Començarem el curs treballant una audició que anirem a veure el 13 i 14 de novembre. Aquesta audició la realitzarem al Caixafòrum de Lleida i forma part del cicle d’audicions que la Caixa ofereix de músiques d’arreu del mon. Enguany toca músiques andines sota el títol de SAKAPATÚ, viatge per la música andina. Com sona la música andina????
KALLAWA (dansa peruana) MANDINGA SONATA
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ZMUeED34EP0[/youtube] POCO A POCO: [youtube]https://www.youtube.com/watch?v=QIpr6p4pF3Y#t=104[/youtube]
Poco, poco a poco me has querido
Poco a poco me has amado
Al final como has cambiado
Chascosita de mi amor
Nunca digas que no viditay
Nunca digas jamas viditay
Son cosas del amor viditay
Cosas del corazón
Canción y huayno para cantar
Canción y huayno para bailar.
La zampoña:
Són un grup de flautes andines fetes amb tubs de canya. Les notes es distribueixen en dues fileres i el nombre de tubs de cada filera pot ser variable, encara que el més habitual és que n’hi hagi 7 en la més llarga i 6 en la curta. La família de zampoñas és força extensa i està determinada principalment per la mida de l’instrument: el més petit es diu chuli, després trobem les maltas i en darrer lloc les zankas i els toyos .
La quena:
La quena juntament amb la zampoña , la quena és la flauta andina per excel·lència. En el seu origen precolombí acostumaven a ser pentatòniques, el seu ús anava lligat als rituals religiosos i es feia d’os. Actualment ha evolucionat molt. Pot tocar tota l’escala cromàtica (dotze sons) i es fa de fusta o de canya. El seu so és ple de matisos i molt timbrat. Els músics dels Andes dicen que les Quenas de canya de vegades sembla que plorin. Com que la majoria d’instruments de vent andins s’agrupen en famílies (determinades per les diverses mides dels instruments) us presentem el so d’una quena , d’una queni- lla i d’un quenacho.
L’ocarina:
L’ ocarina trobem diferents tipus de xiulets que les diverses cultures americanes han construït amb ceràmica des de fa milers d’anys. A alguns d’aquests xiulets els van ferir forats per produir sons amb diferents alçades. Podríem parlar ja d’ocarines rimitives (per exemple trobem ocarines a la cultura Nasca desenvolupada entre els anys 100 i 800 dC), tot i que el nom “ocarina” sigui una invenció italiana del segle XIX.
Actualment hi ha ocarines de mides i formes molt variades. La seva extensió és relativa- ment curta (la majoria no poden fer més d’una octava) i el so que tenen pot anar des del xiulet agut de les més petites fins a un so profund i pastós de les més grans.
La guitarra
La guitarra que s’utilitza actualment en les músiques andines és igual que les que podem utilitzar a casa nostra. El que canvia, però, és la manera de tocar-les. La manera de rasguear és típica d’aquella cultura musical.
El Cuatro
És una petita guitarra que té cordes de niló (espero que ningú pregunti quantes en té!). Es construeix amb fustes molt lleugeres i la tapa davantera es protegeix, en la zona on es rasguea , amb unes tires que de vegades es decoren amb colors. És un instrument fonamentalment per acompanyar les cançons amb acords, no per fer les melodies. S’utilitza molt soviet en zones del nord, a Veneçuela en particular.
El bombo andí
Són molts els tipus de bombo que trobem en el folklore andí. A cada regió tenen ormes i mides diferents i reben noms diferents: cajas tayeras, tinyas, salteños, santiagueros… El que veureu en el concert és una variant del nord d’Argentina que s’anomena bombo legüero. Està fet de fusta i pot tenir pedaços de pell de diferents animals (cabrit, ovella, llop…) que es tensen amb cordill o cintes de cuir. Es percudeixen amb baquetes que anomenen mazas. Per cert, sabeu per què es diu
“legüero”? Doncs és a causa del seu so potent i greu, que es pot escoltar des d’una legua de distància!
La quijada:
Tal com podeu veure en les imatges, la quijada és una mandíbula de ruc (o de cavall o mula) que s’ha convertit en un instrument de percussió. Per tal que produeixi el típic so “tremolós” se li afluixen els queixals, de manera que quan es percudeix amb el puny, quests vibren i emeten el so. També es pot tocar rascant la resta de queixals amb un que podem treure.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=up4u5KnpkfA[/youtube]
El cajón:
El cajón és el principal instrument de la música afroperuana. El seu origen és ben simple i curiós. Fa molt de temps es va prohibir als negres que toquessin els seus tambors perquè feien massa soroll i molestaven. Els tambors van ser cremats i, quan es van trobar sense instruments, els afroperuans van començar a picar i fer música amb allò que tenien més a mà: les caixes de fusta en les quals carregaven la fruita, el peix… I d’aquí fins arribar a l’instrument que s’utilitza avui. Per cert, potser sabeu que el cajón és un instrument molt habitual en la música flamenca, oi? El que potser no sabíeu és que alguns grups d’aquest estil van anar de gira per Sud-amèrica i que al Perú van descobrir aquest fantàstic instrument afroperuà i se’l van endur cap a Espanya
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-uLsM9vp3dw[/youtube]
La cajita:
La cajita és la germana petita del cajón. L’origen de tots dos és similar: a falta d’instruments “de veritat” podem fer música amb qualsevol estri que tinguem al voltant (per cert, una pràctica molt africana). La cajita es penja al coll i es toca obrint i tancant la apa i picant els laterals amb un palet de fusta.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=h-KOUalEjyk[/youtube]
Pal de pluja:
En moltes cultures americanes trobem la presència de pals de pluja. Estan construïts amb canyes, fustes o cactus buits i travessats amb claus (o amb les pròpies punxes del cactus). Si a dins posem qualsevol tipus de llavors o pedretes petites aconseguirem el so de l’aigua en fer-les anar d’una banda a l’altra. El grup Sakapatú incorpora aquest instrument en els seus concerts amb dues finalitats sonores: imitar el so de l’aigua i marcar ritmes com si fos una gran maraca
