A finals de l’any 1962 la compañía Esso Ibérica va iniciar prospeccions per buscar petroli a uns 300 m al sud de Palou, en una finca de la família Cases. Hi muntaren una torre metàl·lica d’una alçada considerable i s’hi treballava dia i nit.
El fet va despertar, lògicament, l’interès de la comarca i gairebé tothom s’hi va acostar un moment o altre per a veure-ho. Jo recordo haver-hi anat amb el meu pare, de nit, i conservo la imatge d’un gran focus il·luminant la foscor i el soroll rítmic de la màquina de perforació.
En Josep Maria Espinàs, que va viatjar per la Segarra per aquella época, també ho esmenta, breument, en el seu llibre “A peu per la Segarra”:
“A la tenda (a les Pallargues), el tema de conversa és Palou de Sanaüja. Els que estan al corrent expliquen que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil
-I tant -fa algú-, de deu dies ençà que els motors no paren ni de dia ni de nit. I les mostres que treuen se les enduen, precintades, en auto cap a Madrid. ”.
Al cap d’un temps la companyia va abandonar el projecte, potser perquè va considerar que hi havia poques possibilitats de trobar-hi petroli o perquè va creure que la seva explotació seria poc rendible. El cas és que el camp va ser abandonat i, com que tenia forma més o menys rectangular i no era apte per al conreu, es va convertir en un improvisat camp de futbol conegut amb el nom de camp del petroli.
(Les fotografies sòn de Flavià Puig i Boleda i la informació d’en Joan-Plàcid Sala, extretes del llibre “Història gràfica de la Segarra” 2001, i de la revista “La Veu de Torreflor”, núm. 33, 1993)