icona. Avui torna aquella controvèrsia, després del foc que va arrasar la teulada i va estar a punt d’ensorrar del tot un dels exemples gòtics més famosos del món i el símbol de la quinta essència francesa.

De quina manera s’ha de reconstruir l’agulla? ¿La reconstrucció serà una mera còpia o tindrà en alguna mesura el valor de l’original?

Notre-Dame cap al 1865-1867, després de la restauració de Viollet-le-Duc / ROGER VIOLLET / GETTY

Abans de l’incendi de l’abril, l’agulla de Notre-Dame ja havia desaparegut una vegada. Cap al 1792 se la va endur un altre foc, “l’oratge revolucionari”, segons recull el projecte amb què Lassus i Viollet-le-Duc van guanyar el concurs de restauració del temple. Però Viollet i Lassus no es van posar d’acord sobre com reconstruir l’agulla i no va ser fins a la mort del segon que l’ skyline de París va recuperar la icona. Avui torna aquella controvèrsia, després del foc que va arrasar la teulada i va estar a punt d’ensorrar del tot un dels exemples gòtics més famosos del món i el símbol de la quinta essència francesa.

De quina manera s’ha de reconstruir l’agulla? ¿La reconstrucció serà una mera còpia o tindrà en alguna mesura el valor de l’original?

La ‘còpia’ en diferents cultures

El santuari xintoista d’Ise és un dels conjunts sagrats més importants del Japó. Cada vint anys, des de ja en fa mil tres-cents, els temples del complex es reconstrueixen. Utilitzant només fusta dels mateixos boscos sagrats, es fa una còpia del temple existent al solar del costat, que esperava buit en una mena de guaret arquitectònic. Un cop construït l’edifici nou, s’enderroca el vell, que ha servit de model i que és exactament igual que el que el va precedir. Els usuaris d’aquests temples no tenen cap dubte que els seus llocs sagrats daten del segle VIII. Per a ells, l’autenticitat prové del caràcter ritual de la construcció, del rebrotament dels boscos, del pas cíclic del temps.

Canviem d’escenari. A l’Europa Oriental, quan un edifici patrimonial té llacunes o quan ha desaparegut del tot, es tendeix a reconstruir-lo tal com havia estat amb l’objectiu de recuperar la seva imatge original i sense parar gaire esment en les tècniques i materials utilitzats. La doctora en arquitectura Donatella Fiorani ha explicat que aquesta manera de restaurar té elements en comú amb la creació de les icones en el món ortodox: si la reproducció del model és exacta, la icona és considerada una obra divina. En la cultura de l’Europa Oriental, doncs, una còpia fidel pot esdevenir un objecte autèntic. D’aquesta manera s’han reconstruït molts edificis, des de la catedral de Crist Salvador a Moscou fins al Tropaeum Traiani a Romania.

A Itàlia i a l’Europa Central, la teoria dominant en matèria de restauració és el restauro critico. Per al seu principal ideòleg, Cesare Brandi, només es restauren els edificis que són considerats obres d’art; quan intervenim en edificis vulgars no els restaurem, sinó que els reformem o rehabilitem. Brandi ens adverteix que l’autenticitat de l’obra depèn únicament de la seva matèria: només la matèria autèntica pot garantir que l’obra sigui original. Una còpia del Panteó no serà mai el Panteó perquè és impossible repetir la superposició dels seus estrats, de les mans que hi han intervingut, dels efectes degradants i delicadament bonics del pas del temps. No és possible recuperar parts perdudes d’edificis fent-ne còpies literals: la còpia d’una obra d’art no la converteix en l’obra d’art original. En els casos que per recuperar la unitat perduda sigui necessari reconstruir una part del bé, cal fer-ho de manera que la intervenció acompanyi l’obra original sense prendre-li protagonisme.

A casa nostra, bona part de les intervencions contemporànies en edificis històrics no pretenen exalçar l’arquitectura original -o no només-, sinó que volen donar-li un nou significat. Ignasi de Solà-Morales deia que les intervencions han d’haver escoltat l’edifici existent i han d’aspirar a tenir una alta qualitat artística. Aquesta manera de fer la trobem al Mercat de Santa Caterina, d’EMBT; al CCCB, de Piñón i Viaplana; a la Lleialtat Santsenca, d’H Arquitectes, o a la Sala Beckett, de Flores i Prats. I, encara abans, a la Casa Batlló, de Gaudí, o a la Casa Bofarull, de Jujol. En tots els casos s’entaulen dues originalitats, una de vella i una de nova, més o menys imbricades, per donar a llum una nova relació arquitectònica.

Un debat obert

És evident: la manera d’entendre el patrimoni i la manera d’intervenir-hi van estretament lligades als valors de cada temps i de cada cultura. Conèixer aquestes altres mirades multiplica la nostra, perquè ens permet observar cada cas a la llum de claus interpretatives diverses. Però el cert és que no hi ha fórmules estàtiques ni fulls de ruta universals. A més, la postmodernitat, en la mesura que deconstrueix el relat històric, fa que la mateixa noció d’original i, per tant, la de còpia esdevinguin problemàtiques.

I, tot i així, és raonable afirmar que ara i aquí té sentit no perdre de vista certs criteris que connecten amb la nostra identitat cultural. Per exemple, si cal actuar en una obra arquitectònica que considerem una obra d’art, més val fer-ho, com reclama el restauro critico, preservant la totalitat de la seva matèria autèntica i subordinant la intervenció nova a l’edifici vell. En canvi, les intervencions protagonistes poden tenir sentit en obres que no tinguin un alt valor arquitectònic i, excepcionalment, poden tenir-lo en obres d’art arquitectòniques quan el projecte sigui tan genial que faci augmentar els valors de l’edifici antic. En qualsevol cas, hi ha una cosa segura: ni aquests principis tot just esbossats, ni tampoc la intervenció que es dugui a terme finalment a Notre-Dame, seran del gust de tothom. La controvèrsia està assegurada i el debat continua.

________________________________________________________________

Salvar un monument i que (no) es noti
Les intervencions en edificis històrics al llarg dels segles tenen caràcters molt diversos: des de lasuperposició de capes de la Gran Muralla xinesa fins a la còpia ‘kitsch’ del Palau Reial de Berlín
[Antoni Ribas Tur, ara, 24-8-2019]

CNOSSOS, A CRETA

Els perills d’una restauració invasiva

L’excavació del Palau de Cnossos, a l’illa grega de Creta, que va fer Arthur Evans al començament del segle passat va ser un gran esdeveniment, perquè va suposar el descobriment de la civilització minoica (que es remunta entre el 3000 i el 1200 aC). Però l’operació va tenir un costat fosc. L’arqueòloga María Teresa Magadán Olives i la historiadora de l’art Irene Rodríguez Manero han estudiat com Evans va prendre dues decisions perjudicials per al conjunt. D’una banda, va fer servir materials per a la restauració (ferro, ciment i formigó) que no van aguantar el pas del temps i van posar l’edificació “en perill”. De l’altra, va restituir la imatge del palau segons els criteris del moment i no els de la “realitat arqueològica”. “Evans tenia 48 anys quan va començar a excavar a Cnossos i 78 quan es va retirar. Cnossos era propietat seva, o el finançament provenia pràcticament tot de la seva fortuna personal”, expliquen les autores. “Cal tenir en compte, i això la reconstrucció d’Evans ho amaga, que Cnossos no és un palau, sinó un nucli urbà”. Una de les zones on més van intervenir Evans i el seu equip va ser la Sala del Tron, que van “remodelar totalment”, com diuen Magadán i Rodríguez, i el bastió nord, que s’ha convertit en una de les imatges més icòniques del conjunt tot i tenir una base arqueològica “molt dubtosa”.

CAMPANAR DE SANT MARC

Clàssic per fora, modern per dins

L’opció de “com era, on era” es va imposar en el debat sobre la reconstrucció del campanar de la basílica de Sant Marc de Venècia. El campanar va caure el 1902 i les obres del nou van acabar el 1912. Pesa dues mil tones menys, perquè es van fer servir materials contemporanis per raons econòmiques i de temps, com el ciment armat per als fonaments, l’estructura i el cim, que després van ser revestits amb materials tradicionals. A l’interior hi ha inscripcions que assenyalen la intervenció. En els punts dels quals no es tenien documents es va deixar esbossada.

LA GRAN MURALLA XINESA

Una obra construïda al llarg de 2.000 anys

La Gran Muralla no és un conjunt cronològicament unitari: la majoria d’estructures visibles daten del segle XIV fins al començament del segle XVI, mentre que la construcció va començar al segle III aC. Per tant, les ampliacions i reconstruccions s’han anat superposant al que era més antic. “Els elements existents de la Gran Muralla mantenen la localització, el material, la forma, la tecnologia i l’estructura originals”, afirma la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, que també alerta de l’amenaça que suposa la pressió turística.

CENTRE HISTÒRIC DE VARSÒVIA

Copiar el passat per guarir les ferides de la guerra

L’actual centre de Varsòvia és un altre gran fals històric: el 85% va ser destruït dràsticament per les tropes hitlerianes durant la Segona Guerra Mundial l’agost del 1944, i va ser reconstruït a imatge i semblança de com era als segles XIV i XVIII, fent servir materials originals sempre que va ser possible, en dues etapes: primer entre els anys 1945 i 1951 i més endavant des dels anys 60 fins a l’obertura al públic del Castell Reial el 1984. Tot i això, la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat com a reconeixement a “la cura i l’atenció preses per assegurar la supervivència d’un dels testimonis més importants de la cultura polonesa”. “La ciutat va ser reconstruïda com un símbol d’una autoritat electiva i de tolerància”, va dir també la UNESCO. La reconstrucció va incloure el global del pla urbanístic, blocs d’habitatges, el Castell Reial i edificis religiosos, tot i que deliberadament no es van tornar a aixecar alguns edificis per donar més rellevància a les muralles i les vistes de la ciutat des del riu Vístula, que s’ha convertit en una icona de la ciutat. La Unesco també va tenir en compte els usos del nou centre històric: “Mantenir la dimensió funcional del barri antic com un barri residencial i un lloc per a importants esdeveniments històrics, socials i espirituals és un aspecte significatiu de la seva integritat”.

CARCASSONA

Una altra gran fita de la inventiva de Viollet-le-Duc

La restauració de Notre-Dame no està reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat però sí que ho està una altra de les grans fites d’Eugène Viollet-le-Duc, la ciutat fortificada de Carcassona. Com explica el catedràtic de la Universitat d’Alcalá de Henares Javier Rivera Blanco al llibre De varia restauratione (editorial Abada), per a Viollet-le-Duc la restauració d’un edifici obligava a cenyir-se a l’estil des “d’una interpretació científica”, rebutjava “les interpretacions lliures” i tenia com a objectiu “portar el monument a la seva unitat estilística original”. Pel que fa a l’autenticitat del monument, considerava que no estava en perill sempre que la imitació de l’estil fos absolutament fidel. Per als experts de la Unesco, Carcassona mereixia ser reconeguda tant pel seu caràcter extraordinari de ciutat fortificada com per la “prolongada campanya de restauració” de l’arquitecte francès, a qui consideren “un del fundadors de la ciència de la conservació moderna”. En canvi, Javier Rivera Blanco qualifica de “prudent” l’actuació de Viollet-le-Duc a les muralles de Carcassona i afirma que les conseqüències que el seu mètode s’estengués arreu d’Europa van tenir una part negativa, quan el van fer servir arquitectes que “no tenien la seva capacitat arqueològica, la seva sagacitat projectual i els seus coneixements tècnics”.

EL COLISEU ROMÀ

Fer visibles els elements nous

El Colosseu està considerat un pioner de les restauracions arqueològiques perquè els arquitectes que hi van intervenir al segle XIX, Raffaele Stern i Giuseppe Valadier, es van limitar a aturar el deteriorament del monument i no van amagar que la seva estructura estava afectada per un terratrèmol, com explica el professor Javier Rivera Blanco. Els arquitectes van concentrar la seva acció a l’anell exterior: en un extrem van reomplir els buits d’algunes de les arcades amb totxos d’un color diferent i van construir un contrafort amb el mateix material. A l’altre van construir un contrafort que reprodueix les arcades i els detalls arquitectònics de manera abstracta.

SAGRADA FAMÍLIA

Els riscos de tocar el llegat de Gaudí

Tot i no ser una restauració ni un fals històric, el cas de la Sagrada Família és singular per les seves vicissituds estilístiques i històriques. Antoni Gaudí va redactar un projecte que anava més enllà del neogòtic del seu predecessor, Francisco de Paula del Villar, i els seus successors han continuat l’obra de Gaudí però reinterpretant el seu projecte. Les catedrals medievals es construïen durant dècades i la Sagrada Família no és cap excepció. Però hi ha detalls més controvertits que les escultures de Subirachs, com la restauració de les escultures de la façana del Naixement.

EL PALAU REIAL DE BERLÍN

Construint un palau barroc en ple segle XXI

La reconstrucció del Palau Reial dels Hohenzollern, a Berlín, té el model en la del campanar de Sant Marc de Venècia. El cas alemany, però, és més complex que l’esquerda que va fer caure el campanar italià. El palau, que estava considerat l’edifici barroc laic més important del nord dels Alps, va ser enderrocat l’any 1950 amb 13 tones d’explosius perquè les autoritats comunistes el consideraven un símbol de l’absolutisme prussià. Al seu lloc hi van construir entre els anys 1973 i 1976 el Palau de la República, que va ser la seu del Parlament de la República Democràtica Alemanya (RDA) fins a l’any 1990. Però l’edifici va perdre les seves funcions polítiques després que s’hi votés la reunificació alemanya i va començar a ser qüestionat, fins que el Parlament alemany va aprovar, enmig de la polèmica, la reconstrucció del Palau Reial el 2002: “El palau restaurarà la imatge familiar de Berlín, completarà el seu centre històric i guarirà el paisatge urbà abans ferit”, es pot llegir a la web de l’associació que impulsa la reconstrucció, que ha rebut 95 de 105 milions d’euros en donacions. El pressupost total és de 600 milions. El nou Palau Reial serà la seu del Fòrum Humboldt, format per diversos museus i altres equipaments culturals. L’arquitecte encarregat de la reconstrucció és l’italià Franco Stella. Tres de les façanes seran reproduccions de les barroques i la que dona al riu Spree tindrà un llenguatge contemporani. L’obertura estava prevista per a finals d’aquest any, però s’ha posposat fins a la primavera de l’any que ve.