L’escultura té dues formes de representació: el ple volum (escultura exempta) i el relleu.
Ple volum: unifacialitat (únic punt de vista òptim frontal)
Multifacialitat (multiplicitat de punts de vista òptims)
Les portes del Baptisteri de Florència. Ghiberti (1425-1452) Porta del Paradiso
La convocatòria, el 1401, d’un concurs per adjudicar la realització dels relleus de les portes del Baptisteri de Florència va marcar un punt d’inflexió en el món de l’escultura florentina: és l’inici de la plàstica renaixentista. Fins aquell moment només hi havia decorada una de les tres grans portes previstes al Baptisteri, amb relleus en bronze realitzats per Andrea Pisano (1336) dins d’unes motllures lobulades. Els principals escultors florentins del moment, com Jacopo della Quercia, Filippo Brunelleschi o Lorenzo Ghiberti van prendre part en el concurs convocat per a la realització de les segones portes.
L’escena del sacrifici d’Isaac va ser l’escollida per a la prova que havien de presentar els diferents artistes. El marc quatrilobulat condicionava la realització de l’escultura. Tots els participants en el concurs s’havien de cenyir a un mateix tema i a una mateixa tècnica; al guanyador se li adjudicaria l’encàrrec definitiu. I Lorenzo Ghiberti (1378-1455) va ser el guanyador. [Vicente Moreno, http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/31/ghiberti-les-portes-del-baptisteri-de-florencia/]
L’obra de Antonio CanovaLes Tres Gràcies és un grup escultòric d’estil neoclàssic, en marbre, de les tres càrites mitològiques, filles de Zeus que representaven la bellesa, l’encant i l’alegria. Les Gràcies presidien banquets i reunions principalment per entretenir i delectar els invitats dels Déus.[1] S’identifiquen en alguns gravats de l’estàtua com (d’esquerra a dreta) Aglaia, Eufròsine i Talia. De l’obra de Canova existeixen realment dues versions: la primera, encarregada per Josefina de Beauharnais, esposa de Napoleó, es conserva en el Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg (Rússia); la segona, encarregada per un noble anglès, el duc de Bedford, va sortir a la venda el 1994 i va ser adquirida per dues institucions britàniques que l’exposen alternativament, el Victoria & Albert Museum de Londres i la National Gallery of Scotland.[2
Antonio Canova aporta la seva sensibilitat especial al quadre. Les deesses de marbre blanc estan enllaçades com les de Rubens, però donen una imatge de polidesa i refinació màxima amb la qual cosa l’autor aconsegueix accentuar la bellesa ideal de les deesses amb un gran efecte de lluminositat.