Els invasors de la web!

El divendres 29 d’ octubre celebrarem la castanyada a l’ escola.
Els nens i nenes de sisè ajudaran als del parvulari: els farem a ballar, a posar-se en la rotllana, a pelar les castanyes…
Aquest any, per als nens i nenes de sisè, aquesta castanyada serà molt especial, perquè es l’última al col·legi de Puig i Gairalt.
Després de la castanyada i d’estar amb els nens d’Infantil jugarem una estona al pati,
Ens ho passarem molt bé!

Zoila, Fernanda i Karolina

Hola, em dic Sandra, sóc d’una ciutat de Barcelona: l’Hospitalet del Llobregat.
El meu pare es valencià, d’un poble molt petit, que es diu, Ribesalbes.
A mí, des de ben petita m’agrada anar al poble per veure els avis, tiets, amics, etc…
Un dia jugant amb uns amics i la meva cosina, vam agafar la bicicleta, i ens vam anar corrents pel riu. A mig camí vaig caure de la bicicleta. Va ser un cop ben fort, quan vaig obrir els ulls, em va passar una cosa curiosa: veia als meus amics i a la meva cosina de colors: marró, verd i rosa…! Semblaven extraterrestres!! Del planeta Júpiter!!
Quan em vaig aixecar de terra, vaig sortir corrents de la por. Aviat vaig arribar a casa dels meus avis, en un segon i espantada vaig ficar-me a l’armari de la neteja, i no vaig sortir fins que que el mareig que tenia va marxar. Quan vaig sortir ja havien tornat i estaven tots espantats i preocupats per mi.
Des d’aquell moment, el rosa, el verd i el marró no m’agraden gens!!

FI

Sandra.

Aquest any el Govern de Catalunya ha decidit instal·lar pissarres digitals a les escoles. Els instituts han decidit posar ordinadors portàtils per als alumnes. Un dels motius és perquè no portin tant de pes a les espatlles.
A nosaltres ens ha semblat bona idea el tema de les pissarres i ordinadors.
Gràcies a les noves tecnologies que tenim a les escoles podrem fer moltes més activitats de les que feiem abans.

ASHLEY I PATRYCJA

Era un matí de juliol, jo tenia 9 anys, i sempre m’agradava anar a jugar a la platja.
Un dia la meva mare em va portar en bus a la platja, també anàvem amb el meu millor amic, en Joel, i la seva mare.
En Joel i jo vam decidir banyar-nos una mica, aleshores una gran onada ens va emportar mar endins. Vam veure una llum a uns quants metres de nosaltres, així doncs ens vam apropar; era una porta oberta que d’allà sortien rajos de fum i de llum que es veien de metres enrere. Aleshores vam entrar i era l’Atlàntica. Sota el mar un home molt estrany ens va dir que era perillós. En Joel portava una càmera però se li va trencar però jo li vaig dir:
-Joel les bones fotografies es queden al cap i al cor-.
Aleshores va dir en Joel:
-Tens raó! Vinga marxem perquè la meva mare deu estar amoïnada.
Quan vam arribar vam abraçar a les nostres mares. Després en Joel va dir:
-Mare els millors records sempre els tenim al cor-.
Tots vam marxar.
Ara ja tinc 11 anys i cada vegada que vaig a la platja encara recordo la meva meravellosa aventura.

Montse

Era un matí d´agost, feia una calor insuportable, així que vam decidir fer una festa que comencés ben d’hora i acabés ben tard, a la matinada i a la platja.
Quan va acabar me´n vaig anar al costat d´un penyasegat, era ple de roques. Vaig veure una cosa movent-se. Com era de nit quasi no veia res, vaig caure. Tot just dins l’aigua vaig veure una sirena. Ella em va tocar i va fer que no m´ofegués. Vaig nedar amb ella i em va portar a terra ferma. Jo estava tota sorpresa del que havia succeït. Aquell va ser el meu millor record de Portbou. Però abans que me n´anés ella em va dir:
-No ho diguis a ningú. És un secret.
Zoila

Hola! Em dic Zoila i tinc 11 anys .Des que era petita he tingut molta imaginació. Per exemple, quan la meva mare encara m’explicava contes de princeses, dracs i dinosaures jo m’imaginava que estava allà davant. Ara la mare no m’explica contes, em diu que me’ls llegeixi jo.
Doncs un cop, quan estava llegint uns dels meus llibres favorits: Al país de les llaminadures, em vaig dormr. Sense voler el meu cap estava tocant el llibre i em vaig ficar dins d’ell. No sé si era un somni o no, però vaig aparèixer a El país de les llaminadures, posava: Welcome to country chuches En un altre rètol també hi posava en molts idiomes:
menors 3 anys= lacasitos
menors 8 anys=congitos
menors 12 anys=chupachups mini
adolescència=noies-piruletes/nois-chupachups
adult=xiclet
tercera edat=mega xiclet super elàstic
Així que jo seria un chupachups mini! Era de gust a llimona! Tota la gent em mirava.Un xiclet-polícia em va preguntar:
-Ep!Tu qui ets?I l’escola? Només ets un chupachups mini!
-Escola? En un país de llaminadures també s’ha d’anar a escola?
Vaig buscar una escola, em vaig ficar en la primera que vaig veure.Vaig entrar en una classe de Ciutadania: el millor per conèixer la ciutat! En una d’aquestes la professora va dir:
-Molt bé!Ara us diré la llei més important de la ciutat. Aquesta llei diu que cap humà de la Terra pot entrar aquí.I us preguntareu per què? Doncs molt fàcil. A la Terra ens vénen i després se’ns mengen.
Estava E-S-P-A-N-T-A-D-A!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!Sort que tothom pensa que sóc un chupachups mini!Pero…i si només és un efecte que dura una hora?I si em pregunten com he nascut? Jo no sé com neixen les llaminadures fora de la Terra! Així que vaig començar a córrer. Molts policies em perseguien i quan estava en el pitjor tràngol…
-Dormilega! Que fas tard! Aixeca’t! Vinga que tens un examen de català!
-Que bé! Que bé!- vaig pensar.I de sobte vaig cridar:
-Només era un sonmni! Ja no estic en cerca i captura!
La meva mare estava pensant què em passava i jo estava al·lucinant.
I aquesta història ha acabat amb un final feliç, com tots els contes que la mare em llegia de petita.
Zoila.

Aquests dies, durant les hores de plàstica, hem fet uns treballs que ens han quedat d’allò més bé.

A la nostra escola, venen molts mosquits tigre. Els que tenen més picades, són els nens i nenes de parvulari, perquè estan més al pati, a la sorra i a l’estiu es llancen galledes d’aigua, quan tenen calor. Als mosquits tigre els agraden els bassals d’aigua.
Els mosquits també venen al camp de gespa, perquè el reguen cada dia, hi ha molta aigua.
En el pati de ciment, no hi ha molts mosquits, només estan a la zona de la font d’aigua, quan els nens i les nenes van a veure aigua, els mosquits tigres, els piquen.
A les professores i als professors que vigilen el pati, també els piquen als mosquits.
El curs passat, quan anàvem a cinquè, un dia van venir uns científics, vam fer un experiment i vam buscar larves de mosquit.
Després ells, van estar mirant el pati i ens van dir que no hi havien mosquits tigres, només al barri.

Sandra i Tamara.

Al pati hi ha molts papers i escombraries al terra, que s’han de netejar a fons i això comporta molta feina. Els nens de 5è la setmana passada, van comptar tots els papers de terra i van trobar 75.
Creiem que els nens i nenes tindrien que llançar les escombraries a la paperera. Molts no volen tirar els papers a les escombraries perquè ens fa mandra.
Creiem que algunes solucions serien:
1- Menjar-se l’entrepà tots junts i fer una fila per tirar els papers abans d’anar a jugar.
2- Responsabilitzar-se cadascú.
3- No baixar al pati fins que tothom s’hagi acabat l’entrepà i llançar-lo a la paperera de classe.
Com ho faríeu vosaltres?

Alejandro i Bilal

Encara que intentem no fer soroll pujant les escales o baixant-les en fem. Els que fan més soroll de tota l’escola són els nens i les nenes de cicle superior. Els professors ens diuen que baixem d’un en un i en silenci, però mai ho fem.
Proposem que posin escales automàtiques o ascensor i l’utilitzem.
Què en penseu?

Cristopher, Samuel i Fermín