Hola!!

Aquí teniu les redaccions de 1r C. Tal i com us vaig dir, no diré de qui són per si de cas algú te por a l’allau de fans, jeje! No, home, no!! Va ser una decisió consensuada i, per tant, seran anònimes. Sereu vosaltres qui decidireu si voleu dir si són vostres o no. 

He respectat les redaccions. L’únic canvi que hi ha és l’ortografia i la puntuació, la resta és original!!! I després dieu que no sabeu què escriure…

Hi ha alguna història que no està basada en cap dels enunciats que vam proposar a classe, però està publicada per la seva originalitat.

Espero que no hi hagi cap errada. Me les he llegit dos cops, però després d’estar tanta estona picant i davant de l’ordinador… Ja ho veig tot igual!!!

Gaudiu de la lectura!!!

M’HAS TRENCAT EL COR PER SEMPRE

Diuen que a la vida sempre, tard o d’hora, acabes trobant la teva mitja taronja. El que us vaig a explicar ara és la meva història d’amor, però…

Em dic Maria. Tot va començar quan jo anava a segon d’ESO. Tenia tretze anys i anava a un Institut de Granollers. Era d’una alçada corrent, tenia els cabells llisos i de color marró clar. El meu nas era una mica punxegut i les orelles petites. Tenia la pell morena, amb els llavis gruixut i els ulls verds. Portava ulleres.

Estava a classe un dilluns a primera hora i feia poc que havíem començar el curs. Teníem un professor nou que es deia Jordi.

Després del pati ens van presentar un nou company: es deia Marc. Era molt guapo, tenia els ulls castanys, el cabell una mica llarg i també del mateix color que el meu, però una mica rinxolat. Era d’una alçada normal, tenia el nas rodó, les orelles petites i també era morè de pell. No era d’aquí; era de Canàries. El trobava guapo, però vaig pensar que potser seria d’aquells nois que són xuletes i antipàtics, així que quan totes les nenes procuraven que s’assegués al seu costat, jo no ho vaig fer. El nen, no sé per què, es va asseure al meu costat. Quan vàrem acabar les ensopides classes d’aquell matí, me’n vaig anar cap al menjador.

Em vaig aixecar de la taula i sense voler va caure l’estoig a terra. En Marc, que estava dret, es va ajupir i me’l va agafar i me’l va donar, però jo també el vaig agafar i sense voler ens varem agafar les mans. Ens varem quedar callats, mirant-nos parats sense saber què fer encara amb les mans agafades. A la fi, varem deixar tots dos l’estoig sobre la taula.

En aquell moment, que per mi s’havia fet curtíssim, vaig sentir com una mena d’esgarrifança, però a l’hora barrejada amb unes emocions i sentiments molt estranys. Ell no sé si li devia haver passat el mateix, perquè on sé si s’havia quedat parat perquè jo m’havia quedat parada, per si era molt vergonyós o perquè hagués sentit el mateix que jo, encara que aquesta opció no creia que fos.

Després del que havia passat, ens varem presentar i em va dir que havia repetit sisè perquè havia estat molt malalt. Varem estar un a estona parlant i ens varem fer molt amics durant el que ja portàvem de curs, que ja estava gairebé per la meitat.

El dimarts me n’anava a casa d’en Marc tota contenta, però al final no hi anava tant contenta com al principi perquè se’m van trencar les ulleres.

Vaig arribar a casa seva, varem anar a l’habitació i em vaig posar a plorar. En Marc, per consolar-me, em va donar uns copets a l’esquena i tot seguit em va abraçar i jo també em vaig quedar allà abraçant-lo i plorant.

Encara seguíem abraçats i ens varem mirar de la mateixa manera que ens varem conèixer. Ens anàvem acostant cada cop més. Els nostres llavis es varen tocar i s’anaven acostant cada vegada més, però de cop, van trucar a la porta. Era la germana d’en Marc.

Ens varem deixar d’abraçar, em vaig eixugar les llàgrimes i la germana d’en Marc va entrar i ens va dir que anéssim a dinar, cosa que varem fer.

El que va passar aquell dimarts va passar molts més cops. M’havia enamorat d’en Marc i sabia com dir-li que si volia sortir amb mi, però jo era molt vergonyosa i ell també, així que va passar el temps i va arribar l’estiu.

Vaig tornar a quedar amb en Marc, però aquest cop varem anar a un lloc on hi havia un cinema, on podies cuinar, on hi havia inflables, discoteques, piscines, botigues de llaminadures…

Varem passar tot el dia allà i ens ho varem passar molt bé, però al final, quan faltava poc perquè ens anéssim, quan ja era gairebé fosc, varem anar a unes piscines on no hi havia ningú, doncs tothom estava en altres atraccions.

Ens varem banyar, varem jugar a atrapar-nos per la piscina i després varem descansar. Tot seguit varem sortir de la piscina i en Marc em va posar la tovallola sobres les espatlles. Ens varem quedar mirant un altre cop com moltes vegades i ens varem anar acostant cada cop més fins que els nostres llavis van tornar-se a ajuntar.

Varem estar sortint uns sis mesos. Va arribar la fi del curs i va arribar l’últim dia. En Marc em va dir que se’n tornava a Canàries, on havia nascut i creia que no tornaria més. M’ho va dir l’últim dia perquè se n’acabava d’assabentar aquell mateix dia, encara que els seus pares feia temps que ho havien decidit, però no li havien dit res.

Quan em va dir això, se’m va trencar el cor. No podia ser que se n’anés i em deixés. Em van començar a caure les llàgrimes. No podia ser. Amb ell havia passat tan bones estones, van passar tantes coses en tan poc temps! Varem estar plorant tots dos abraçats. Em va dir que tractaria de tornar a veure’m i després tornar allà. També em va dir: “t’estimo”. Dos cors es separen, però quan es tornin a trobar, s’ajuntaran per sempre i mai més es separaran. Jo també li vaig dir que l’estimava i que sempre esperaria la seva tornada, per molt curta que fos i així ens varem acomiadar.

Malauradament, res d’això que em va dir va passar mai. Aquell era un adéu per sempre. No vaig tornar a veure mai més en Marc. Ara que sóc vella, quan penso en en Marc, a vegades em poso a plorar i em pregunto què se n’ha fet d’ell. S’haurà casat? Ha tingut fills? Aquestes preguntes no les podré respondre mai. Ara sóc una vella soltera que, quan era jove va trobar el seu príncep blau i després se’n va anar i el cor se li va trencar i encara no està del tot recuperat.

AGENOLLAT RESA LLUNY DEL SEU PAÍS

Hi havia una vegada un home que vivia a l’Àfrica. Aquest home tenia una dona i tres fills, un nen i dues nenes.

Un dia, l’home va haver de marxar en una pastera per aconseguir un treball i així poder enviar diners a la seva família.

El viatge va ser molt dur. Va durar una setmana. Estaven perduts en l’immens mar que els envoltava. Viatjava amb quinze persones més, tres d’elles van morir ofegades, un per deshidratació i els altres estaven tots molt dèbils.

Quan van arribar a terra ferma van baixar tots molt feliços, però de seguida es va acabar el seu somni. Davant seu hi havia un munt de policies i ambulàncies. L’home va aconseguir fugir. Va caminar durant dies per les carreteres desèrtiques. De tant en tant feia parades pensant en la seva família, que li donava molts ànims.

Va seguir fins que un dia es va apropar un cotxe al seu costat. Era un senyor i li va preguntar si volia pujar. L’home va dir que sí. Quan va pujar, el senyor li va oferir un treball, una habitació a la seva casa i els papers per poder ser un immigrant legal.

El pobre home va poder enviar diners a la seva família. A partir d’aquells moments va poder ser molt feliç i la seva dona i els seus fills l’anaven a visitar cada sis mesos.

LA NOIA ES VA MORIR DORMINT

Hi havia una vegada una família que no podia tenir fills. Ja era segur perquè havien anat al metge; era la mare que no podia quedar embarassada, per culpa dels seus òvuls. Aquella parella tenia moltes ganes de poder tenir un fill o una filla.

Un dia normal i corrent la mare va notar alguna cosa ‘rara’ a la seva panxa. Li va preguntar al seu marit que si aquella tarda podien anar a la clínica a mirar-ho i el marit li va dir que sí. Aquella mateixa tarda, quan estaven a la clínica, li van mirar. Després d’uns dies li van donar les proves i l’únic que hi havia era una bossa sense fill. La dona i l’home van dir que era impossible. Van tornar i, per sort, va ser una equivocació! Sí que hi havia fill! Era una nena!

Aquella nena va anar creixent i creixent fins que es va fer una noia. Aquella noia tenia un problema, era que tenia un càncer. Els pares van començar a plorar i plorar, no es podia curar i, una nit, la noia es va morir dormint.

LA MARIA I EN JOAN

Hi havia una vegada una princesa molt bonica que vivia en un castell. Aquesta princesa es deia Maria i era una noia de família molt rica. El seu pare era el rei d’aquell país. La Maria tenia vint anys i el seu pare volia que es casés amb un xicot de família rica.

Vet aquí un dia, mentre la Maria havia sortit a comprar al mercat reial, va veure un noi molt ben plantat. S’hi va acostar fins que va ser a la mateixa parada que ell. Llavors el noi es va girar i la va veure. Ell va pensar que era una noia molt bonica i li va preguntar com es deia. La princesa va respondre “Maria, i vostè?”

-Jo em dic Joan- va contestar el noi.

La Maria i el Joan s’entenien força bé i van decidir quedar el dia següent a la plaça del castell.

L’endemà, tal com havien quedat, es van trobar. Van estar una bona estona parlant, mentre passejaven pels jardins. En Joan li va explicar el seu secret. Li va dir que una bruixa malvada el volia fer dormir durant cent anys, o matar la noia amb qui es casés.

Tot i això, la Maria no es va espantar perquè estava tan enamorada, que no li importava el que li pogués passar.

En Joan, en saber això, es va posar molt content perquè podia continuar sortint amb la Maria.

Al dia següent es van tornar a veure i en Joan li va demanar si es volia casar amb ell. La Maria va acceptar molt contenta. Durant mig any van estar preparant el casament perquè fos el millor dia de les seves vides.

El sis de maig, el dia del casament, havien convidat a molta gent i havien fet una gran festa al castell. Els dos eren molt feliços.

Després d’un mes van marxar de viatge de noces a Venècia. El dos estaven molt contents, i a més a més, la bruixa malvada no els havia molestat cap cop.

Però un malaurat dia a la nit, va aparèixer la bruixa i va enverinar la Maria. Al cap d’una estona, la noia va morir dormint.

UNA TRUCADA, UNA MIRADA, FALSA AMISTAT

Jo em dic Samanta i ara us explicaré la meva història.

Tot va començar el 12 de setembre del 1997. Aquest va ser el meu primer dia d’escola i és quan vaig conèixer la Mònica. La professora ens va posar juntes per dibuixar i des d’aquell dia hem estat amigues inseparables.

Fins avui dia. Ara totes dues anem a l’institut, però vam començar ens van canviar de classe. Jo anava a 1r A i ella a 1r B. Les dues pensàvem que seguiríem sent tan amigues, però no va ser així. El primer mes a l’hora del pati, sempre estàvem juntes, però al final cada dia ens anàvem distanciant més.

Després d’uns mesos ella anava amb una altra gent i jo sempre anava darrera d’ella. I la Mònica no em feia cap cas. I jo seguia creient que érem molt amigues.

Uns mesos més tard ella ja no em feia cas i semblava que l’importava. Un dia, una amiga que ja estava farta de veure el que passava em va trucar i em va dir el que passava. Ella em va dir que només estava amb mi perquè volia que l’ajudés en un treball.

Vaig voler comprovar el que em va dir. A l’institut la vaig mirar amb una cara de preocupació perquè no volia que fos veritat el que em va dir la meva amiga. A l’hora del pati vaig fer el cor fort i li vaig preguntar si només érem amigues pel treball. Al principi ho negava, però al final em va dir que la nostra només era una falsa amistat.

SENSE TÍTOL

Hi havia una vegada una dona de 83 anys que sempre feia la migdiada. La feia sempre a la mateixa hora: a les tres de la tarda, just quan acabava de dinar.

Un dia, com molts altres, a les tres va anar a dormir, però va somiar que moria. Va veure com l’enterraven i es va endur una sorpresa, ningú va anar al seu enterrament. Des d’aquell dia va intentar ser més simpàtica, generosa, etc. Fins que aquell dia va arribar, va morir dormint.

Era un silenci a casa seva que gelava la sang. Només es sentien les rates. Va arribar el dia del seu enterrament, però va passar el que va somiar, no hi havia ningú. Tothom estava fora del cementiri. Però no va ser perquè era garrepa, antipàtica, etc. Era perquè va anar tanta gent que no podien entrar.

Quan tothom va veure a qui li va donar la seva fortuna, tothom es va posar a plorar de l’emoció que deixés tota la fortuna al nens discapacitats.