Darwin:

– Existeixen petites diferències o variacions entre els individus d’una mateixa espècie.
– S’estableix una lluita per la supervivència.
– Algunes formes tenen més èxit que altres; són seleccionades pel medi i sobreviuen.
– Les espècies van canviant de forma gradual i continua.
– El motor de l’evolució l’adaptació al medi ambient és derivat de l’efecte combinat de la selecció natural i de les mutacions aleatòries.

Lamarck:

– La influència del medi. Els canvis mediambientals provoquen noves necessitats als organismes.
– Llei de l’ús i del desús. Un ús continuat d’un òrgan produeix el seu creixement un desús prolongat provoca la seva disminució.
– Llei dels caràcters adquirits. Les modificacions creades pels diferents graus d’utilització dels òrgans es transmeten hereditàriament.

Darwin i Lamarck es diferencien en el mecanisme de la evolució. Lamarck afirma que el mecanisme és la herència de caràcters adquirits mentre que per a Darwin el mecanisme principal, és la selecció natural.
Una altre diferencia és que Lamarck planteja que l’evolució respon a un desig dels organismes per progressar i millorar. Darwin diu que l’evolució és a l’atzar, que no respon a una necessitat de millorar.

Dimitri Mendeleiev va ser un químic rus. Se l’atorga el mèrit de ser el principal creador de la primera versió de la taula periòdica dels elements. Al contrari que altres contribuïdors a la taula, Mendeléiev va predir les propietats dels elements que encara estaven per descobrir.

Va ser el primer científic capaç de posar en ordre tota aquesta selva de masses atòmiques i valències, i com a tal mereix un lloc destacat en l’olimp de la química. Tanmateix, com en tantes altres àrees del saber.

Mendeléiev estava tan convençut que existia una llei periòdica, que els elements similars es repetien amb un cert ordre, que quan les propietats d’un element no estaven d’acord amb el seu emplaçament (classificats segons les seves masses atòmiques), n’alterava l’ordre a la brava, estimant que les propietats químiques eren més importants que la massa. El futur acabaria donant-li la raó.

Mendeléiev va ser confiar a cegues en la teoria més que en el mètode científic. Cada vegada que es quedava sense trobar una forma efectiva de cobrir els espais buits, no dubtava a deixar caselles blanques a la taula i a proclamar que els elements que hi faltaven no trigarien a descobrir-se. Fins i tot va anar més lluny: per a tres dels blancs va oferir una descripció dels futurs elements i els va anomenar eka-alumini, eka-silici i eka-bor. Mendeléiev va poder assistir al triomf del seu sistema perquè, encara estant amb vida, es van descobrir els tres previstos, que van ser batejats oficialment com a gal·li, escandi i germani.

Robert Hooke (Freshwater, 18 de juliol de 1635 – Londres, 3 de març de 1703) científic anglès. Va ser un dels científics experimentals més importants de la història de la ciència i un polemista incansable. Els seus interessos van abastar camps tan dispars com la biologia, la medicina, la física, la microscopia, la nàutica i l’arquitectura i va participar en la creació de la primera societat cientifica de la història, la Royal Society de Londres.

El 1660 va formular l’actualment anomenada llei de Hooke, que descriu com un cos elàstic s’estira de forma proporcional a la força que s’hi exerceix sobre ell, fet que va donar lloc a la invenció del ressort helicoïdal o molla.

El 1665 va publicar el llibre Micrographia, relat de 50 observacions microscòpiques amb dibuixos molt detallats. Aquest llibre conté per primera vegada la paraula cèl·lula i s’hi apunta una explicació plausible sobre els fòssils. Hooke va descobrir les cèl·lules observant al microscopi una petita làmina de suro, adonant-se que estava formada per petites cavitats polièdriques que recordaven a les cel·les d’un rusc. Per això va anomenar «cèl·lula» a cada una d’aquestes cavitats. No va aconseguir determinar el paper clau que aquestes cel·les tenien com a constituents dels éssers vius.

Els invents mecànics i l’instrumental cientifíc de mesura va ser, potser, el camp més prolífic de la seva creació científica. Juntament amb Boyle va dissenyar una bomba de buit. Com inventor destacà per la invenció de la junta o articulació universal, el primer baròmetre, higròmetre i anemòmetre. Va ser també el responsable de l’establiment del punt de congelació de l’aigua com a referència fixa en el termòmetre. També col·laborà amb Christopher Wren en la reconstrucció de Londres després del gran incendi de 1666.

Isaac Newton (25 de desembre de 1642 – 20 de març de 1727) va ser un físic, matemàtic, i filòsof anglès.

Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la Terra, i del cel. Newton també creà un model matemàtic per a les lleis de Kepler del moviment dels planetes. Volia també ampliar les seves lleis argumentant que les òrbites (com les dels estels amb cua) no eren solament el·líptiques sinó que també podien ser hiperbòliques i parabòliques. Newton també demostrà que la llum blanca està composta d’una mescla dels altres colors. Són també notables els seus arguments a favor que la llum està composta de partícules. El 1672 va publicar una obra sobre la llum amb una exposició de la seva filosofia de les ciències, on va aconseguir demostrar que la llum blanca estava formada per una banda de colors (vermell, taronja, groc, verd, blau i violeta) fent passar la llum a través d’un prisma. Aquests experiments el van dur a formular la seva teoria general sobre la llum que, segons ell, està formada per corpuscles i es propaga en línia recta i no per mitjà d’ones.
Newton va opinar sobre la seva vida el següent:
“No sé com puc ser vist pel món, però al meu entendre, m’he comportat com un nen que juga a la vora del mar, i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra més polida i una conquilla més bonica del normal, mentre que el gran oceà de la veritat s’exposava davant meu completament desconegut.”

MicrosoftInternetExplorer4 –>

Albert Einstein (14 de març de 1879 – 18 d’abril de 1955) va ser un físic alemany, nacionalitzat suís primer, posteriorment nord-americà. És el científic més conegut i important del segle XX.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6j1S7Sp-Ta4" width="325" height="250" wmode="transparent" /]

En 1905, sent un jove físic desconegut, emprat en l’Oficina de Patents de Berna (Suïssa), va publicar la seva Teoria de la Relativitat Especial. En ella va incorporar, en un marc teòric simple i amb base en postulats físics senzills, conceptes i fenòmens estudiats anteriorment per Henri Poincaré i Hendrik Lorentz. Probablement, l’equació de la física més coneguda a nivell popular és l’expressió matemàtica de l’equivalència massa-energia, E=mc², deduïda per Einstein menjo uneixi conseqüència lògica d’aquesta teoria. Aquest mateix any va publicar altres treballs que asseurien algunes de les bases de la física estadística i la mecànica quàntica.

En 1915 va presentar la Teoria General de la Relativitat, en la qual  es replantejà per complet el concepte de gravetat. Una de les conseqüències va ser el sorgiment de l’estudi científic de l’origen i evolució de l’Univers per la branca de la física denominada cosmologia. Molt poc després, Einstein es va convertir en una icona popular de la ciència arribant a fama mundial, un privilegi a l’abast de molt pocs científics.

Va obtenir el Premio Nobel de Física en 1921 per la seva explicació de l’efecte fotoelèctric i les seves nombroses contribucions a la física teòrica, i no per la Teoria de la Relativitat, doncs el científic a qui es va encomanar la tasca d’avaluar-la, no la va entendre, i van témer córrer el risc que es demostrés errònia posteriorment. En aquesta època era encara considerada una miqueta controvertida per part de molts científics

Marie Curie (Marja Sktodowska, coneguda també com a Marie Sklodowska-Curie) (7 de novembre de 1867 – 4 de juliol de 1934) va ser una química i física de Polònia, que desprès va ser nacionalitzada a França.
Pionera en el camp de la radioactivitat, va ser la primera persona en rebre dos premis Nobel i la primera dona en ser professora a la Universitat de Paris. Va néixer a Varsòvia (“Zarato” de Polònia, Imperi Rus), on va viure fins els 24 anys.
El 1891 es va traslladar a Paris per continuar els seus estudis. Va fundar el institut Curie a Paris i a Varsòvia. Va estar casada amb el físic Pierre Curie i va ser la mare de l’Irène Joliot-Curie (els dos també van guanyar un premi nobel. Bé es una mica llargeta però és interesant.

La Marie va voler mesurar molt acuradament la radioactivitat recentment descoberta pel Henri Becqerel, peró en aquells temps no hi havia el material adecuat.
El Pierre Curie i el seu germà Jacques havien descobert la piezoelectricitat.
Doncs bé, els germans Curie van dissenyar i van construir un aparell anomenat electrómetre que podia detectar corrents molt petits i la Marie va decidir utilitzar aquest aparell per estudiar les radiacions de l’urani. El principi era el següent: la radioactivitat de l’urani arrencava els electrons dels àtoms transformant-los en ions. Aquests ions eren capaços de transmetre un corrent elèctric millor que l’aire sense ionitzar. Així doncs, la intensitat dels rajos de l’urani es podia determinar mesurant el corrent elèctric que l’aire podia transportar. L’esmentat corrent podia mesurar-se equilibrant-lo amb un dels materials piezoelèctrics del Pierre i Jacques, amb diferents pressions. A una determinada pressió, el cristall adquiria una diferència de potencial suficient per frenar el corrent.

L’únic que calia fer era prendre el material i anar mesurant pressions. Es va adonar que la quantitat de radiació era sempre proporcional al nombre d’àtoms d’urani, sense importar còm estaven combinats químicament amb altres elements.