Els invasors de la web!

La mar és molt gran i profunda.En les profunditats de la mar estan les coses i els éssers mítics.Un d’aquests éssers és la sirena.La sirena és un ésser de pau i tranquil·litat. Però quan hi ha lluna plena es converteix en un dimoni capaç de fer tsunamis, hurracans i tempestes. L’única forma que torni a ser tranquil·la és arrencant-li una escata de la cua. Fa molt de temps una sirena, la més bonica, es va convertir en un dimoni molt cruel. Quanes va enfadar va fer un tsunami i la mar es va empassar un jove de la marina.Quan el jove,després de nedar en una mar encantada i traïdora, va sortir de la mar i va saber que es tractava d’una sirena convertida en un dimoni molt enfadat.Despres de preparar el seu vestit de busseig es va endinsar en la mar amb l’objectiu d’arrencar l’escata de la cua a la sirena.
Ell va anar amb molt de compte perquè si la sirena el mossegava es convertiria en una sirena. Al jove li va costar arrencar-li l’escata però ho va aconseguir després d’una lluita molt dura. Però al mateix temps que s’alegrava es convertia en una sirena perquè l’altra sirena l’havia mossegat.Tot va acabar, el mar es va tornar a calmar i els núvols grisos van desaparèixer i el sol va tornar. El jove va prometre que no deixaria que cap sirena-dimoni mossegués a cap persona perquè ningú es convertís en sirena i que li passés el que li havia succeït a ell: ”CONVERTIR-SE EN SIRENA PER A TOTA LA VIDA”.
Fi
NIMVHAR

Vet aquí una vegada, una família estava a punt de començar les seves vacances en una selva tropical, van reservar una caseta al costat del riu.
Pel matí van trucar a un taxi per anar a l’aeroport, van deixar l’equipatge i van pujar a l’avió. Després de 4 hores de vol van aterrar i un vaixell els va portar a la caseta.
Quan la van veure es van que dar bocabadats: era enorme! Però també calia fer unes quantes reformes. Es van instal·lar i cada un d’ells es va ocupar de fer diferents coses: la nena va sortir per la selva a explorar, la seva mare va començar a fer el menjar i el seu pare va anar amb la seva informació a investigar.
La nena al sortir es va trobar a un petit lleó amb una pota ferida, va treure de la seva motxilla un tros de vena i se la va posar al peu. Tot seguit el va portar a l’esquena fins a la caseta.
Al arribar, el seu pare li va preguntar que passava i ella li va explicar tot. Llavors ell va intentar curar al petit lleó i li va dir que fins que no es curés no marxarien d’allà.
I així va ser com van acabar comprant-se la caseta i van viure amb el lleó i tota la selva per sempre feliços.

Andrea

Això va succeir a Mart.
Un dia, un austronauta de la Terra va anar a Mart, només arribar li va relliscar la bandera i li va caure en un forat. Un nen extraterrestre va veure tot el succeït, s’adonà que havia estat sense voler.
La bandera la va agafar un soldat extraterrestre. Li va ensenyar al rei i ell respongé:
-Juro i prejuro que han estat els humans.
El rei, tot enrabiat, va manar invadir la Terra.
Però el marcià, que ho havia vist tot, ho va impedir. Tota la guerra va acabar gràcies a l’extraterrrestre.
Van ser amics i van viure feliços
Fi
Fernanda

Hola, em dic Sandra, sóc d’una ciutat de Barcelona: l’Hospitalet del Llobregat.
El meu pare es valencià, d’un poble molt petit, que es diu, Ribesalbes.
A mí, des de ben petita m’agrada anar al poble per veure els avis, tiets, amics, etc…
Un dia jugant amb uns amics i la meva cosina, vam agafar la bicicleta, i ens vam anar corrents pel riu. A mig camí vaig caure de la bicicleta. Va ser un cop ben fort, quan vaig obrir els ulls, em va passar una cosa curiosa: veia als meus amics i a la meva cosina de colors: marró, verd i rosa…! Semblaven extraterrestres!! Del planeta Júpiter!!
Quan em vaig aixecar de terra, vaig sortir corrents de la por. Aviat vaig arribar a casa dels meus avis, en un segon i espantada vaig ficar-me a l’armari de la neteja, i no vaig sortir fins que que el mareig que tenia va marxar. Quan vaig sortir ja havien tornat i estaven tots espantats i preocupats per mi.
Des d’aquell moment, el rosa, el verd i el marró no m’agraden gens!!

FI

Sandra.

Era un matí de juliol, jo tenia 9 anys, i sempre m’agradava anar a jugar a la platja.
Un dia la meva mare em va portar en bus a la platja, també anàvem amb el meu millor amic, en Joel, i la seva mare.
En Joel i jo vam decidir banyar-nos una mica, aleshores una gran onada ens va emportar mar endins. Vam veure una llum a uns quants metres de nosaltres, així doncs ens vam apropar; era una porta oberta que d’allà sortien rajos de fum i de llum que es veien de metres enrere. Aleshores vam entrar i era l’Atlàntica. Sota el mar un home molt estrany ens va dir que era perillós. En Joel portava una càmera però se li va trencar però jo li vaig dir:
-Joel les bones fotografies es queden al cap i al cor-.
Aleshores va dir en Joel:
-Tens raó! Vinga marxem perquè la meva mare deu estar amoïnada.
Quan vam arribar vam abraçar a les nostres mares. Després en Joel va dir:
-Mare els millors records sempre els tenim al cor-.
Tots vam marxar.
Ara ja tinc 11 anys i cada vegada que vaig a la platja encara recordo la meva meravellosa aventura.

Montse

Era un matí d´agost, feia una calor insuportable, així que vam decidir fer una festa que comencés ben d’hora i acabés ben tard, a la matinada i a la platja.
Quan va acabar me´n vaig anar al costat d´un penyasegat, era ple de roques. Vaig veure una cosa movent-se. Com era de nit quasi no veia res, vaig caure. Tot just dins l’aigua vaig veure una sirena. Ella em va tocar i va fer que no m´ofegués. Vaig nedar amb ella i em va portar a terra ferma. Jo estava tota sorpresa del que havia succeït. Aquell va ser el meu millor record de Portbou. Però abans que me n´anés ella em va dir:
-No ho diguis a ningú. És un secret.
Zoila

Hola! Em dic Zoila i tinc 11 anys .Des que era petita he tingut molta imaginació. Per exemple, quan la meva mare encara m’explicava contes de princeses, dracs i dinosaures jo m’imaginava que estava allà davant. Ara la mare no m’explica contes, em diu que me’ls llegeixi jo.
Doncs un cop, quan estava llegint uns dels meus llibres favorits: Al país de les llaminadures, em vaig dormr. Sense voler el meu cap estava tocant el llibre i em vaig ficar dins d’ell. No sé si era un somni o no, però vaig aparèixer a El país de les llaminadures, posava: Welcome to country chuches En un altre rètol també hi posava en molts idiomes:
menors 3 anys= lacasitos
menors 8 anys=congitos
menors 12 anys=chupachups mini
adolescència=noies-piruletes/nois-chupachups
adult=xiclet
tercera edat=mega xiclet super elàstic
Així que jo seria un chupachups mini! Era de gust a llimona! Tota la gent em mirava.Un xiclet-polícia em va preguntar:
-Ep!Tu qui ets?I l’escola? Només ets un chupachups mini!
-Escola? En un país de llaminadures també s’ha d’anar a escola?
Vaig buscar una escola, em vaig ficar en la primera que vaig veure.Vaig entrar en una classe de Ciutadania: el millor per conèixer la ciutat! En una d’aquestes la professora va dir:
-Molt bé!Ara us diré la llei més important de la ciutat. Aquesta llei diu que cap humà de la Terra pot entrar aquí.I us preguntareu per què? Doncs molt fàcil. A la Terra ens vénen i després se’ns mengen.
Estava E-S-P-A-N-T-A-D-A!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!Sort que tothom pensa que sóc un chupachups mini!Pero…i si només és un efecte que dura una hora?I si em pregunten com he nascut? Jo no sé com neixen les llaminadures fora de la Terra! Així que vaig començar a córrer. Molts policies em perseguien i quan estava en el pitjor tràngol…
-Dormilega! Que fas tard! Aixeca’t! Vinga que tens un examen de català!
-Que bé! Que bé!- vaig pensar.I de sobte vaig cridar:
-Només era un sonmni! Ja no estic en cerca i captura!
La meva mare estava pensant què em passava i jo estava al·lucinant.
I aquesta història ha acabat amb un final feliç, com tots els contes que la mare em llegia de petita.
Zoila.

Era un dia molt tranquil,em vaig llevar, vaig esmorzar i me’n vaig anar cap a la platja que, per cert, estava molt a prop de casa meva. Quan vaig arribar vaig veure que la platja estava totalment solitària i de sobte vaig veure alguna cosa nedant molt lluny però com que estava molt lluny no vaig poder distingir-ho bé. Vaig tornar cap a casa meva, vaig agafar el meu equip de busseig i vaig tornar a la platja una altra vegada.
Quan vaig arribar, vaig tornar a veure aquella cosa nedant, però aquesta vegada estava molt més a prop. Ara sí que la vaig distingir, era una sirena molt bonica i no m’ho podia creure. Al principi pensava que era un somni però, després, em vaig adonar que no ho era perquè podia sentir com parlava i també podia escoltar el so de les onades de la mar.
Quan per fi vaig poder veure-la bé, vaig decidir que millor seria que no m’endinsés a l’aigua. Des d’aquella vegada mai més se’m va oblidar que quan era petita vaig veure una sirena.
Daniela

Hi havia una vegada un poble que estava a la vora el mar. La gent vivia feliç parlant amb gent, jugant i respirant un aire molt bo. Els nens es distreien jugant al parc, a les piscines i a les consoles. Els pares duien als seus fills a la platja.
Un dia una família va anar a la platja, eren el pare, la mare i els seus fills. Els nens es van ficar al mar i s’adonaren que hi havia moltes coses vermelles. Van sortir de l´aigua ràpidament i van dir als seus pares que hi havia moltes coses vermelles a l’aigua. Els seus pares els van dir que aixi eren totes les platges i aleshores els nens es van quedar tranquils.
De sobte quan els nens es van ficar una altra vegada a l´aigua van veure un tauró gegant, van sortir ràpid una altra vegada i van tornar a dir-ho als seus pares. Ells no s’ho creien i per això es van ficar a l´aigua i va ser quan van veure cames, peus, mans etc… . Llavors és quan es van donar que hi havia un tauró. La resta de la gent no es va assabentar què hi havia a l’aigua, per això el tauró seguia fent de les seves i s’anava menjant a la gent.
El pare va avisar al socorrista però ell no el creia. Mentrestant el tauró anava matant a gent. Per fi el socorista es va adonar del tauró i amb l’audífon va comunicar a tots els banyistes que hi havia un tauró. Però la gent no acabava de fer-li cas i el tauró seguia matant a gent i cada vegada hi havia menys gent a la platja. El socorrista va trucar a policies, bombers, etc… .Al final el tauró va matar a 20 persones més fins que els policies i els caçataurons va matar al tauró.
Al final aquella família va decidir anar a la platja només quan hi hagués bandera verda. Quan aquesta no fos verda no es banyarien a la platja sinó que anirien a la piscina per divertir-se més, prendre el sol i banyar-se amb aigua dolça i sense taurons.
FI
GABRIEL

Fa molt temps, pels mars del Carib, navegava un transatlàntic que portava milions de turistes de tot el món. Era un dels primers vaixells que feien aquest recorregut. Tot semblava anar d’allò més bé. Fins que en una albada el capità del vaixell es va adonar que d’un moment a l’altre la brúixola i els radars van perdre el control. El capità no sabia quina ruta prendre, de sobte es va adonar que estaven envoltats de boirina i van començar les tempestes i onades gegants que banyaven el vaixell.
El capità va ordenar que baixessin els bots salvavides, tota la gent estava desesperada i s’esvalotaven entre ells.
De sobte el vaixell es va trencar en dues meitats i va començar a enfonsar-se, algunes persones saltaven desesperats al mar, altres s’ofegaven, però el capità, com un BON CAPITÀ es va quedar l’últim i va morir ofegat en el seu propi vaixell.
Les persones queien al mar i uns van començar a salvar als altres i en un instant el mar es va tornar de color plata i les persones que eren més bones i amb valors únics es van convertir en dofins, que van començar a ajudar als nens i ancians. Només els nens i ancians es van salvar i van sobreviure per explicar-ho. Des de llavors a les tres illes que uneixen les aigües perilloses d’aquest mar les van anomenar : El Triangle de les Bermudes.
Els nens van aprendre a conviure amb els dofins que havien estat la seva salvació i la majoria de la gent gran van perdre la memòria.
I aquí estic jo, que vaig viure aquesta situació quan era nen, no sé si va ser el pitjor o el més interessant que m’ha passat.

FI

Óscar.