Hola!!!

Ara torno un altre cop per publicar les redaccions de 1r A, que demà se’m queixaran!!!

Per cert, totes porten el mateix títol perquè és el tema predominant en aquesta classe. Quines ganes de patir! Però estan molt bé!

Ara acabaré de llegir les obres narratives que participen a Sant Jordi. La veritat és que està un mica complicat, n’hi ha de molt bones. Bé, ja es veurà el resultat final el dimecres.

Fins demà!

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

Hi havia una vegada una família de quatre membres: la mare es deia Joana i tenia 34 anys, el pare es deia Xavier i tenia dos anys més que la Joana.

Els seus fills tenien entre 8 i 14 anys. Tenien tres fills: la Carla, la Clara i el Toni.

Tots, aquest estiu, tenien pensat anar de vacances a Galícia, en cotxe, seria un viatge molt llarg. Trigarien 12 hores en arribar. Però a ells els hi donava igual, perquè ja havien estat els altres anys i s’ho van passar molt bé.

Quan va arribar el dia, es van pujar al cotxe i van anar. Van arribar a les 23.00 hores. Només arribar, van anar a dormir.

Les dues segones setmanes, van anar a visitar llocs diferents: un dia van anar a un museu, l’altre dia al zoològic…

Però va arribar el dia que havien de marxar. Van pujar al cotxe i van marxar. Van pujar al cotxe i van marxar. Era de nit, tot fosc, i el pare es va dormir mentre conduïa.

Després de dos dies es va despertar. Estava a l’hospital. Els metges li van dir que van tenir un accident. Llavors el pare li va preguntar per la seva dona i els seus fills. Els metges no sabien què respondre.

La carretera li va treure tot.

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

Els nens ja feia una setmana que ho demanaven:

-Mama, quan podrem anar a veure els avis? Tinc ganes de menjar els plats de la iaia…

-Vinga papa, podem anar-hi la setmana que ve? Ja fa un mes que no els veiem!

Els pares, després de tant insistir, no sabien dir que no. Van fer que sí amb el cap. Tot seguit van agafar el telèfon i van marcar el número dels avis. Van mantenir una conversa durant uns cinc minuts, en penjar el telèfon el pare va explicar:

-Els avis m’han dit que sí que els hi va bé, prepararan un dinar; m’han dit que us porteu el banyador, que si fa calor us deixaran banyar a la piscina.

Va passar tota la setmana, va arribar el dia, els dos nens estaven molt contents, tenien unes ganes boges de pujar al cotxe i marxar cap a casa dels avis. En un instant va sonar el telèfon, la mare el va agafar, era per ella, la van trucar des de la feina, tenia una reunió important i havia d’anar a treballar. El pare va proposar anar-hi una altra setmana, als avis els hi faria més il·lusió veure’ls a tots quatre. La mare va seguir dient que no passava res, que hi anessin ells quatre, que als nens els hi feia molta il·lusió.

La mare va marxar a la feina. El pare i els nens van pujar al cotxe i van anar cap a casa dels avis. Hi havia uns 30 minuts aproximadament de viatge. Als deu minuts els nens ja començaven dient “falta molt?, quant queda per arribar?…”. El pare es va començar a posar nerviós. Va avançar un tractor que anava massa poc a poc i no va veure que un camió els va envestir. Aquí es va acabar tot.

La mare va rebre una trucada de la policia. La dona cada cop s’imaginava coses més terribles, la policia li va dir que un camió havia xocat contra el cotxe de la seva família. Es van trobar els cossos del seu home i els seus fills morts. La carretera li va treure tot.

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

Era un home simpàtic, agradable i molt atractiu, que es deia Joan, era molt afortunat, tenia una bonica i intel·ligent dona que es deia Sílvia. S’acabaven de casar i eren molt feliços. En Joan tenia una molt bona feina, treballava d’advocat en un gran despatx, on dirigia el seu propi bufet.

Un dia la seva dona el va trucar per sorpresa, dient que estava embarassada. Així va començar tot…, doncs ell, per celebra-ho, se’n va anar de copes amb els seus eixelebrats amics i va beure més del compte.

A l’agafar el cotxe estava molt marejat i no veia ben bé el que feia, però igualment ell es va disposar a conduir-lo. Camí de casa seva la policia el va fer parar i li va posar una multa per conduir begut i el van portar a casa, amb la seva dona, que el va començar a escridassar i a renyar:

-Així és com ho celebres? Jo aquí estic sola molt preocupada i tu, mentrestant, amb els amics bevent sense parar. I a més a més fas olor de colònia del raig! I t’ha de dur la policia a casa. Això sí que és indignant! Es pot saber amb qui has estat?

I en Joan no es va saber controlar la ràbia i la va pegar molt fort a la cara. Ella, aquella mateixa nit, no va poder dormir. La Sílvia, l’endemà, el va denunciar per maltractaments.

El Joan estava tan desesperat que es va tornar a emborratxar i aleshores va tornar a agafar el cotxe i al cap de deu minuts va sortir de la carretera i va xocar contra un arbre.

Així va ser el seu trist final: a la carretera, amb el cotxe i l’alcohol.

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

L’Àlex era un home molt afortunat, tenia una dona que l’estimava molt, dues filles i un gos que es deia Negret. L’Àlex era un dels millors advocats de Nova York i la seva dona tenia una botiga de roba amb els seus propis dissenys.

Un bon dia l’Àlex va haver d’anar més aviat a la feina i no va poder portar les nenes a l’escola i llavors ho va haver de fer la seva dona, la Laura.

Tot anava bé a la feina fins que va rebre una trucada de la Laura dient-li que el sopar que tenien amb els amics a casa seva hauria de ser més tard perquè no podia anar a buscar les nenes a l’escola a les cinc en punt i que havia trucat per informar-ho a consergeria. Després de la trucada l’Àlex va avisar a tots els convidats i va seguir treballant.

Quan ja eren dos quarts de sis, la Laura va poder tancar la botiga i anar a buscar les nenes. Al recollir-les es va afanyar per arribar aviat a casa sense pensar que en aquella hora hi hauria molt trànsit. A l’arribar a l’autopista hi havia un senyal que posava que no es podia passar de trenta quilòmetres per hora en els primers quinze metres, però ella no la va veure perquè estava canviant l’emissora i al passar per allà a seixanta per hora el cotxe va patinar i va passar a l’altre carril, on circulaven en sentit contrari, i va xocar amb altres cotxes.

Després de dues hores l’Àlex va rebre una trucada que el va deixar pàl·lid. La seva dona i les seves filles havien mort. Es va seure al sofà i va plorar durant hores.

Els dies van anar passant, es va fer l’enterrament, es va vendre la casa i va marxar a viure molt i molt lluny, amb en Negret.

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

És la història d’un noia que es deia Elvis, que tornava de la discoteca amb el seu cotxe.

Quan faltaven quinze minuts per arribar, va veure uns llums en el retrovisor. De sobtes, uns altres s’acosten i li empenyen el cotxe. L’Elvis no sap què fer, gira el volant per no caure pel precipici i l’agafa amb força i ajup el cap. Quan obre els ulls està cap per avall, es sent sol, ningú havia parat.

Com pot, surt del cotxe i va corrents a una casa a demanar ajuda perquè està sagnant pel cap. Dóna la casualitat que pica a la casa d’un policia i li atenen molt bé. En uns minuts arriba l’ambulància i se l’emporten a l’hospital.

Quan arriba li diuen que té dues esquerdes al cap, que li faria més mal l’anestèsia que les grapes. Ell s’agafa amb força a la llitera i diu que li grapin en viu.

La seva família ve i li diuen que es tranquil·litzi.

Vet aquí la història d’un noi que es va quedar sense cotxe, sense treball i sense una vida amb cap record trist com el que ell recorda cada nit.

Bé, doncs aquí teniu la segona entrega. Torno a repetir el mateix que a l’entrada anterior. S’ha respectat el vostre escrit i l’única cosa que canvia és l’ortografia i la puntuació.

No apareix el nom de l’autor/a, això sereu vosaltres qui ho direu, si voleu, és clar.

Podeu afegir algun comentari sobre les lectures publicades, però sempre, des del respecte.

Gaudiu de la lectura!!

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

L’Àlex era un nen que al complir els 16 anys li van regalar una moto de 50 cc. A ell li encantava perquè li van deixar escollir el model i els colors.

Cada dia que tornava de l’institut anava a donar un tomb i quan tornava a casa la netejava. Fins que un dia va dir:

-Per què no li canvio el motor per un  de 85 cc? Sí, sí!!

Ho va consultar amb els seus pares i el van deixar.

Després de dues setmanes de tenir la moto preparada, va decidir sortir amb els amics a la nit. Van anar fins al cine de Granollers i quan estaven tornant van dir:

-Per què no fem una carrera fins la plaça de Vilanova?

I tots van acceptar. Es van parar la primer semàfor i quan es va posar verd va començar la carrera, i clar, l’Àlex, com portava una moto molt més potent, anava primer fins que va haver de parar a un semàfor en vermell, va parar i justament quan van arribar els altres es va posar verd i vinga gas! L’Àlex va pensar “clar, els semàfors em fan perdre; doncs me’ls saltaré!”. I així va fer.

Quan va arribar al primer semàfor de Vilanova que estava en vermell se’l va saltar i, tan ràpid com ho va fer, el va envestir un cotxe i allà va quedar mort sense remei, per culpa de la imprudència.

SÓC FELIÇ GRÀCIES ALS MEUS AMICS

Ahir vaig estar pensant el motiu pel qual jo sóc feliç; vaig donar-hi moltes voltes, serà per la família? Serà pel futbol? Serà pels estudis? Serà pels estudis? Però al final vaig arribar a una conclusió: sóc feliç gràcies als meus amics.

I és que els amics són els més valuós que tinc perquè quan m’avorreixo quedo amb ells i llavors m’ho passo bé, perquè quan estic passant un mal moment són ells qui m’ajuden, perquè sempre es necessiten i perquè els amics t’ajuden a fer amics.

Hi ha molts tipus d’amics: els de sempre, els ‘gamberros’, els llestos, els tontos… Però d’una manera o d’una altra els amics sempre et fan feliç, i quan et discuteixes amb ells sempre ens reconciliem i tornem a ser amics, però amb un amic de veritat no et discuteixes mai i no s’ha de passar per aquella situació.

Després d’haver pensat tot això, vaig poder arribar a la conclusió que gairebé sempre són els amics i/o les amigues els que fan feliç a una persona com per exemple jo, que si no existís ningú a qui tenir com amic no sé què seria de mi. Per aquest motiu penso ara i pensaré sempre que els amics són una part fonamental en la vida d’una persona, i dic i diré que sóc feliç només gràcies als meus amics.

LA NOIA QUE VA MORIR DORMINT

L’última respiració, l’últim son, els últims segons.

Tot comença el 6 de gener, al conèixer una persona agradable i bonica. Em vaig enamorar d’ell, dia i nit pensant en ell, dia sí, dia no veient-nos fins que…

El 15 de maig vaig començar a pensar en el nostre matrimoni. Ell, al veure que estava contenta per la idea de casar-nos… El seu somriure va desaparèixer. Al dia següent, quan em vaig despertar a les 9.35, havia desaparegut.

En tota la casa, en tota la carretera, en tota la ciutat, ell no hi era. Cinc anys després tot continuava igual, excepte la pèrdua de l’home de la meva vida i la mala notícia que tenia el SIDA.

No tinc família, no tinc amics, no tinc res, només el meu passat, la feliç infància i jo. En aquell moment, una llàgrima morta corria per la meva galta freda, desitjava haver mort quan em tocava, quan havia de ser, a l’anar-me’n a dormir; sento un punyal que travessa el meu cor.

Per fi la mort, per fi estic lliure.

UNA TRUCADA, UNA MIRADA, FALSA AMISTAT

Aquell dia la Natàlia em va trucar; era un quart d’una de la nit, però com era important vaig agafar el telèfon.

Només agafar-lo em va dir que havia guanyat el concurs. Em vaig posar a saltar d’alegria. Ella, la meva gran amiga Natàlia, sortiria per la televisió cantant amb un dels meus (i seus) cantants preferits. Després d’una estona  vaig penjar i vaig anar a dormir.

Al dia següent, a l’escola, tothom estava amb ella, fent-li preguntes i admirant-la. M’hi vaig acostar, però no vaig aconseguir parlar amb ella, ja que amb tanta gent no em va poder ni veure.

A l’hora de dinar ho vaig tornar a intentar, aquest cop tampoc vam poder parlar, però ens vam mirar durant uns segons. En aquells tres segons em vaig adonar que mai tornaríem a ser tant amigues com abans, per molt que volgués. Ara ella era famosa.

APOCALIPSI

2006, Abril.

Puerto pescador era un petit poble del centre d’Extremadura al costat del riu Tajo en el que jo vivia fins que un home va aparèixer en un dia de pluja en un poble. Estava encaputxat i va entrar a la taverna del poble.

Dos dies després, una noia va morir mentre dormia; tenia els ulls blans i la autòpsia no va donar amb la causa de la mort.

En l’enterrament, l’home encaputxat estava en la llunyania amb un ampla somriure. Quan va passar per sota dels cables, un ocell es va electrocutar i va morir i, en menys d’un segon, una bandada de corbs va sortir per a devorar el cos de l’ocell mort.

Al passar un mes, més de la meitat de la població havia mort en situacions estranyes.

Un grup d’agents de policia va anar al poble més proper, però els cotxes no funcionaven i van haver d’anar a peu.

Tres setmanes després, al matí, vaig trobat tot el poble mort, ningú havia sobreviscut, només aquell home encaputxat que sortia caminant del poble.

Vaig anar al poble més proper. Pel camí vaig trobar els agents de policia morts.

2008, Abril.

Un home ha aparegut avui en aquest dia de pluja encaputxat i ha entrat a la taverna…

SENSE TÍTOL

Fa uns anys d’anys, al nostre món…

-Mayday! Mayday! Un meteorit negre envoltat de flames s’acosta al mar Marinhectum! Capità! Què fem? Estem molt a prop del meteorit!

-Vireu vuitanta-cinc gra…

-Ens ha arribat!! Ens estavellem!!

I aquella nit es va escoltar una explosió tan bestial que a l’altra punta del planeta es varen rebentar els vidres; i es podia llegir de nit de la llum que va fer l’explosió.

Jo, disposat a investigar què va passar en el cràter, em dirigeixo a explorar. Varem agafar els difters i vam anar directes.

-Aquí Miquel a Torre de Control; estem a 600 km del cràter. Sembla que… hi… interfer…

-Aquí Torre de Control! Repeteix!

-Sembl… que… intr…

-Capità, hem perdut la comunicació!

Unes hores després…

-Capità, torna a haver-hi comunicació.

-Aquí Esquadró Omega 7, hem divisat unes naus alienígenes! Què fem?

-Un moment… Vull que embeguin totes les forces disponibles!

I unes hores després es podien divisar unes naus del tamany d’un camió i una, en el centre, gegantina, del tamany d’un poble!

-Què fem, Capità?

-Foc! Els canons electromagnètics!

Van començar a disparar les canons delta, però… Les naus alienígenes eren moltes i molt poderoses.

-Senyor! Els projectils carregats d’alta energia exploten abans d’impactar a l’objectiu!

-No… No pot ser! Són els antics monstres anomenats Hauf-kelt’thajk! Els antics els descrivien com monstres indestructibles!

-Només ens queda una alternativa…

-Capità, no voldrà…

-Sí, activin la bomba de plasma; compte enrere de 30 minuts, i que comencin les evacuacions!

-Sí, senyor.

Uns minuts després… 29, 28, 27, 26, 25, 24, 23, 22, 21, …, 3, 2, 1, iniciant explosió…

Només es van salvar alguns evacuats i els que vivien en el continent Satjet.

AGENOLLAT RESA LLUNY DEL SEU PAÍS

Hi havia una vegada un home d’origen marroquí que en el seu país li feien agenollar-se, però a ell aquestes coses de creure en Déu no li anaven.

Un dia qualsevol, Mohamed, que és l’home marroquí, estava recollint els seus fills per poder portar-los a la seva revisió anual contra les picades de les serps, i va donar la casualitat que pel carrer per on passava Mohamed tothom d’aquell carrer es va agenollar davant del seu Déu i ell no ho va fer.

El Déu el va condemnar a uns deu dies de presó; passats els deu dies, el Déu va decidir que per faltar-li el respecte seria llençat a l’oceà Atlàntic amb una llanxa sense benzina, un cubell d’aigua i una bossa de menjar. Quan van llençar a Mohamed a l’oceà tothom es reia d’ell perquè al Déu no se li havia de faltar el respecte, però el que no sabien és que amb la corrent de l’aigua aniria a parar a Barcelona on seria cuidat i alimentat.

Quan van passar les revisions mèdiques el van deixar lliure per Barcelona, es va buscar un treball no molt bo, però suficient com per enviar diners al Marroc i pagar la hipoteca que compartia amb la seva dona.

Un dia, Mohamed es va estranyar molt per un cartell de la loteria i va decidir comprar un lot de loteria de Nadal. Quan va arribar el Nadal, va posar la televisió i comparar el seu lot amb el premiat; es va caure de la cadira perquè li havia tocat el Gordo de Nadal.

Mohamed, amb els diners que va guanyar, es va construir una casa nova i va decidir que no resaria mai més.

Hola!!

Aquí teniu les redaccions de 1r C. Tal i com us vaig dir, no diré de qui són per si de cas algú te por a l’allau de fans, jeje! No, home, no!! Va ser una decisió consensuada i, per tant, seran anònimes. Sereu vosaltres qui decidireu si voleu dir si són vostres o no. 

He respectat les redaccions. L’únic canvi que hi ha és l’ortografia i la puntuació, la resta és original!!! I després dieu que no sabeu què escriure…

Hi ha alguna història que no està basada en cap dels enunciats que vam proposar a classe, però està publicada per la seva originalitat.

Espero que no hi hagi cap errada. Me les he llegit dos cops, però després d’estar tanta estona picant i davant de l’ordinador… Ja ho veig tot igual!!!

Gaudiu de la lectura!!!

M’HAS TRENCAT EL COR PER SEMPRE

Diuen que a la vida sempre, tard o d’hora, acabes trobant la teva mitja taronja. El que us vaig a explicar ara és la meva història d’amor, però…

Em dic Maria. Tot va començar quan jo anava a segon d’ESO. Tenia tretze anys i anava a un Institut de Granollers. Era d’una alçada corrent, tenia els cabells llisos i de color marró clar. El meu nas era una mica punxegut i les orelles petites. Tenia la pell morena, amb els llavis gruixut i els ulls verds. Portava ulleres.

Estava a classe un dilluns a primera hora i feia poc que havíem començar el curs. Teníem un professor nou que es deia Jordi.

Després del pati ens van presentar un nou company: es deia Marc. Era molt guapo, tenia els ulls castanys, el cabell una mica llarg i també del mateix color que el meu, però una mica rinxolat. Era d’una alçada normal, tenia el nas rodó, les orelles petites i també era morè de pell. No era d’aquí; era de Canàries. El trobava guapo, però vaig pensar que potser seria d’aquells nois que són xuletes i antipàtics, així que quan totes les nenes procuraven que s’assegués al seu costat, jo no ho vaig fer. El nen, no sé per què, es va asseure al meu costat. Quan vàrem acabar les ensopides classes d’aquell matí, me’n vaig anar cap al menjador.

Em vaig aixecar de la taula i sense voler va caure l’estoig a terra. En Marc, que estava dret, es va ajupir i me’l va agafar i me’l va donar, però jo també el vaig agafar i sense voler ens varem agafar les mans. Ens varem quedar callats, mirant-nos parats sense saber què fer encara amb les mans agafades. A la fi, varem deixar tots dos l’estoig sobre la taula.

En aquell moment, que per mi s’havia fet curtíssim, vaig sentir com una mena d’esgarrifança, però a l’hora barrejada amb unes emocions i sentiments molt estranys. Ell no sé si li devia haver passat el mateix, perquè on sé si s’havia quedat parat perquè jo m’havia quedat parada, per si era molt vergonyós o perquè hagués sentit el mateix que jo, encara que aquesta opció no creia que fos.

Després del que havia passat, ens varem presentar i em va dir que havia repetit sisè perquè havia estat molt malalt. Varem estar un a estona parlant i ens varem fer molt amics durant el que ja portàvem de curs, que ja estava gairebé per la meitat.

El dimarts me n’anava a casa d’en Marc tota contenta, però al final no hi anava tant contenta com al principi perquè se’m van trencar les ulleres.

Vaig arribar a casa seva, varem anar a l’habitació i em vaig posar a plorar. En Marc, per consolar-me, em va donar uns copets a l’esquena i tot seguit em va abraçar i jo també em vaig quedar allà abraçant-lo i plorant.

Encara seguíem abraçats i ens varem mirar de la mateixa manera que ens varem conèixer. Ens anàvem acostant cada cop més. Els nostres llavis es varen tocar i s’anaven acostant cada vegada més, però de cop, van trucar a la porta. Era la germana d’en Marc.

Ens varem deixar d’abraçar, em vaig eixugar les llàgrimes i la germana d’en Marc va entrar i ens va dir que anéssim a dinar, cosa que varem fer.

El que va passar aquell dimarts va passar molts més cops. M’havia enamorat d’en Marc i sabia com dir-li que si volia sortir amb mi, però jo era molt vergonyosa i ell també, així que va passar el temps i va arribar l’estiu.

Vaig tornar a quedar amb en Marc, però aquest cop varem anar a un lloc on hi havia un cinema, on podies cuinar, on hi havia inflables, discoteques, piscines, botigues de llaminadures…

Varem passar tot el dia allà i ens ho varem passar molt bé, però al final, quan faltava poc perquè ens anéssim, quan ja era gairebé fosc, varem anar a unes piscines on no hi havia ningú, doncs tothom estava en altres atraccions.

Ens varem banyar, varem jugar a atrapar-nos per la piscina i després varem descansar. Tot seguit varem sortir de la piscina i en Marc em va posar la tovallola sobres les espatlles. Ens varem quedar mirant un altre cop com moltes vegades i ens varem anar acostant cada cop més fins que els nostres llavis van tornar-se a ajuntar.

Varem estar sortint uns sis mesos. Va arribar la fi del curs i va arribar l’últim dia. En Marc em va dir que se’n tornava a Canàries, on havia nascut i creia que no tornaria més. M’ho va dir l’últim dia perquè se n’acabava d’assabentar aquell mateix dia, encara que els seus pares feia temps que ho havien decidit, però no li havien dit res.

Quan em va dir això, se’m va trencar el cor. No podia ser que se n’anés i em deixés. Em van començar a caure les llàgrimes. No podia ser. Amb ell havia passat tan bones estones, van passar tantes coses en tan poc temps! Varem estar plorant tots dos abraçats. Em va dir que tractaria de tornar a veure’m i després tornar allà. També em va dir: “t’estimo”. Dos cors es separen, però quan es tornin a trobar, s’ajuntaran per sempre i mai més es separaran. Jo també li vaig dir que l’estimava i que sempre esperaria la seva tornada, per molt curta que fos i així ens varem acomiadar.

Malauradament, res d’això que em va dir va passar mai. Aquell era un adéu per sempre. No vaig tornar a veure mai més en Marc. Ara que sóc vella, quan penso en en Marc, a vegades em poso a plorar i em pregunto què se n’ha fet d’ell. S’haurà casat? Ha tingut fills? Aquestes preguntes no les podré respondre mai. Ara sóc una vella soltera que, quan era jove va trobar el seu príncep blau i després se’n va anar i el cor se li va trencar i encara no està del tot recuperat.

AGENOLLAT RESA LLUNY DEL SEU PAÍS

Hi havia una vegada un home que vivia a l’Àfrica. Aquest home tenia una dona i tres fills, un nen i dues nenes.

Un dia, l’home va haver de marxar en una pastera per aconseguir un treball i així poder enviar diners a la seva família.

El viatge va ser molt dur. Va durar una setmana. Estaven perduts en l’immens mar que els envoltava. Viatjava amb quinze persones més, tres d’elles van morir ofegades, un per deshidratació i els altres estaven tots molt dèbils.

Quan van arribar a terra ferma van baixar tots molt feliços, però de seguida es va acabar el seu somni. Davant seu hi havia un munt de policies i ambulàncies. L’home va aconseguir fugir. Va caminar durant dies per les carreteres desèrtiques. De tant en tant feia parades pensant en la seva família, que li donava molts ànims.

Va seguir fins que un dia es va apropar un cotxe al seu costat. Era un senyor i li va preguntar si volia pujar. L’home va dir que sí. Quan va pujar, el senyor li va oferir un treball, una habitació a la seva casa i els papers per poder ser un immigrant legal.

El pobre home va poder enviar diners a la seva família. A partir d’aquells moments va poder ser molt feliç i la seva dona i els seus fills l’anaven a visitar cada sis mesos.

LA NOIA ES VA MORIR DORMINT

Hi havia una vegada una família que no podia tenir fills. Ja era segur perquè havien anat al metge; era la mare que no podia quedar embarassada, per culpa dels seus òvuls. Aquella parella tenia moltes ganes de poder tenir un fill o una filla.

Un dia normal i corrent la mare va notar alguna cosa ‘rara’ a la seva panxa. Li va preguntar al seu marit que si aquella tarda podien anar a la clínica a mirar-ho i el marit li va dir que sí. Aquella mateixa tarda, quan estaven a la clínica, li van mirar. Després d’uns dies li van donar les proves i l’únic que hi havia era una bossa sense fill. La dona i l’home van dir que era impossible. Van tornar i, per sort, va ser una equivocació! Sí que hi havia fill! Era una nena!

Aquella nena va anar creixent i creixent fins que es va fer una noia. Aquella noia tenia un problema, era que tenia un càncer. Els pares van començar a plorar i plorar, no es podia curar i, una nit, la noia es va morir dormint.

LA MARIA I EN JOAN

Hi havia una vegada una princesa molt bonica que vivia en un castell. Aquesta princesa es deia Maria i era una noia de família molt rica. El seu pare era el rei d’aquell país. La Maria tenia vint anys i el seu pare volia que es casés amb un xicot de família rica.

Vet aquí un dia, mentre la Maria havia sortit a comprar al mercat reial, va veure un noi molt ben plantat. S’hi va acostar fins que va ser a la mateixa parada que ell. Llavors el noi es va girar i la va veure. Ell va pensar que era una noia molt bonica i li va preguntar com es deia. La princesa va respondre “Maria, i vostè?”

-Jo em dic Joan- va contestar el noi.

La Maria i el Joan s’entenien força bé i van decidir quedar el dia següent a la plaça del castell.

L’endemà, tal com havien quedat, es van trobar. Van estar una bona estona parlant, mentre passejaven pels jardins. En Joan li va explicar el seu secret. Li va dir que una bruixa malvada el volia fer dormir durant cent anys, o matar la noia amb qui es casés.

Tot i això, la Maria no es va espantar perquè estava tan enamorada, que no li importava el que li pogués passar.

En Joan, en saber això, es va posar molt content perquè podia continuar sortint amb la Maria.

Al dia següent es van tornar a veure i en Joan li va demanar si es volia casar amb ell. La Maria va acceptar molt contenta. Durant mig any van estar preparant el casament perquè fos el millor dia de les seves vides.

El sis de maig, el dia del casament, havien convidat a molta gent i havien fet una gran festa al castell. Els dos eren molt feliços.

Després d’un mes van marxar de viatge de noces a Venècia. El dos estaven molt contents, i a més a més, la bruixa malvada no els havia molestat cap cop.

Però un malaurat dia a la nit, va aparèixer la bruixa i va enverinar la Maria. Al cap d’una estona, la noia va morir dormint.

UNA TRUCADA, UNA MIRADA, FALSA AMISTAT

Jo em dic Samanta i ara us explicaré la meva història.

Tot va començar el 12 de setembre del 1997. Aquest va ser el meu primer dia d’escola i és quan vaig conèixer la Mònica. La professora ens va posar juntes per dibuixar i des d’aquell dia hem estat amigues inseparables.

Fins avui dia. Ara totes dues anem a l’institut, però vam començar ens van canviar de classe. Jo anava a 1r A i ella a 1r B. Les dues pensàvem que seguiríem sent tan amigues, però no va ser així. El primer mes a l’hora del pati, sempre estàvem juntes, però al final cada dia ens anàvem distanciant més.

Després d’uns mesos ella anava amb una altra gent i jo sempre anava darrera d’ella. I la Mònica no em feia cap cas. I jo seguia creient que érem molt amigues.

Uns mesos més tard ella ja no em feia cas i semblava que l’importava. Un dia, una amiga que ja estava farta de veure el que passava em va trucar i em va dir el que passava. Ella em va dir que només estava amb mi perquè volia que l’ajudés en un treball.

Vaig voler comprovar el que em va dir. A l’institut la vaig mirar amb una cara de preocupació perquè no volia que fos veritat el que em va dir la meva amiga. A l’hora del pati vaig fer el cor fort i li vaig preguntar si només érem amigues pel treball. Al principi ho negava, però al final em va dir que la nostra només era una falsa amistat.

SENSE TÍTOL

Hi havia una vegada una dona de 83 anys que sempre feia la migdiada. La feia sempre a la mateixa hora: a les tres de la tarda, just quan acabava de dinar.

Un dia, com molts altres, a les tres va anar a dormir, però va somiar que moria. Va veure com l’enterraven i es va endur una sorpresa, ningú va anar al seu enterrament. Des d’aquell dia va intentar ser més simpàtica, generosa, etc. Fins que aquell dia va arribar, va morir dormint.

Era un silenci a casa seva que gelava la sang. Només es sentien les rates. Va arribar el dia del seu enterrament, però va passar el que va somiar, no hi havia ningú. Tothom estava fora del cementiri. Però no va ser perquè era garrepa, antipàtica, etc. Era perquè va anar tanta gent que no podien entrar.

Quan tothom va veure a qui li va donar la seva fortuna, tothom es va posar a plorar de l’emoció que deixés tota la fortuna al nens discapacitats.