Educació física amb alumnes amb mobilitat reduïda

1. Objectiu de l’article

Aquest article, a diferència d’altres articles del bloc del Seminari d’Educació Física, és més una invitació a la reflexió que un recull d’idees o recursos.

L’objectiu d’aquest article és, en un primer moment, animar a reflexionar individualment com els professors d’educació física fem les nostres sessions quan tenim un alumne amb mobilitat reduïda.

L’objectiu secundari seria ampliar la mirada reflexiva en dos aspectes. Un d’ells és la nostra pròpia pràctica docent en la nostra àrea en general, és a dir, en tota la resta de sessions en que no tenim alumnes discapacitats però sí diversos.

L’altre aspecte on ens agradaria que arribés la reflexió seria com l’escola on s’insereix l’alumne amb mobilitat reduïda atén la diversitat.

2. La motivació de l’article

Aquest article està relacionat directament amb una sessió de formació impartida per un mestre d’educació física i un fisioterapeuta de l’Institut Guttmann.

La sessió teòrico-pràctica es va desenvolupar a l’escola de Cànoves el 28 de gener de 2012 i va durar cinc hores. Van assistir-hi els mestres del Seminari d’Educació Física del curs 2011-12.

Amb aquesta sessió, el CRP de Sant Celoni responia a la demanda de formació sobre educació física amb alumnes amb mobilitat reduïda feta a finals del curs anterior pels membres del Seminari.

3. El punt de partida

El punt d’intersecció entre l’Institut Guttmann i l’educació física escolar amb alumnes amb mobilitat reduïda es troba en els objectius comuns. Hom pretén que les persones discapacitades gaudeixin amb la pràctica de l’activitat física, tinguin bones experiències i es relacion amb persones sense discapacitat.

Una explicació detallada de com l’Institut Guttmann desenvolupa aquesta tasca la trobareu en l’article de Jordi Finestres, Carles Yepes i Cristina Bonet, en aquest enllaç:

http://www.efdeportes.com/efd113/instituto-guttmann.htm

Tota manera volem destacar i posar per escrit algunes consideracions tant de l’article com de les idees expressades en veu alta durant la sessió del 28 de gener. Hem classificat aquestes consideracions en dos grups:

– El flux d’informació escola-Institut Guttmann
– El concepte d’escola inclusiva

4. El flux d’informació escola-Institut Guttmann

El Guttmann ofereix assessorament a les escoles ordinàries on s’insereixen alumnes que segueixen tractament a l’Institut.

Aquest assessorament té una primera part informativa: moment de rehabilitació, pròtesis que utilitza l’alumne. La segona part consistirà en una reunió per posar en comú les necessitats educatives del nen i per parlar de les metodologies educatives més apropiades i altres procediments interessants (supressió de barreres arquitectòniques per exemple).

En aquest sentit la família hauria de tenir un paper actiu a l’hora de promoure la trobada entre l’escola i el Guttmann. També ha de traspassar la informació sobre els canvis (tractament, pròtesis, etc.) amb rapidesa.

Per anar bé, la informació sobre l’alumne haurà de circular fluidament dins la pròpia escola. Els professors (inclòs el de l’àrea d’educació física) i la vetlladora hauran de tenir present, de forma actualitzada, quines són les possiblitats motrius de l’alumne.

A partir d’aquí la relació escola-Guttmann té la possibilitat d’eixamplar-se vers el camp de la sensibilització social. Estem parlant de la jornada Mou-te i… veuràs!. El grup classe (o els grups classe del nivell) on està l’alumne amb mobilitat reduïda pot ésser convidat a participar en una trobada a l’Institut Guttmann de tot un dia. En aquella trobada es fan jocs, dances i esports enfocats des de l’aprenentatge de tipus cooperatiu.

La jornada Mou-te i… veuràs! abraça dos tipus d’objectius. D’una banda hom pretén que els alumnes s’aproximin a la percepció que té de l’activitat física l’alumne amb discapacitat. D’altra es pretén que aquesta jornada promogui l’activitat física inclusiva, de la qual en farem cinc cèntims en l’apartat següent de l’article.

El Guttmann es va plantejar que potser la jornada Mou-te… i veuràs! corria el risc de quedar-se en una visita anecdòtica i va implementar un mecanisme de continuïtat: el Servei de Valoració i Assessorament el el Medi Escolar. Aquest servei esdevindrà un mecanisme de suport (i avaluació) de l’àrea i del mestre d’educació física a l’hora de programar les unitats didàctiques segons els patrons de l’escola inclusiva.

5. El concepte d’escola inclusiva

L’Institut Guttmann ha incorporat al seu marc teòric i pràctic de l’educació física amb alumnes discapacitats motrius el concepte d’escola inclusiva.

En el nostre entorn, la professora Merche Ríos Hernández, de la Universitat de Barcelona, porta més de 20 anys treballant en la intersecció entre el món de l’educació física i el món dels alumnes discapacitats. L’Institut Guttmann ha fet seus els plantejaments de Merche Ríos explicats en l’article La inclusión en el àrea de educación física en España. Análisis de las barreras para la participación y aprendizaje que va publicar la revista Ágora para la EF y el Deporte, nº 9 (2009, pàgs 83-114). Podeu llegir l’article complet en aquest enllaç:
http://www5.uva.es/agora/index.php?option=com_content&view=article&id=59&Itemid=61

Tota manera, volem fer una molt breu síntesi de les idees recollides en l’article.

1. La primera d’elles és el pas de la integració a la inclusió. La integració pretén donar suport als alumnes discapacitats perquè puguin participar en una programació educativa fixa. La inclusió parteix de la diversitats de capacitats dels alumnes perquè l’escola desenvolupi una resposta educativa a l’alçada d’aquesta diversitat.

2. Correlativament, el concepte necessitats educatives especials (associat a les teories de la integració) passa a ser barreres per a l’aprenentatge. Aquestes barreres volen ser una mirada més àmplia, no es fixaran només en les deficiències o diversitats del alumnes, sinó que posaran el focus en la resposta adequada o inadequada que ofereix el centre escolar.

3. L’estudi exhaustiu de les barreres per a l’aprenentage que ha fet Merche Ríos dóna origen a una classificació que hem volgut recollir en forma de graella.

Condicionants infrastructurals Pocs recursos econòmics per atendre la diversitat: materials, recursos humans, etc.

Accessibilitat i disseny: totes aquelles barreres arquitectòniques que subsisteixen al pas del temps

Condicionants socials Poca sensibilització de l’entorn social del discapacitat (veïns, companys, professors), que pot esdevenir en insolidaritat

Condicionants dels propis alumnes amb necessitats educatives especials L’alumne té un baix nivell d’autoacceptació i això el pot portar a dificultats en les relacions socials i a desmotivar-se en les activitats

El diferent significat emocional dels continguts curriculars pot motivar l’alumne o al contrari

Condicionants de la pràctica docent La particular valoració de l’àrea d’educació física, que va des de la poca valoració històrica fins la percepció d’assignatura aïllada, amb totes les conseqüències que comporta (bàsicament poc suport en recursos humans)

Formació del professorat, tan escassa que porti a actituds molt limitadores de les possibilitats de l’alumne discapacitat:
– donar-li rols passius
– potenciar-li el treball teòric
– canviar l’EF per fisioteràpia
– adaptacions allunyades de la feina en curs
Caràcter del professorat, decisiu a l’hora d’innovar o d’estancar-se i caure en els paranys esmentats

La família, que pot acabar condicionant, amb les seves pors (o expectatives irreals) la feina del professor

L’actitud del grup-classe. És feina de l’educador fé un treball de sensibilització perquè tots els alumnes facin seu el repte de la inclusió

El flux d’informació mèdica o fisioterapèutica, ja l’hem comentat abans, en el punt 4

Poc suport especialitzat, és a dir, inexistència de la figura de l’especialista en Activitat Física Adaptada, depenent, per exemple, dels EAP

4. La resposta de l’escola inclusiva acaba sent un repte formidable en els plantejaments, en les formes organitzatives i en les mentalitats.

4.1. L’explicació detallada que fa Merche Ríos es fixa en primer lloc en la necessitat d’elaborar un currículum flexible i alhora que representi a la comunitat, que afavoreixi la reflexió, que es fonamenti en accions cooperatives i no competitives i que sigui (encara que no utilitzi l’article aquesta paraula) “competencial”.

4.2. L’autora defineix la feina cooperativa ben feta amb un seguit de trets que deixen el llistó molt alt. Diu que ha de servir perquè tots els membres del grup aprenguin (tan superdotats com els que tenen dificultat). Que ha de servir per establir bones relacions socials en el si del grup i del grup cap enfora. Que ha de ser avaluable i autoavaluable, cadascú a nivell individual i tot el grup en conjunt.

4.3. L’organització escolar que vulgui ser inclusiva haurà d’assolir algunes característiques. Flexibilitat en la relació interna de les estructures escolars. Adaptació a l’entorn. Autonomia administrativa. Recerca del consens a l’hora de prendre decisions. Adaptabilitat i agrupabilitat dels professorat.

4.4. La feina del professor compromès amb la diversitat, per tot el que s’ha dit, podeu deduir fàcilment que haurà de partir d’una mentalitat molt oberta per entomar el munt de canvis que representa l’escola inclusiva.

5. La inclusió en l’àrea d’Educació Física. Arribats aquí recomanaríem retrocedir fins l’enllaç i que llegíssiu amb calma i en la seva totalitat la part final de l’article de Merche Ríos (des de la pàgina 101 fins la 109). En aquestes pàgines, l’autora ens ofereix estratègies inclusives per a la nostra àrea. Tanmateix, vet aquí el nostre petit resum:

5.1. Educar en actituds i valors. Es tracta d’establir un marc social i moral que comparteixin tots els alumnes i aconseguir que tot alumne s’hi senti acollit.

5.2. Les activitats cooperatives. Semblen ser les metodologies més inherents a l’escola inclusiva. Si més no, hem d’estar previnguts que l’abús de les activitats competitives pot ser font d’exclusió.

5.3. Ensenyament multinivell. Dins la mateixa sessió podem introduir objectius individuals, adequats a les diferències o diversitats de cada alumne. Probablement aquesta manera de fer acabi revertint en una organització de la sessió diferent, amb major autonomia dels alumnes i menor dirigisme dels docents.

5.4. L’adaptació de les tasques. És un vast camp d’actuació per al docent. Es tracta de fer una anàlisi de les tasques inicials que ens havíem proposat junt amb l’anàlisi de les possibilitats motrius de l’alumne discapacitat. L’adaptació de la tasca motriu haurà de ser la resposta inclusiva que donem. L’adaptació pot tenir lloc en els plans metodològic o material i d’entorn. L’objectiu és la plena participació de l’alumne discapacitat.

5.5. L’adaptació de les situacions competitives. El món real també ens aboca a la competició. No la podem defugir ja que també transmet valors educatius. En la línia del punt 5.4 caldrà adaptar les situacions competitives com una forma inclusiva més. Haurem d’estar atents a que l’alumne discapacitat passi pels diversos rols d’una activitat competitiva, no només per aquell en què l’adaptació sigui més fàcil.

5.6. Compartir l’esport adaptat amb persones no discapacitades. Reforçarem l’autoestima de la persona discapacitada i sensibilitzarem als no discapacitats. (Evidentment, la jornada Mou-te… i veuràs és una implementació perfecta d’aquesta estratègia.)

6. Recursos pràctics de la sessió del 28 de gener

En aquest apartat volem ressenyar algunes activitats pràctiques dirigides a tenir recursos inclusius en sessions d’educació física on tenim alumnes discapacitats motrius:

1. Actvitats en rotllana:

Hem titulat així un seguit de jocs de presentació i d’animació de les sessions. Es tracta de fer petites habilitats en què tothom acaba interactuant amb tothom.
Algunes de les tasques presentades foren:

– Cantar i repetir versos de cançons que podien o no tenir sentit però que resultaven prou rítmiques

– Picar de mans cadascú, picar de mans amb el company, picar amb les mans alguna part del cos, girar sobre un mateix

– Dirigir preguntes que demanen respostes lateralitzades esquerra-dreta

– Afegir recursos lingüístics (noms d’oficis en anglès, per exemple)

– Dansar dues rotllanes concèntriques i executar alguna habilitat amb el company que et toca enfront a cadascuna de les aturades

– Fer canvis de lloc ràpids en finalitzar una estrofa cantada.

2. El repte motriu:

Una interessant manera de fer cooperativa és el repte motriu. Un grup d’alumnes ha d’intentar superar un determinat repte motriu. Aconseguir-ho és aconseguir-ho tot el grup.

Una part de la feina és prèvia a l’acció motriu. El grup té un petit temps per dissenyar l’estratègia que li permeti superar el repte. En aquesta deliberació, podrà organitzar-se i treure profit de les habilitats dels membres del grup.

El mestre haurà d’estar atent i imposar, si s’escau, normes anti-monopoli, per tal que els alumnes més ben dotats no acaparin el gruix del repte cooperatiu.

El repte motriu que vam representar a la sessió del 28 de gener fou aconseguir un determinat nombre de punts en llançaments a cistella en un determinat temps. Un dels membres del grup anva en cadira de rodes. Les condicions eren:

– Cada cistella val 3 punts. Tocar aro 2 punts i tocar tauler 1 punt.
– Després de cada tir la pilota ha de retrocedir fins a un punt determinat de l’espai
– Abans de cada tir tots els membres del grup han d’haver tocat la pilota
– Cada tir l’ha de fer una persona diferent cada vegada

Un cop vam trobar una estratègia eficaç per aconseguir la puntuació sol•licitada, els formadors de la Guttmann van endurir el repte (retallant temps, etc.)

3. Besibol adaptat (cadira de rodes):

Aquest beisbol té un seguit d’adaptacions que el fan viable i divertit, no només del punt de vista del discapacitat motriu, sinó des del punt de vista de la diversitat d’habilitats dels participants. Les principals adaptación són aquestes:

a) La primera adaptació ja és molt estructural. Dividirem el grup no en 2 equips sinó en 3. Un bateja i els altres dos recullen pilotes. Quan l’equip que bateja ha estat eliminat passa a recollir pilotes. Un dels equips que recollia passa a batejar. Quan aquest equip hagi estat eliminat del bateig passarà a batejar el 3r equip que faltava. Aquesta estructura dilueix molt el mal humor i el corporativisme d’equip i la noció guanyar o perdre.

b) La segona adaptació és del material. Amb la mateixa imaginació que hem incrementat els equips podem triar estris de bateig més fàcil i d’una més fàcil circulació. Així, l’estri de bateig pot ser el bat de fusta o un bat més gruixut recobert d’escuma o… una raqueta de tennis! La pilota pot ser de tennis, d’escuma petita o d’escuma gran. Aquestes adaptacions lluitaran contra la trista imatge en el beisbol escolar d’un bon grapat d’alumnes de cicle superior eliminats per 3 strikes.

c) Adaptació dels que recullen pilotes. Els que recullen pilotes han de passar-se-la fins que tots l’hagin tocada. L’últim que la toca crida “pitxi!” o una altra consigna determinada.

d) Adaptació dels que bategen i corren. Eliminem l’equip que no tingui batejadors per batejar. Cal batejar i córrer a la primera. Quan els recollidors criden la consigna cal estar en una base, excepte l’alumne amb cadira de rodes que s’ha d’aturar allà on estigui.

4. Transferències terapèutiques amb cadira de rodes

Vam dedicar una estona a les feines de sensibilització. És a dir, què sent una persona que va en cadira de rodes. Algunes de les feines van posar de relleu que és un món de dificultats que la persona que té dues cames funcionals no imagina.

a) La transferència terra-cadira. Vam assajar passar del terra a la cadira de rodes. Tot i les precaucions i les ajudes no va resultar fàcil. Primer cal alliberar la cadira de rodes dels laterals i plegar el reposa-peus per poder tenir espai per al suport de cul i de mans. El gest d’elevar-se des del terra fins la cadira sense acompanyar-se de les cames fou extraordinàriament difícil en alguns casos i impossible en d’altres. Cal tenir una adequada flexibilitat per afavorir el millor recolzament i una força de tríceps capaç amb el pes del propi cos.

b) El cavallet. Aquesta feina va estar en tot moment assistida per companys que subjectaven la cadira de rodes per darrera. Es tractava de posar la cadira de rodes a només les dues rodes principals, aixecant en equilibri les dues rodes petites del davant. Aquesta és una maniobra que impregna la vida quotidiana dels que es mouen en cadira de rodes ja que cas superar una infinitat de graons. Elevar-la ja era en si una feina difícil, però mantenir l’equilibri més d’un segon ja no ho va aconseguir ningú.

Sessió Guttman

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IsLblRICa6U&list=PLE5F04FD21CD963EC&feature=view_all[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=UgYNcF5NEFs&list=PLE5F04FD21CD963EC&index=2[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fskItYLZrSc&list=PLE5F04FD21CD963EC&index=3[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kxEAywIJ_rg&list=PLE5F04FD21CD963EC&index=4[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=jjhc6qfVTx4&list=PLE5F04FD21CD963EC&index=5[/youtube]