“- Bon dia- digué la guineu.
-Bon dia – respongué educadament el petit príncep, que es girà però no veié
res.
-Estic aquí- digué la veu- sota la pomera…
-Qui ets?- digué el petit príncep- ets molt bonica…
-Sóc una guineu- digué la guineu.
-Vine a jugar amb mi- digué el petit príncep- estic tan trist…!
-No puc jugar amb tu- digué la guineu- no estic domesticada.
-Ah! Perdó- digué el petit príncep.
Però, després reflexionar, afegí:
-Què significa domesticar?
-No ets d’aquí- digué la guineu- què busques?
-Busco els homes- digué el petit príncep- Què significa domesticar?
-Els homes- digué la guineu- tenen fusells i cacen. És molt molest.
També crien gallines. És el seu únic interès. Busques gallines?
-No -digué el petit príncep- busco amics. Què significa domesticar?
-És una cosa massa oblidada- digué la guineu- Significa crear vincles.
-Crear vincles?
-Sí- digué la guineu- Per a mi, de moment no ets més que un noiet similar a
mil noiets.I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. No sóc per a tu més
que una guineu similar a cent mil guineus. Però, si em domestiques, tindrem
necessitat l’un de l’altre. Seràs per a mi únic al món. Seré per a tu, única al
món…
-Començo a entendre- digué el petit príncep- Hi ha una flor… crec que m’ha
domesticat…”
Curiosament, Antoine de Saint Exupéry fa que el Petit Príncep dialogui amb un dels animals més estigmatitzats a la literatura: a les faules, a la literatura popular, la paraula guineu és sinònim de molts defectes i actituds condemnables.
En aquest diàleg, la guineu es presenta com un ésser lliure que no està domesticat. Per al Petit Príncep, el verb domesticar pren un sentit “domèstic” és a dir quotidià: ell estima la seva flor, una rosa de la què que ell té cura en el seu planeta.
El Petit Príncpe ha establert llaços afectius am la seva flor.
Crear vincles, tenir cura, estimar…són verbs
que, en aquesta societat tan individualista, hem de recuperar.
