Hi havia una vegada, un poblet situat a peu d’una muntanya; però no una muntanya qualsevol, no; era una muntanya altíssima i immensament gran.
Generació rere generació, es deia que aquella muntanya estava encantada, no només pel seu aspecte gris i sense gens de vegetació, sinó perquè tothom qui hi pujava per descobrir-ne el seu secret, mai més tornava al poble. La gent deia que era una muntanya encantada, plena d’esperits malèvols.
En aquell poble però hi vivia un ferrer: fort, vital i sense gens de por, i quan va arribar a l’edat de la jubilació va decidir anar-se’n a viure una vida completament diferent de la que havia dut fins ara, una vida tranquil·la i plàcida, va marxar a fer d’ermità lluny del poble.
Com que el ferrer tenia molt temps per divagar, i cada dia, des de la finestra de casa seva el primer que veia al aixecar-se era la immensa muntanya pelada, va pensar: – carai!, un home com jo, fort i sense gens de por, no m’agradaria pas morir sense poder pujar a la muntanya pelada.
Així doncs que va començar a fer els preparatius per pujar-hi. Calia anar preparat, sabia que es trobaria molts entrebancs.
Quan la gent del poble se’n van assabentar el van advertir dels possibles perills i les conseqüències que li durien aquest ascens per la muntanya. Però el ferrer mai havia cregut amb els esperits i pensava que tot plegat era una llegenda que ell mateix volia comprovar si era o no certa.
